‘Que es busquin la vida!’, per Josep Asensio

Hi ha mesures que es prenen a la babalà, sempre amb la premsa i les xarxes com a eina coercitiva i manipuladora, i que semblen ser, segons les paraules dels nostres responsables polítics, l’única solució a qualsevol problema plantejat. La ciutadania compta molt poc, ja ho he expressat en diverses ocasions, perquè la paraula que ve sempre des de dalt és completament intocable, la veritat absoluta sortida de ments pensants, de tècnics i tècniques que mai no han mostrat ni un bri d’empatia amb els que no entenem tant. Quan intentes que t’ho expliquin, quan intentes esbrinar alguna cosa, normalment et miren per sobre de les espatlles, perquè, és clar, la gent del carrer què hem de dir.

Sembla que quan surtin aquestes línies, el llac del Parc Catalunya ja estarà completament sec, lliure d’aigua. Segons els “experts” cal fer una acció d’aquest tipus per evitar males olors derivades de la poca quantitat d’aigua. No és cap secret que hi ha hagut estires i arronses entre les administracions, l’Ajuntament i l’Agència Catalana de l’Aigua. El primer demanava omplir el llac amb aigua freàtica i la segona no ha accedit a aquestes demandes, aigua freàtica, per cert, que sí que s’extraurà per potabilitzar-la per primera vegada. Fins ara, aquestes aigües procedents del subsol s’utilitzaven per al rec o pel llac. Ara, ni això.

És impossible imaginar-se el llac sense la fauna que hi viu allà. De fet, hi ha estudis fets on s’han detectat desenes d’aus, algunes de migratòries i d’altres que hi viuen permanentment. No ens podem ni imaginar la quantitat d’espècies que s’hi poden trobar, convertint el parc en un autèntic espai a l’aire lliure on gaudir-ne tot l’any. Des d’abellerols fins a caderneres, cotorres, cueretes blanques o estornells. També s’han observat cormorans pescant al llac, tot i el que més hi abunda són els petits ocells com puputs, pit-roigs, pinsans, passerells, pardals, orenetes, mosquiters, verdums i mallerengues. Igualment, és destacable la quantitat de tórtores, tudons i garses (urracas en castellà).

Però no podem deixar de banda gavines, cignes i ànecs de diverses espècies i que viuen permanentment en el llac o en els seus voltants, de tal manera, que ja s’han acostumat a la presència humana i a ser alimentats de manera gairebé domèstica. Algunes d’aquestes aus confien plenament en les persones que els donen menjar, una activitat intergeneracional que no passa de moda. Qui no recorda de petit un diumenge al matí amb arròs o molles de pa a la mà esperant que un colom s’hi acostés i en mengés? Qui no recorda un gran tros de pa desfer-se al llac i engolit per diversos ànecs que s’hi acostaven? Som conscients que aquests animals en semillibertat són els únics referents per a molta gent que no surt de la ciutat?

El fet és que el buidatge de llac del Parc Catalunya comportarà un perill de mort d’ànecs i altres aus que no saben buscar-se el menjar per si mateixos. Sobta que des de l’Ajuntament hagin portat a un lloc segur, sense especificar, a altres espècies com els cignes, però que “esperen” que els ànecs, una trentena, segons he pogut saber, s’adaptin a les “noves circumstàncies”. Des de l’oficina de Benestar Animal de l’ajuntament han respost de manera clara que “els animals ja s’espavilaran”. I tan amples… No és cert que “la fauna del llac viu en llibertat” perquè els ànecs són alimentats per personal del parc i això fa que romanguin en un lloc que ells consideren segur. En qualsevol cas, si és veritat que viuen en llibertat, per què s’han endut els cignes? On són?

L’Ajuntament ja ha fet la seva declaració grandiloqüent, assegurant que “farà seguiment i vetllarà pel seu benestar”, una frase, a parer meu, molt plena de propaganda i molt buida de contingut, ja que, a més, se’ls ha deixat d’alimentar, amb aquest clar objectiu que s’espavilin. Potser li faltava dir que en aquests temps que corren, de guerres al món i de problemàtiques de tota mena, és com absurd preocupar-se de la situació d’uns aneguets. Si moren de set, de fam o atropellats per un vehicle, no cal alarmar-se; ja se’n compraran uns altres, que és un producte més com qualsevol altre. Mentrestant, ja es veuen ànecs pidolant al voltant de bars, cafeteries i locals de menjar ràpid. Suposo que aquest és el concepte de “buscar-se la vida” que li van dir a una altra dona que va trucar al 010 per tal de preocupar-se pel futur dels pobres aneguets. Què hi farem…

A Barcelona tenen més sensibilitat, molta més. Aquí que s’espavilin, que morin si han de morir. A Barcelona, fa un parell de setmanes van aparèixer uns ànecs en una plaça del barri del Congrés. Els veïns s’han mobilitzat per tal de protegir-los, demanant a l’Ajuntament un suport que sí que han trobat. El consistori demana que no se’ls molesti, que no entrin gossos a la plaça que disposa d’un petit estany que s’omple de tant en tant amb aigua regenerada que porta un vehicle municipal. L’objectiu, que no pateixin, que no s’estressin, que no surtin de l’espai ja tancat gràcies a la col·laboració de l’ajuntament i dels veïns. A Barcelona, la vida; a Sabadell, la mort. A Barcelona, aigua per als éssers vius, a Sabadell, aigua per les piscines privades.

I jo em pregunto: tan difícil era tancar els ànecs en l’espai on hi ha les casetes on s’aixopluguen normalment, mantenint l’aigua en aquell petit estany i continuant donant-los menjar? L’Oficina de Benestar Animal mira realment per ajudar a sobreviure els aneguets o més aviat mira cap a una altra banda? Podria haver-hi algun ajuntament proper a Sabadell que se’n fes càrrec d’ells o és que ja acceptem la fatalitat del destí? ‘Benestar animal’ és un oxímoron?

I després de la sequera, si és que aquesta passa algun dia, molt probablement ja no hi haurà aneguets, ni pardals ni cants d’ocells perquè aquestes fonts que romanen tancades hauran estat com a trampes per a ells. Potser ja no veurem mai més el llac del Parc Catalunya ple. Els rajolins d’aigua hauran desaparegut i ves a saber qui sobreviurà a aquesta guerra. Potser els cignes que, gràcies a la seva bellesa, gràcies a la seva perfecció, hauran tingut la sort de ser lluny del desastre. Corrin, si els plau, corrin a gaudir dels últims refilets dels ocells o dels colors de les plomes dels aneguets abans no sigui massa tard, abans que les obres que buidaran també l’aqüífer acabin amb l’última esperança de vida. És que, de fet, la vida no deixa de ser com en el conte, els aneguets, pobrets, sempre seran els lletjos.