Jo ja no sé si posar-me vermell, avergonyir-me o passar de tot. Potser és que encara no m’he adonat que som gairebé a les portes del carnaval i tot forma part d’una comparsa de cabres boges que intenten imitar les chirigotas dels més famosos amb l’objectiu de romandre per sempre en les pàgines de la història. L’Anna Erra, erre que erre, amb aquell supremacisme que els seus ja no amaguen em commina a parlar català a aquells que pel seu “aspecte físic” no ho semblin. Diu que això ho hem de fer “els catalans autòctons”. Ho sóc jo? O els meus cognoms m’impedeixen ser-ho per sempre? No és gens estrany que, amb aquests postulats, l’Anna Erra aconseguís captar fins a un 20 per cent del vot de la ultradretana Plataforma per Catalunya per tal d’arribar a l’alcaldia de Vic.
Confesso que m’he mirat al mirall per comprovar si el meu aspecte físic era català, però no tenia massa clar quina part del meu cos havia de triar per saber-ho. Els ulls? Els llavis? Les orelles? Les dents? El cabell? O m’havia de fixar en com anava vestit? Llavors he preguntat a gent de confiança quina nacionalitat em pertocaria segons el meu aspecte físic. I no, ningú no ha dit català. Més aviat francès, tampoc italià ni portuguès, ni molt menys nòrdic. Tampoc marroquí ni algerià. Per tant, segurament per l’alcaldessa de Vic només sóc un “espanyol” com tants d’altres que no mereix tenir l’apel·latiu de “català autòcton”. Ni tan sols de català a seques. M’he estressat una mica perquè volia com a mínim semblar català, però no he trobat ni receptes casolanes ni “corporacions dermo-estètiques” que poguessin canviar la meva fesomia. Al Google he intentat buscar una imatge de “l’aspecte físic català” i em surten llibres com La recuperació del burro català i notícies com ara El ‘mono català’ entre les deu espècies descobertes del 2016. Així que he tornat a rebobinar i a mentalitzar-me que aquesta colla de ganàpies immadurs només cerquen cridar l’atenció perquè ja estan “perduts en la immensa mar blava”.
Parlant de la “immensa mar blava”, però aquesta vegada veient els seients blaus del Parlament europeu buits, trobem un altre espècimen de chirigota, la Clara Ponsatí, suggerint que Espanya va inspirar Hitler a fer el que tots sabem. I que tota la “persecució” dels catalans la patim (ah, perdó, que jo no ho sóc pel meu aspecte físic) des del Reis Catòlics que, com tots sabem són els avantpassats directes de Franco i tota la mandanga… Els viatges en el temps són una constant en l’independentisme més radical, amb connivència amb el més pragmàtic que calla davant les embranzides racistes dels més sonats. Segons Ponsantí, el menyspreu a la minoria catalana és comparable amb el que van patir els jueus, que van ser expulsats d’Espanya (perdonin vostès, però Espanya no existia en aquella època, tot i que els historiadors indepes de mala fe intenten enganyar-nos) pels Reis Catòlics, obviant el que diu Emma Riverola: “també podem viatjar al Call de Barcelona, a les matances de 1391, tot i que, oh, Déu meu, llavors la Corona d’Aragó no estava unida a la de Castella. Com ens deixa això als catalans?”.
Crec que aquests improperis, com el de la Consellera de “cultura”, Mariàngela Vilallonga, parlant en públic de “raça catalana”, podrien començar a formar part d’autèntics manuals de la folia, de la insensatesa i del ridícul, especialment del ridícul. I no trigarem pas gaire en veure publicades tesis sobre la malaltissa incidència del procés en algunes ments. Hi ha qui diu que és profundament beneficiós per a tothom que surtin a la llum aquestes declaracions, perquè han estat amagades durant dècades i aquest rampell de sinceritat mostra la veritable cara d’aquells que se les donen d’humanistes i defensors de la llibertat. Jo sóc més de pensar en un circ, on saltimbanquis i pallassos lluiten per ser els més aplaudits en un auditori cada vegada més desert. Les llums s’apaguen mica en mica i els acomodadors es queden sense feina perquè el públic ja no paga per veure un espectacle on només es tracta de saber qui la diu més grossa. Ja no cola…
Sortosament, hi ha qui toca de peus a terra, dins el mateix independentisme, i comença a copsar una degradació total i completa que afecta la vida diària dels catalans, aquells que ho són pel seu aspecte físic i els que, malauradament, semblem d’un altre planeta. Gent del món polític, empresarial, antics consellers i l’incombustible Santi Vila, que demanen fer autocrítica, fugir del tema identitari i treballar més l’aspecte social. Les dades, contundents i esfereïdores, obliguen a fer alguna cosa i ràpid. Això no importa ni als fugits ni als d’autèntica “raça catalana”, però sí, i molt, a gran part de dirigents que s’adonen que ja ara es noten els efectes d’una situació que no porta enlloc.
Vila torna a l’escenari d’on no va marxar mai amb el llibre Vèncer i convèncer (que ja estic desitjant llegir), amb la intenció d’aglutinar el catalanisme moderat. Davant els “ho tornarem a fer”, els “mandats de l’1 d’octubre” i les mostres de prepotència i supremacisme, ignorant novament més la meitat de catalans (que no ho són pel seu aspecte físic), Vila torna a mostrar aquest discurs prudent i tolerant que és imprescindible que s’escolti. No sabem si quedarà representat en les eleccions no convocades però sabudes. El que sí que és cert és que, al marge dels partits, tots estem d’acord que sorgeixen persones que posen pau, que interrelacionen amb d’altres i fan aquest paper tan important de mediadors (però no del que volen els indepes). I Vila n’és un d’ells.
Però, té aspecte físic català? O els traïdors conformen una altra raça? Uf… Preguntin-l’hi a l’Anna Erra.
