Fa dos mesos, el dia 7 de setembre exactament, va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una jornada sobre convivència lingüística a Catalunya organitzada per Societat Civil Catalana, un esdeveniment que no ha tingut el ressò que es mereix, tenint en compte l’anàlisi exhaustiva i rigorosa que s’hi va fer sobre la situació de les dues llengües que conviuen a casa nostra. L’acte va comptar amb la presència de destacats estudiosos del tema, majoritàriament ponents, que coneixien el tema i que van destacar per la precisió dels seus arguments, per la prudència i el respecte a la llengua catalana, amb l’excepció d’alguns provocadors, i que van resultar clarament minoritaris. Entre els presents, alguns polítics del PP i Ciutadans, la diputada del PSC Eva Granados, Manuel Valls i algun membre d’En Comú Podem d’incògnit.
El president de l’entitat, Fernando Sánchez Costa, va fer una breu intervenció apel·lant al diàleg, passant a fer la presentació de la jornada Irene Lozano, secretària d’Estat d’España Global. Lozano va fer esment a la lleialtat institucional, a la consecució d’una societat inclusiva, amb una forta base humanista, enriquidora i que ha d’afavorir la convivència. Va criticar les col·lectivitats que només simpatitzaven amb les seves arrels i denigraven les altres, amb el perill que això suposava d’esdevenir una mena de cargol on no hi entra ni surt ningú.
El vicepresident de SCC va fer de moderador en la mesa que portava per títol Situació sociolingüística a Catalunya i on va quedar palesa la fractura social que el procés havia causat tot i que hi havia motius per a l’esperança, segons ell, incidint en una Catalunya de tots i de totes, amb una catalanitat sense privilegis, arribant a nous acords tant en matèria lingüística com en la política. Molt interessant va ser l’anàlisi de Sergio Vila-Sanjuán sobre la relació de la llengua i els cognoms amb la classe social, arribant a la conclusió de que existeixen profundes divisions socioeconòmiques associades a l’etnografia a Catalunya. Vila-Sanjuán va estar brillant i el públic va riure quan va dir que Catalunya “ja estava castellanitzada abans de 1714”, en clara al·lusió a certs historiadors que intenten canviar la història.
D’altra banda, Ángel López, catedràtic de lingüística de la Universitat de València, va fer una dissertació sobre les diferències entre el castellà i l’espanyol on va quedar clar que el primer és la llengua de Castella i el segon és una mena de llengua vehicular, de relació entre els comerciants que es trobaven en els camins i els pobles en una península on manaven els diferents regnes. Va ser molt crític amb les informacions falses que intenten fer creure que el franquisme va introduir l’espanyol a Catalunya, quan aquest es remunta a la baixa Edat Mitjana i es consolida al segle XV, amb escriptors catalans que escriuen en castellà (o millor dit, espanyol) com Juan Boscán. La Renaixença impulsa la llengua castellana a Catalunya amb el poder de la impremta amb llibres de comerç i escriptors com Carles Aribau i Jaume Balmes. Ángel López va voler destacar la importància del castellà a Barcelona, especialment abans del franquisme, afirmant que dues terceres parts de la premsa barcelonina era en aquest idioma, i d’altres aspectes com que l’Enciclopèdia Espasa va néixer a Lleida de la mà de Pompeu Fabra; també va esmentar la gran obra en castellà, més de 600 novel·les, de Federica Montseny. Després de la guerra, hi ha una nombrosa llista d’escriptors catalans en llengua castellana: Ana Mª Matute, Carmen Laforet, Paco Candel, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Adolfo Marsillach, Jaime Salom, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Carlos Ruiz Zafón, i diverses publicacions com TBO, Ajoblanco i el naixement de l’editorial Planeta.
Gorka Maneiro, de la Plataforma Ahora, ha estat molt contundent contra la imposició de llengües a l’escola. Va explicar els tres models lingüístics que funcionen al País Basc, reiterant que no hi ha llibertat real per triar la llengua d’ensenyament a l’escola i dient que “les llengües són per als ciutadans i no al revés”. Juan Claudio de Ramón, assagista i diplomàtic, va proposar l’exemple de Canadà com a solució per a Catalunya on no existeix la immersió sinó un pacte lingüístic amb drets, mentre que Santiago González-Varas, catedràtic de la Universitat d’Alacant va reprovar les polítiques de la Generalitat de Catalunya on la llengua era més una ideologia que un mitjà de comunicació. Manuel Toscano, professor de filosofia de la Universitat de Màlaga va incidir en el fet que l’acceptació del català com a llengua pròpia de Catalunya per part de l’esquerra catalana va ser un greu error, ja que la van assumir com a majoritària quan no ho era ni ho és. Toscano va anar més en línia de la protecció dels drets lingüístics dels ciutadans al marge de la defensa de la llengua minoritària.
El més interessant, però també el més controvertit, va ser la proposta d’una nova llei de llengües. Anna Grau, responsable de I+D de Societat Civil Catalana, va basar la seva argumentació en el respecte, sent molt dura contra els independentistes que han potenciat la desafecció vers la cultura espanyola, insultant, mentint i menyspreant. La seva intervenció va servir, també, per mostrar la fustigació a la que es troben immerses les persones de llengua materna catalana que no han abraçat l’independentisme i que són titllades de traïdores i feixistes per part dels separatistes. Finalment, Mercè Vilarrubias va fer l’al·legat més ferm en favor de la convivència, plantejant una normativa estatal que hauria de regular els drets dels parlants, legislant per afavorir drets civils i defensant els drets lingüístics, en una nova relació amb l’Estat de les llengües diferents a l’espanyol on la llengua materna tingués la importància que es mereix. En la mateixa línia, Juan Claudio de Ramón va incidir en la inclusió de les singularitats en els òrgans de l’Estat, potenciant l’espanyol com a llengua comuna, però valorant totes les llengües de milions d’espanyols.
En resum, una jornada on els ponents van demanar un respecte envers els ciutadans, parlin la llengua que parlin. També una constatació d’una situació molt greu on Catalunya es divideix per llengües i per posicionament polític: catalanoparlants, independentistes i castellanoparlants, espanyolistes. Els ponents també van acceptar la immersió lingüística com a eina de cohesió, rebutjant la instrumentalització que s’ha fet durant dècades, però van demanar una revisió que anés cap a un bilingüisme i a una redistribució de l’ensenyament de llengües, potenciant la més minoritària en les zones on l’altra és la majoritària.
La provocació i la petulància d’Arcadi Espada no va enterbolir una jornada on, de manera inequívoca, els representants de Societat Civil Catalana van apostar i aposten clarament pel respecte, l’estima i la consideració cap a les dues llengües de Catalunya. Una crida al seny i al consens que no s’ha de rebutjar.
