Foto: M.Tornel.

‘Sabadell: potser l’última oportunitat’, per Josep Asensio

Moltes vegades es repeteix que unes eleccions són les més importants del moment. Potser per cridar un electorat apàtic i desencantat. Potser perquè hi ha una necessitat intrínseca de fer-ho; sinó, no serien eleccions. Tots aquests processos demanen inventiva i imaginació, i cada vegada costa més atraure’s una ciutadania que no troba un referent, un projecte concret i que no té més remei que votar per unes idees, per una manera de veure la vida que, malauradament, esdevé una utopia. Demà diumenge, els votants sabadellencs tornen a les urnes, en una batalla electoral més personalista que mai i on la fragmentació es preveu calamitosa. No em cansaré de repetir que la raresa de Sabadell rau precisament en uns candidats i candidates la majoria dels quals s’omplen la boca de sabadellenquisme, tot i que en realitat, senten una admiració patològica pel seient que els dona de menjar. No trobo un perfil majoritari d’una persona que representi una estimació desinteressada cap a la seva ciutat. Ensopego amb individus, homes i dones, curosament preparats per respondre sense respostes, per somriure i amb propostes tan genèriques que no són creïbles, per jugar a l’enganyifa amb el seu cognom, amb la papereta de vot, amb un nom o un verb. Les seves proclames són tan oportunistes i tan pròpies del barret del mag, que fan riure.

De veritat que s’enderrocarà el Mercat de Campoamor?

De veritat que tots i totes tindrem bus gratis al Taulí?

De veritat que es pot prometre reduir la desigualtat entre barris que ni el propi Toni Farrés va poder fer?

De veritat que la solució a tots el problemes d’un barri és la construcció d’un bulevard?

Es poden reivindicar infraestructures de les quals no es tenen les competències?

De veritat que els projectes “sense exclusió” tindran en compte tota la ciutat?

Podem conformar-nos amb simples discursos on si es rasca una mica no hi ha res? Sabadell s’enfronta a un gran dilema: o renovar-s’hi o morir. No és un tòpic. És una exigència si volem que aquest punt de la geografia catalana esdevingui alguna cosa més que una ciutat dormitori. Si ja ens va bé així, res a dir. No crec que aquest sigui el camí, doncs els reptes constitueixen un dels valors de la humanitat, també dels sabadellencs que encara estan, estem, atrapats en el bucle que va significar el mandat de Manuel Bustos i que hi ha el perill que ens mengi per sempre. Fa quatre anys es va trencar aquesta dinàmica i ara cal consolidar-la rebutjant tot allò que impedeix l’arrencada definitiva que posi en marxa una maquinària de petits avenços cap al millor benestar dels ciutadans de Sabadell. La ja ferida cohesió de la nostra ciutat ha esdevingut fractura social en tota la seva magnitud, i això no es pot permetre en una comunitat on l’atur i les mancances de tot tipus, afecten directament les persones.

És per tot això que l’endemà de les eleccions, les persones triades pels votants han de mostrar i demostrar que d’alguna manera volen un Sabadell diferent i que m’equivoco. I aquest compromís passa per oblidar la identitat pròpia i mirar el bé comú, l’interès que conformi un projecte que ara mateix és completament inexistent. Un projecte que miri només les persones, que revitalitzi el nostre rodal, el Ripoll, perquè esdevingui un lloc de passeig, que creï habitatge públic i que impulsi el cooperativisme com a eina essencial de treball en comú, que rebutgi falses i costoses campanyes publicitàries per atraure un suposat turista mentre places, carrers i voreres pateixen una degradació patent.

Potser aquesta gent hauria de consensuar d’una vegada per totes el final de la Gran Via com a tal, soterrant-la pel bé dels sabadellencs, i també apostar pel petit comerç, amb accions concretes. I veure els potencials d’un castell de Can Feu rehabilitat i deixar que la música en viu formi part de la nostra idiosincràsia; i obrir les portes de l’Escola de Música a tots els barris, treballant intensament per recompondre la fractura que ara hi ha. I si apostem per la cultura com a tret identitari? I si per fi es crea alguna cosa que ens assenyali des de fora i que sigui un referent? I si aquests electes renuncien al seu orgull i pensen en tots nosaltres, en cadascú i en cadascuna de nosaltres, que veiem com Sabadell va morint mica en mica sense possibilitats reals de reanimació? I si la medicina fos precisament tirar d’humilitat, repudiant els polítics caducats i anul·lant els enganyosos? O ja ens està bé pertànyer a una ciutat on cadascú va a la seva i on les complicitats i el treball en comú són inexistents?

La meva modesta proposta passa per l’entesa, una entesa en forma de pla estratègic que traspassi les línies d’un document escrit que quedi orfe en el prestatge d’algun despatx. La ciutadania ha quedat molt tocada amb l’autocràcia de Manuel Bustos i el sectarisme de molts membres del quatripartit aquest últim mandat. La solució no passa per un canvi en el govern, sinó en una metamorfosi en les actituds de les persones que ens representen. És difícil de creure que això passi, però com a sabadellenc convençut de que les utopies són allò que ens fa viure, tinc un minúscul sentiment d’esperança de que dilluns tots i totes seguin i comencin a redactar aquest projecte conjunt.

Fa dos anys vaig escriure un article on recordava la celebració de l’exposició Sabadell proposa al 1981 i que va ser tot un revulsiu en defensa d’una ciutat moderna i oberta a tothom. Ara més que mai cal un nou Sabadell proposa on a la destrucció patida a la nostra ciutat per culpa dels seus governants s’imposi una cura d’urgència amb estratègies i sinergies compromeses amb la gent i amb l’espai. Sé que veient les cares i la campanya la cosa no anima a creure en una mutació generalitzada ni de la majoria dels caps de llista ni dels partits que els sustenten. Hi ha tanta demagògia, tant de fum, que costa creure que puguin tocar de peus a terra a partir de dilluns. Però qui sap, coses més rares se n’han vist i la perspectiva d’un canvi de cicle m’il·lusiona. Si més no, des de la modèstia d’aquestes línies, em comprometo a afegir el meu granet de sorra en favor d’aquest acord indispensable per a la supervivència del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sabadell. També soc conscient que, com passa sovint, això pot esdevenir un crit al desert. D’ells i d’elles en depèn tot…

Foto portada: la nova plaça d’Espanya. Autor: M.Tornel.