Pla mitjà del conseller d'Educació, Josep Bargalló, intervenint al ple del Parlament el 21 de maig del 2020 (horitzontal)

‘Rentada de mans’, per Josep Asensio

“Sembla inconcebible que el conseller Bargalló reconegui que ens trobem davant una emergència educativa i que no anunciï cap pla de xoc ni increment de recursos materials i humans (docents i altres professionals) per afrontar-la.

Esther Niubó
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya

Dia 12 de març. Són les dues del migdia. La Generalitat notifica a les escoles i instituts que a partir de l’endemà els centres romandran tancats fins a nova ordre. Comencen les presses i s’avisa classe per classe que tothom deixi lliure els armariets on s’amunteguen llibres, llibretes, carpetes i ordinadors. A les tres ja no queda ningú als instituts. Les escoles de primària encara tindran la tarda per acomiadar-se dels seus alumnes per un temps.

S’inicien hores i dies de perplexitat i d’incerteses, però el professorat estarà al peu del canó des del primer moment. Es creen grups de WhatsApp, es demanen números de telèfon als alumnes per no perdre mai el contacte i s’activa el Moodle que s’utilitzava com a eina de suport a les classes. Els professionals intenten mantenir la calma però això és impossible davant la incompetència del departament d’Educació que, dues setmanes després, comença a donar ordres contradictòries. S’enceta un tercer trimestre on, aparentment, no hi haurà notes, no s’avaluarà, només es tindran en compte les dels trimestres anteriors, no s’avançarà matèria i s’adaptarà tot plegat a les característiques del centre. Això de “l’autonomia de centre” és un chollo. La Generalitat es renta les mans una vegada més després de dècades de retallades, de menyspreu absolut cap a la comunitat educativa, amb instituts on no hi ha pràcticament manteniment des de fa més de 20 anys i on calefaccions, finestres i espais caminen cap a una degradació absoluta que fa pena. I no diem de la manca de professorat, de les elevades ràtios i de mancances de tot tipus que només queden ocultes gràcies al treball constant d’un professorat  i de les famílies que, al igual que el personal sanitari, ha agafat el toro per les banyes perquè hi ha persones al davant.

L’administració promet que les famílies més vulnerables tindran ordinadors per iniciar una feina telemàtica en condicions. Tot plegat una campanya de publicitat plena de mentides. Els centres demanen a les famílies quines són les seves necessitats. Sembla que tots els alumnes que ho necessitin tindran accés a internet i, com a mínim, una tauleta. No ha estat així. Hores d’ara, no hi han arribat a tots. De les demandes, només un 20 per cent com a molt han estat cobertes. Molts ajuntaments s’hi fan càrrec veient la desídia de la Generalitat.

Tres setmanes després, en plena pandèmia, amb gairebé 1.000 morts diaris, el conseller Josep Bargalló anuncia que en cap cas es reprendran les classes aquest curs, que l’interès del Departament rau gairebé en exclusiva en com fer les proves de selectivitat i en la preinscripció del curs següent. Mentrestant, la feina continua. Professors i professores han hagut d’aprendre en poc temps noves eines virtuals, el Classroom, el Zoom… (algun dia parlaré del perill que això representa). No s’ha parat de treballar. Ben és cert que com en tot a la vida, hi ha dues ànimes. Aquells i aquelles que volien, per sobre de tot, “no perdre el curs i posar una nota”, i d’altres que valoraven més l’aspecte emocional, posant l’accent en la situació d’excepcionalitat i en el patiment de desenes de famílies, de les quals ignoràvem gairebé tot. Val la pena llegir l’entrevista a César Bona al diari La Voz de Galicia per entendre un estat no previst.

Durant aquests dos mesos hem, sobretot, après; tots, pares, mares, professorat i alumnat. Mai no ens havíem trobat en una situació semblant i potser que ens hi acostumem, perquè no serà l’única vegada que haguem de treballar d’aquesta manera. El departament d’Educació ha anat fent comunicats a ulls clucs, de manera força ambigua, demanant avaluar i no a la vegada, que s’hi posessin notes i no, que s’avancés matèria i no. La feina dels tècnics ha estat feixuga, redactant textos deliberadament confusos. Els equips directius han estat salvats per un exèrcit de professionals que s’han adaptat a les circumstàncies i que no han posat pegues en noves maneres de conduir l’alumnat. Inclús n’hi ha que han preparat projectes interdisciplinaris que romandran per sempre en la història i en la vida de centenars d’alumnes que ho han viscut com un nou mètode d’aprenentatge.

Només tres dies després que França tanqués 70 escoles com a conseqüència de rebrots del coronavirus, el conseller Josep Bargalló es desdiu de les seves paraules i anuncia que els centres educatius obriran les seves portes en aquells llocs que ja estiguin en fase 2. Ho ha fet sense comptar amb ningú, d’amagatotis, sense reunions prèvies ni amb els sindicats ni amb la FAPAC, l’entitat més important d’associacions de pares i mares, que ha lamentat la improvisació del Departament i ha demanat garantia total de l’educació presencial al setembre. El comunicat sindical unitari no pot ser més clar.

“L’escola interessa als amos perquè guarda fills i filles de la mà d’obra mentre aquesta és explotada sense miraments amb cada dia més hores de feina”, escriuen els professors Marta Minguella Rebull i Jordi Martí Font en un altre article interessant, Obrim les escoles, infectem-nos! No haurien de ser les autoritats sanitàries les que marquessin el ritme en aquest assumpte?

Ningú no entén aquestes presses si no ho són simplement pel fet d’aparcar els infants en algun lloc. Les directrius del departament d’Educació donen tota la responsabilitat als centres educatius, al director, que hauran de rascar-se la butxaca per comprar gels i guants i assegurar-ne la neteja continuada de les instal·lacions. Una despesa no prevista que mostrarà una vegada més la gran desigualtat entre escoles i instituts, entre la privada concertada i la pública. I no només això. Què passarà si algun alumne o professor s’infecta? Que la resposabilitat serà unicament i exclusivament del director. Em consta que ja hi ha una rebel.lió en marxa.

Les normes ja anunciades ahir divendres, especifiquen que no hi haurà activitat lectiva, ni menjador, ni activitats on es puguin concentrar més de 15 alumnes. Una evidència més de la necessitat d’aparcar infants i adolescents en algun lloc perquè els seus pares puguin anar a treballar. Potser cal que sigui així. Doncs que ho diguin clarament. I no, no és cert que amb les escoles tancades fins al setembre estiguem estimulant les desigualtats. No i no. Les desigualtats es troben fora de l’escola, a la societat i és una gran veritat allò de que l’escola perpetua les classes socials. Més valdria que comencessin a organitzar  el curs vinent, prioritzant les classes presencials i deixant de banda l’educació virtual com a única eina pedagògica. Han pensat en que aquests nens i nenes poden infectar-se, arribar a casa i contagiar a tota la família, als avis i àvies? Han pensat que el professorat també s’exposa a aquest contagi? No. No poden pensar en res. Fa temps que l’educació no compta per res al nostre país. Ni ara on hauria de primar l’aspecte sanitari. Fa temps que la despesa per habitant en educació, sanitat i serveis socials a Catalunya és a la cua d’Espanya. Fa temps que el Govern de la Generalitat es va rentar les mans. Què podem esperar d’un conseller que vincula classes de religió islàmica amb terrorisme, que prefereix interins perquè “hi ha funcionaris que estan apalancats de puta mare” i que admet que no hi ha sabó als lavabos de gran part de centres educatius de Catalunya?

Foto portada: el conseller d’Educació, Josep Bargalló. Autor: ACN.