Avui té lloc un d’aquells esdeveniments que paren el temps. Si bé és cert que existeixen detractors que intenten demostrar-nos que el Festival d’Eurovisió perd adeptes any rere any, la realitat indica que les xifres d’espectadors han augmentat en els últims anys i, de fet, hi ha una autèntica batalla per tal d’aconseguir el preuat premi, la qual cosa significa poder organitzar-lo un any després. A Espanya, l’edició de 2017 va ser la menys vista des del 1994 però les dades globals parlen de gairebé 200 milions de telespectadors, un rècord que s’espera repetir aquest 2018.
No hi ha participació sense polèmica, de qualsevol tipus. Ja començo a pensar que està tot programat perquè ens hi fixem, perquè d’alguna manera no perdem el fil de l’actualitat encara que aquest concurs ens importi un rave. El cas és que dos apegalosos joves, l’Amaia i l’Alfred, representaran a RTVE en el concurs amb una cançó igualment fava, i on els somriures forçats i les mirades ximples pretenen aconseguir el vot de països tan antagònics com l’Azerbaidjan o Finlàndia. El tema, que ens pot agradar més o menys, és una balada d’amor al més pur estil babau-amorós, diria jo, i que sembla que no atrau gaire els participants en les cases d’apostes. Mai no se sap; el Festival d’Eurovisió sempre ha estat una sorpresa on hi ha prevalgut la política i la geopolítica i que ha menyspreat les melodies i la bona música. L’any passat es va trencar del tot aquesta singladura, alçant al triomf a un oblidat Portugal que amb prou feines aconseguia els vots d’Espanya en les últimes edicions.
Com he dit, la polèmica forma part implícita d’aquesta parafernàlia i aquest any ha estat com a conseqüència del llibre que l’Alfred li ha regalat a l’Amaia durant la diada de Sant Jordi: España de mierda, del sabadellenc Albert Pla. Pot haver gent que pensi que ha estat un acte premeditat, programat per uns éssers reunits en una sala de RTVE amb la intenció de fer pujar les audiències. Jo més aviat crec que l’Alfred ha volgut ser honest en un món on aquesta paraula no existeix. Ha refusat d’alguna manera les imposicions i ha tirat pel dret, triant un llibre que li ha semblat adient, potser pel títol, potser per la vessant polèmica i controvertida de l’autor. Però les reaccions han estat força unànimes. L’Alfred l’ha cagat, així de clar. Malgrat el llibre no parla d’independentisme ni de la visió territorial d’Espanya, el títol ha fet aparèixer tots els fantasmes que poden influir negativament en la visió dels dos joves cantants de cara a la seva participació en el certamen musical. Em sembla que la intel·ligència no és un dels trets característics de cap dels dos, als quals els ha faltat prudència i una mica de perspicàcia.
L’Alfred no havia d’haver regalat mai aquest llibre en aquest moment, malgrat estar d’acord en el seu contingut, en el viatge que un cantant uruguaià fa per tot el país per tal de guanyar-se les garrofes i que critica de manera irònica. Segurament un bon relat, però amb un títol perillós tenint en compte a qui es representa. Tots sabem que molts editors empenyen els escriptors a posar noms a les seves obres que captin l’atenció del lector, encara que la trama sigui penosa. Posats a triar, perquè no Se me pasa el arroz, pero no el conejo de l’escriptora de Zamora, famosa també pel seu llibre No sé si tirarme al tren o al maquinista. Els dos tenen encapçalaments graciosos i segurament haurien despertat sentiments ben diferents dels del llibre de l’Albert Pla. Ell sí que n’ha d’estar de content, per la publicitat gratuïta que se n’ha fet de la seva creació, un llibre que va passar sense pena ni glòria quan va sortir al 2015.
Sigui com sigui, no ha estat un encert l’elecció d’aquest llibre per part de l’Alfred. Veure’s obligat tant ell com l’Amaia, a donar explicacions sobre la seva visió d’Espanya, sobre el regal en sí mateix, a pocs dies d’un concurs que pot marcar les seves carreres professionals, és completament contraproduent. Tant de bo, una vegada sobre l’escenari de l’Altice Arena de Lisboa, tot quedi en una anècdota per a oblidar i L’Amaia i l’Alfred aconsegueixin el propòsit pel qual van ser seleccionats. Tant si en som fans o no del Festival d’Eurovisió, és de justícia que valorem el seu esforç i els desitgem “tota la merda d’Espanya” aquest vespre. Segur que l’Albert Pla hi estarà d’acord amb mi.
