Fa un parell de setmanes que, prenent tranquil·lament un tallat en una terrassa d’un bar, vaig escoltar una d’aquelles converses que impacten entre dos joves. De fet, jo no acostumo a parar l’orella per tractar d’esbrinar la vida de les persones. Intento, si el soroll de vehicles de tota mena, riuades d’escolars o crits diversos no ho impedeixen, assaborir la barreja de cafè i de llet sense lactosa i fugir, mentalment parlant, d’aquesta ciutat grisa on és tan difícil trobar espais de calma.

Precisament, aquelles dues persones tenien una conversa grisa; ara veuran per què. Parlaven de les places de pàrquing per a discapacitats. Sembla que un d’ells li explicava a l’altre que era molt fàcil aconseguir-ne una, que el tràmit era molt senzill i que era la possibilitat d’aparcar el cotxe gratis. Ja sé que és de mala educació prestar atenció a les converses alienes, però el fet que esmentés la paraula “gratis” va fer que, inevitablement, sortís de la meva abstracció i, ara sí, escoltés el que deien.

La cosa va anar més o menys així:

Que sí (va dir el nom del seu company, però no l’escriuré per tal de respectar la seva intimitat), que al meu barri és impossible aparcar a partir d’una determinada hora. Jo arribo tard de la feina i, a vegades, he de deixar el cotxe en un pas de vianants i llevar-me d’hora per treure’l. Així que, veient que cada vegada hi ha més places de minusvàlid, em va picar la curiositat i li vaig preguntar a un veí que feia poc que en tenia una. Jo vaig sospitar des del primer moment, perquè ell no tenia cap problema de mobilitat i, per això mateix vaig decidir fer-li la consulta. Doncs no vegis! Vaig quedar parat. Em va explicar que va ser tan fàcil com empadronar al seu pare de 80 anys amb mobilitat reduïda a casa seva, presentar uns informes mèdics i en un termini de tres mesos ja tenia la plaça pintada. I tot sense pagar res! I sense taxa anual, un xollo!

Com poden imaginar, la picaresca la tenim a la sang, els espanyols, els catalans i bona part dels ciutadans del sud d’Europa. No vaig poder estar callat i m’hi vaig ficar a la conversa.

“Que sí, tio, que no sé si m’has escoltat, però si tens la sort de tenir un pare gran o no tan gran que té una discapacitat del 33% mínim o això que et dic de la mobilitat reduïda, estàs salvat. L’empadrones al teu domicili i ja ho tens!

Vaig marxar d’allà una mica trasbalsat. De fet, jo no havia de patir per res. Tinc una plaça de pàrquing comprada des de fa anys. Malgrat tot, durant aquestes últimes setmanes, m’he dedicat, de manera friki si volen dir-ho així, a indagar i investigar si el que va dir aquell jove tenia alguna mena de sentit o de veritat. I la primera sorpresa va ser adonar-me de la quantitat de places d’aquesta tipologia que hi havia al meu barri i que havien augmentat exponencialment en els últims mesos. Una bestiesa, de fet. La segona constatació, que em va portar més de temps, va ser l’observació de la gent que pujava o baixava dels vehicles. En una quantitat gens negligible, allà no s’hi veien persones amb mobilitat reduïda. Però és que, a més, molts d’aquests aparcaments estaven buits durant tot el dia, ocupant-se només durant la nit. N’hi ha, fins i tot, que estan buits sempre, la qual cosa és molt sospitosa. Curiosament ahir, vaig trobar-me amb un veí al qual li vaig explicar la història i em va descriure un altre cas, el d’una noia que tenia una plaça d’aquestes i només l’utilitzava un dia al mes perquè recollia el seu pare per portar-lo a unes revisions que es feia a l’hospital. Així, sempre, absolutament sempre, tenia aparcament gratis i no havia de patir per trobar-lo. Vaig flipar.

Inevitablement, aquestes anècdotes rufianesques (que no tenen a veure amb el polític d’ERC), em porten a l’Ajuntament, però no com a culpable, no m’interpretin malament, sinó com a garant de la justícia i de l’ètica. Ignoro si la normativa és tan laxa com deien aquells joves; ignoro també si s’hi fan inspeccions. Però el que sí que és cert és que cada vegada hi ha més places d’aquest tipus, molt infrautilitzades, de manera que impedeixen l’aparcament dels cotxes de veïns i veïnes, especialment en barris on és molt difícil fer-ho per les circumstàncies de la seva planificació o per la seva antiguitat. La picaresca està servida i, com és normal, molts se n’aprofiten. El que ja no és tan acceptable és aquesta relaxació en els serveis municipals, si és que existeix realment, tot i que la magnitud de les places de pàrquing per a persones discapacitades ens mostra alguna cosa. El fet que, a més, no comporti taxa anual, fa que siguin molt desitjades. I una altra reflexió. Que es doblin aquestes places en cinc anys, no serà una evidència que s’ha generalitzat la picaresca?

Què hi farem. Cadascú es busca la vida com pot. A grans mals, grans remeis. I aquest és un remei que, pel que sembla a primera vista, és força senzill. Estem en un món on la manca d’ètica és aclaparadora, on les administracions potser tampoc no tenen la capacitat de controlar-ho tot o potser prefereixen fer com qui no veu i no tenir problemes. El ciutadà critica, però és el primer que se n’aprofita si té l’oportunitat, encara que això signifiqui crear un greuge a altres persones.

L’individualisme guanya per golejada. No anem bé.