Rafel Ribó

‘Rafael Ribó: un altre ‘vivales’ al servei del procés’, per Josep Asensio

Des que el periodista gironí Albert Soler va posar de moda el terme castellà “vivales” per referir-se a Puigdemont, no paren de sortir a la llum d’altres espècimens que podrien anomenar-se de la mateixa manera. Segurament alguns dels meus lectors dirien que una quantitat ingent de polítics, però jo penso que només aquests, sinó que tot plegat forma part de la nostra idiosincràsia i, per tant, ens els podem trobar arreu, tinguin la ideologia que tinguin. En català, trobem sinònims com ara “galtes”, “barrut” o “penques”, per a mi, el més proper a “vivales”, però en el fons amb les mateixes connotacions, és a dir, aquella persona que se n’aprofita dels altres o del seu càrrec per interessos personals, i és aquí on Puigdemont n’és el número u.

Malgrat tot, arran de l’afirmació del Síndic de Greuges català, Rafael Ribó, de que la culpa de les llistes d’espera de la sanitat catalana i del seu dèficit la tenien els “espanyols”, vam poder assabentar-nos de que aquest individu formava part d’aquells estómacs agraïts, d’aquella gauche divine (o gauche caviar, com l’anomena el periodista Ramón de España) que, sense cap mena de vergonya ni d’escrúpols, amb un sou que supera els 130.000 euros anuals, s’atreveix a llençar exabruptes en la línia ja coneguda de que tots els mals venen de fora i que això ja va bé per tal de seguir sense assumir cap responsabilitat.

De fet, és increïble que la cosa quedés en una anècdota i que, tot i les queixes, la frase es perdés en l’oblit. Ja ningú no en parla de la seva afirmació i ell deu dormir tranquil i passar pel seu despatx de tant en tant a saludar els 20 assessors i més de 40 persones que l’ajuden en un departament que té un pressupost de gairebé sis milions i mig d’euros, quan el Defensor del Pueblo espanyol en té un de 15 milions per a tot l’estat. Però jo no oblido fàcilment quan una persona fereix la sensibilitat de milions de persones.
Recordem que Rafael Ribó pertanyia a aquell PSUC d’arrels profundament humanistes, tot i que venia d’una família profundament burgesa. Ell mateix se’l va carregar per muntar un producte més descafeïnat anomenat Iniciativa per Catalunya, per, poc després esdevenir un autèntic “vivales”. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1980, ha anat encadenant càrrecs (i sous) fins a l’actualitat. Però és al 2004 on troba definitivament el seu lloc com a Síndic de Greuges, una institució que ara mateix pateix les conseqüències del procés, ja que està completament al servei de la causa independentista. De fet, durant els aldarulls protagonitzats pels CDR a Barcelona a mitjans d’octubre passat, va culpabilitzar únicament la policia (la nacional, és clar) i n’hi va haver prou amb les declaracions de quatre apallissats per redactar l’informe definitiu. Gloriosa feina la d’en Ribó! Aquesta mateixa setmana ha tornat a posicionar-se en contra la sentència del procés parlant de “presos polítics” i de “limitació de drets fonamentals”, però obviant les accions coaccionadores de grups reaccionaris contra la mobilitat i la violència extrema generada per aquests. Quan s’aplaudeix la desobediència i s’impedeix la llibertat de la majoria de ciutadans, es perd tota credibilitat (i Ribó fa temps que la va perdre), i més, quan s’exerceix un càrrec que en teoria pretén solucionar conflictes amb les administracions.

D’en Ribó és ben coneguda la seva vessant, diguem-ho així, turística, amb viatges suposadament “oficials” amb la “parienta”(el mot en castellà em sembla que defineix amb més exactitud el que vull dir). Com d’altres “vivales” disposa d’una casa a Das on estiueja i es troba al forn de pa amb insignes i il·lustres personatges de l’elit selecta de la burgesia catalana, com ara l’Oriol Pujol, el Gerard Piqué, l’exvicepresident del Barça, Carles Vilarrubí o la presidenta de Coca-Cola European Partners, Sol Daurella. Sembla que va intervenir per impedir l’ampliació de l’aeròdrom de la Cerdanya, la qual cosa es va fer efectiva quan era Conseller de Territori Josep Rull que, davant les suposades pressions, va arxivar el tema. En Ribó també disposa de 600.000 euros en diferents fons d’inversió, pensions i accions. Tela…

Tot i estudiar a l’elitista New School of Social Research de Nova York, no va mostrar gaire educació al 2010 quan va renovar per un segon mandat de nou anys en el càrrec, doncs es va negar a saludar al seu homònim espanyol, Enrique Múgica. Es veu que ja eren èpoques on calia mostrar el “llepaculisme” i, com a bon minyó, va fer compliments a Ernest Benach, aleshores President del Parlament de Catalunya.
Per tot això, no és gens estrany que en la convocatòria anual dels premis “Corazón de Piedra”, convocats per la Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, el nostre “càrrec vitalici” Ribó hagi quedat en tercera posició, està clar que per culpar als pacients d’altres comunitats autònomes de les llistes d’espera i del caos a la sanitat catalana. Tot plegat, sense oferir cap mena de dades per tal de corroborar les seves afirmacions.En primer lloc, la presidenta de Vox Madrid, Rocío Monasterio pels seus comentaris injustos i cruels relacionant inseguretat i menors d’origen estranger, insultant i menyspreant un col·lectiu al que va anomenar “manadas de menas”. En segon lloc, els ajuntaments de Galapagar, Torrevieja i Caravaca de la Cruz, per la seva manca de compromís amb la cohesió socials de les seves respectives poblacions. Tot un mèrit per a Rafael Ribó, poder compartir aquesta llista amb gent sense cap mena d’humanitat. Però tot està lligat per poder rentar la seva consciencia: en Ribó és president de la fundació Ulls del món, “una organització sense ànim de lucre que lluita contra la ceguesa evitable, que és aquella que es pot prevenir o curar, en alguns dels territoris més vulnerables del món”, segons diu a la seva web.

Davant aquest panorama, és força comprensible que molts catalans prefereixin dirigir les seves queixes al Defensor del Pueblo espanyol, Francisco M. Fernández Marugán, que, almenys mostra i demostra una credibilitat que ja fa temps que el “vivales” de “l’esquerra fricandó”, com anomena el periodista i escriptor Gregorio Morán a aquest grup tancat de personatges intocables, va perdre.