La veritat, no m’ha interessat mai el tema del síndic de greuges local. Probablement perquè no l’he necessitat o perquè, si em calgués, recorreria al de Catalunya o al d’Espanya. Malgrat tot, he seguit amb preocupació l’elecció del de Sabadell, una revelació de picabaralles entre les diferents forces polítiques representades al govern municipal, molt nefasta per a la salut democràtica sabadellenca. Que el que ha de solucionar conflictes entre els ciutadans i l’administració local hagi estat síndic durant l’època més fosca de la història de Sabadell, lligat i de quina manera al poder existent, durant tretze anys seguits, no és una bona carta de presentació; que torni a ser-ho durant cinc anys més, tampoc. I que hagi estat votat únicament per la dreta sociològica (PSC, Junts, PP i Vox), diu molt de cap a on van els trets, almenys, cap a on no van i a qui intentarà salvar. Això mostra i demostra una cosa: que no compleix amb la seva missió, amb la seva obligació moral de posar-se al costat del més dèbil, el ciutadà, de defensar-lo davant l’administració, i, per tant, esdevé un càrrec buit de contingut, això sí, amb una bona remuneració.

Tot plegat forma part d’aquesta caòtica ciutat en què vivim, on el poder no gosa donar la paraula a la ciutadania, en una mostra d’inseguretat i de desconfiança molt clara i flagrant. Se suposa que la figura del síndic hauria de ser una persona independent, que tingués el vistiplau d’entitats de tota mena, que aglutinés un consens ampli i profund, en definitiva, que donés seguretat i credibilitat a la seva tasca. Cap d’aquests elements és característic del de Sabadell, la qual cosa el desqualifica d’entrada, i, malauradament, no pot aconseguir la confiança d’una ciutadania que, per poc que conegui el tema, veurà una connivència molt evident amb el govern de la ciutat.

La indiferència dels sabadellencs davant aquesta figura que s’emporta 52.000 euros anuals en concepte de nòmina (més altres 30.000 la seva secretària), és també molt significativa, ja que, tot i que qualsevol persona pot presentar-se al càrrec, cosa que també poden fer les entitats proposant un candidat o candidata, en aquesta última convocatòria ho han fet els dos que ja han exercit el càrrec. De veritat que en una ciutat de més de 200.000 habitants no hi ha cap persona que vulgui ser síndic de greuges? De veritat que no hi ha ningú que generi un consens suficient per a valorar la seva feina? De veritat que hem de conformar-nos amb una mediocritat imposada des de dalt? Quan començarem a demanar un veritable canvi que insufli aire fresc i democràtic a l’elecció del síndic?

Molt probablement, la culpa de tot plegat no la tenen ni els representants municipals, ni els ciutadans; tampoc les entitats. Potser el problema ve de la manca d’un reglament supralocal que reguli l’elecció, la durada del càrrec, el currículum i tot el susceptible de ser tingut en compte en un assumpte de vital importància per tal que els ciutadans no perdin del tot la confiança en els polítics. De fet, a Sabadell, tot el procés seguit en l’elecció de Josep Escartín com a síndic de greuges, va en el sentit contrari a aquest ànim. Les suspicàcies, les discussions, les baralles i la manca de debat, posen en risc la mateixa democràcia, i el ciutadà fuig cap a la indiferència, cap a l’abstenció, encara més.
No cal anar massa lluny per veure altres models d’elecció del síndic de greuges local. A Terrassa, després de 13 anys al capdavant del càrrec d’Isabel Marquès, i donat que el nou reglament no permetia tornar-se a presentar, l’ajuntament va obrir un procés participatiu on van ser acceptades vuit candidatures. Tot i que la participació no va ser massa elevada, el que sí que és destacable del cas de Terrassa és que la persona més votada, Mustapha Ben El Fassi, va ser escollida, a proposta de l’alcalde, per unanimitat de tots els representants de tots els partits polítics egarencs. Un consens que ja voldríem a Sabadell, o no, qui ho sap…

Altres ciutats, com Sant Quirze o Castellar del Vallès han signat convenis de col·laboració amb el Síndic de Greuges de Catalunya, comprometent-se a elaborar informes detallats de les peticions dels seus respectius ciutadans. Altres, com el de Reus, han preferit crear la “Sindicatura municipal de greuges”, un organisme de mediació de l’administració amb el ciutadà en possibles conflictes, però que fuig del personalisme del càrrec i es concentra en una oficina. Malauradament, la majoria, com també el de Badalona, rebutgen els processos de participació dels seus ciutadans i imposen les seves majories per col·locar persones de la seva confiança i que no plantegin gaires problemes.

Tornant a Sabadell, és molt fàcil ara esquinçar-se les vestidures i criticar-ho tot, però el 2017, Adrián Hernández, portaveu de Ciutadans a l’ajuntament i ara regidor del PSC reclamava “un nou reglament”, mentre que Unitat pel Canvi, tot i no posicionar-se de manera clara sobre el tema, demanava “un candidat de consens”. Per la seva banda, el portaveu d’Esquerra Republicana, Xavier Guerrero, deia que calia “garantir la independència d’aquest organisme”. També afirmava que el sou no el podia pagar el mateix ajuntament. “Estem mirant què fan altres municipis perquè el resultat sigui bo i correcte per a tothom”, concloïa. Encara ho estan mirant… La portaveu de la Crida, Míriam Ferrándiz, era ben clara: “no veiem la necessitat de preguntar tota la ciutat, però la tria ha d’anar més enllà dels electes de l’Ajuntament. Finalment, el regidor del grup municipal de CiU Toni Font deia que “Sabadell és una ciutat gran i es mereix tenir un molt bon servei. Val la pena fer un bon reglament que duri temps i no calgui canviar cada vegada que governa algú diferent”. Paraules, només paraules. Ningú no apostava per democratitzar l’elecció del síndic de greuges. Sis anys després tot continua igual, sense una voluntat de donar la paraula als ciutadans.

Terrassa 1 Sabadell 0.

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: Josep Escartín, de nou Síndic, després de ser escollit. Autor: J.d.A