La setmana passada, vam viure tres dies de temperatures extremes mai vistes en aquestes èpoques de l’any. Ja ens podem anar acostumant. Segons els experts, en només 30 anys Espanya podria arribar a superar els 50 graus. De fet, el rècord homologat al nostre país es va establir el dia 14 d’agost de 2021 a la localitat cordovesa de Montoro, on van arribar a 47,4 graus. Per tant, no tan lluny d’aquesta fatídica xifra de 50 graus i que molt em temo que s’assolirà molt abans dels 30 anys dels quals parlen els entesos.
El cas és que a Catalunya vam tenir màximes de 43 graus a Vinebre i de 42 a Balaguer, superant-se els 40 graus a gran part de Lleida. A les comarques de Barcelona es van superar els 35 graus en algunes localitats. A tot això, cal afegir una forta sequera que s’escampa per tot el país i el primer gran incendi de la temporada a Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera. A Sabadell, gairebé 37 graus. Els auguris de cara a l’estiu no són gaire optimistes i s’albiren noves onades de calor encara més intenses i persistents.
El que em sobta (i m’indigna alhora), és la inoperància de les autoritats educatives, tan municipals, autonòmiques, com de les pròpies escoles i instituts davant un episodi que ha fet superar els 30 graus a les aules pràcticament a tot Catalunya. Malgrat l’existència d’un protocol d’actuació en cas de temperatures extremes, la burocràcia és tan gran, que impedeix prendre mesures immediates si aquestes no venen des de dalt. I és clar, si s’han de prendre les temperatures de diverses hores i dies, s’han de comunicar a la inspecció, aquesta ha de respondre i donar alguna mena de solució, l’onada de calor ja ha acabat. De fet, les direccions dels centres educatius han d’adoptar mesures organitzatives, humanes i econòmiques per afrontar els efectes que provoquen aquestes temperatures tan elevades garantint la seguretat i la salut de tot el col·lectiu, tal com especifica l’article 21 de la llei de Prevenció de Riscos Laborals.
No obstant això, res no s’ha fet. Els equips directius han quedat bloquejats novament, perquè la llei no permet actuar de manera unilateral, com sí que succeeix a Andalusia, on n’hi ha prou amb una comunicació a les famílies perquè vinguin a buscar els seus fills abans d’hora davant un episodi d’alerta per temperatures extremes. Això sí, han de venir-los a recollir els pares o mares o algun familiar directe, i han de garantir el dret a l’educació i la millor situació de temperatura a les aules pels alumnes, les famílies dels quals decideixin que romanguin al centre escolar. A més, com que moltes ja van decidir no portar-los a l’escola, la Junta d’Andalusia ha optat per no considerar absentisme el fet de la no assistència per motius d’altes temperatures, a més de recomanar les classes d’Educació física a primera hora del matí. Igual que a Catalunya, no? On queda la autonomia de centre en aquests casos?
A mi ja no m’estranya que el departament dirigit per Josep González Cambray ni es plantegi donar directrius als centres educatius. Ja fa temps que la seva inoperància i la seva ineptitud són ben conegudes. Però ni les vagues convocades pel col·lectiu de professors i professores han pogut fer caure un dels pitjors consellers d’Educació dels últims temps. És més, amb un parell de (…) ha pres una decisió salomònica, que les classes comencin el dia 5 de setembre a infantil i primària i el 7 a secundària obligatòria, batxillerat i formació professional. Què passarà si les temperatures tornen a ser extremes a principis de setembre. Ja els dic jo, absolutament res. El professorat tornarà a abaixar el cap i continuarà el seu camí vers l’autodestrucció.
A mi el que em sobta (i em fa por, els hi confesso), és la connivència amb aquestes aptituds, la menjada de coco de certs pares i mares que creuen que hem de ser forts, que hem d’aguantar les temperatures que vinguin, amb l’excusa que no podem posar aire condicionat a totes les escoles. Alguns parlen, inclús, de fixar-nos en Andalusia, de com suporten estoicament la calor des de fa segles, quan no són conscients que la temperatura, la radiació solar i la sensació de xafogor han augmentat exponencialment en els últims lustres. Ric molt (perquè no tenen ni idea de la realitat) quan em diuen que aquelles cases blanques, amb murs de gruixos considerables, impedeixen l’entrada de la calor, quan tots sabem que les escoles no entren dins aquests paràmetres. Totes, les d’Andalusia, com les de Catalunya, tenen greus mancances pel que fa a sistemes de refrigeració i estan construïdes sense tenir en compte mesures que puguin apaivagar o reduir la calor a l’interior. Imaginen 43 graus a l’exterior, finestres tancades i 35 alumnes a l’aula? Això fa als alumnes més forts? Es pot fer classe?
La setmana passada, una professora m’explicava que era indignant. La direcció callava, el professorat enviava vídeos a les xarxes amb termòmetres que superaven els 30 graus a l’interior de les aules, esperant alguna resposta que no va arribar mai. L’enuig era global i total, però la inacció va ser la norma, malgrat els desmais d’alumnes que van proliferar especialment a les comarques lleidatanes. I m’imaginava la reacció d’aquests talibans que creuen que és millor acostumar-s’hi, si els truquessin per dir-los que els seus fills estaven anant cap a l’hospital per culpa d’un cop de calor. Molts d’ells són professors i professores i creuen amb ulls clucs que “és inassumible dotar als centres escolars d’aparells de climatització”, ni que siguin ventiladors, perquè aquests “farien augmentar l’escalfament global del planeta”. Molts encara creuen que les seves actituds, allò d’anar en bicicleta, reciclar i comprar el pollastre del pagès de proximitat farà aturar l’escalfament global del planeta. Quina estupidesa! Jo, amb tot el meu respecte pels que prenen aquestes decisions, ja fa temps que vaig deixar de creure en les petites accions (encara que les practico), perquè són els estats, les grans corporacions, les que han de prendre les decisions… I no les prenen. En qualsevol cas, ningú no parla d’això, però sí de prendre mesures en aquests moments de temperatures desorbitades. Potser la més normal seria el teletreball els dies de més calor, no?
En els pròxims anys la violència de les onades de calor serà encara més intensa i contundent, i les escoles no estan preparades per aquest atac. Els més il·lusos pensen que dos dies de fortes temperatures s’aguanten fàcilment, però el que és ben clar és que escoles i instituts han esdevingut meres guarderies, on no importen les condicions en les quals es treballa, o si hi ha una aglomeració de 30 o 35 alumnes, o si la temperatura és tan elevada que la dispersió esdevé crònica.
La mateixa professora, que vol mantenir l’anonimat propi i el de l’escola, em confessava que estava decebuda amb tothom, especialment amb els companys i companyes que no volien veure el problema, que era millor admetre la situació, que ja quedaven quatre dies per acabar el curs. Ella havia portat un ventilador de peu a la classe, la qual cosa van agrair pares i alumnes. La direcció del centre no havia suspès les activitats previstes en un pati al qual li mancaven zones d’ombra. El conserge, en un impuls d’una humanitat increïble, tractava de minorar la calor humitejant els alumnes amb una mànega. Quin país…
