Com han canviat les coses! Jo ja era conscient de la meva existència quan Jordi Pujol va assegurar que “és català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser”. En aquell moment, jo ho vaig veure bé, perquè vaig entendre que qualsevol ciutadà que trepitgés aquesta terra, que col·laborés a fer-la gran, a enfortir-la, ja era mereixedor de l’adjectiu “català”. I també llavors, vaig analitzar aquell “i en vol ser”, com un senyal de llibertat, de respecte per a aquells que volien viure aquí dualitats o individualitats diverses. Tothom hi cabia en aquesta Catalunya que obria les portes de bat a bat i es definia com a “terra d’acollida”. Com han canviat les coses! El mateix Pujol, unes dècades després, va matisar la coneguda frase, vinculant el fet de ser català amb la voluntat d’integració de la persona en qüestió. Fixi’ns els meus lectors que no es feia una referència tàcita a la llengua, sinó més aviat als costums, a pertànyer a aquella Catalunya lligada a Montserrat, a la Moreneta, al Barça, a arrels profundament tradicionalistes.

El descrèdit de Jordi Pujol va anar augmentant juntament amb la seva decrepitud, però també a la seva sinceritat, a la seva realitat, que havia amagat des de feia anys.

“L’home andalús no és pas un home coherent, és un home anàrquic. És un home destruït […], és generalment un home poc fet, un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dona proves d’una fusta humana excel·lent, però d’entrada constitueix la mostra de menys valor social i espiritual d’Espanya. Ja ho he dit abans: és un home destruït i anàrquic. Si per la força del número arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya. Hi introduiria la seva mentalitat anàrquica i pobríssima, és a dir la seva manca de mentalitat”, va escriure en un llibre el 1976.

La seva dona, Marta Ferrusola, també donava suport a aquest discurs etnicista, protestant pel fet que els seus fills no podien jugar al parc perquè tots eren “castellans”. Aquest plantejament es repeteix en tots els presidents de la Generalitat en democràcia, a excepció, és clar, de José Montilla. Artur Mas va dir:

“Potser l’ADN cultural català està barrejat amb la nostra llarga pertinença al món francogermànic. En definitiva, Catalunya, fa dotze segles, pertanyia a la marca hispànica i la capital era Aquisgrà, el cor de l’imperi de Carlemany. Alguna cosa deu quedar al nostre ADN, perquè els catalans tenim un cordó umbilical que ens fa més germànics i menys romans”.

Quim Torra:

“Espanya, essencialment, ha estat un país exportador de misèria, materialment i espiritualment parlant. Tot allò que ha estat tocat pels espanyols s’ha convertit en font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament”.

També va dir que “un crani d’Àvila no serà mai com un de la plana de Vic”. Patètic. Però és que això no acaba aquí. Mutilat el procés, Òmnium Cultural ha agafat la bandera del supremacisme, d’aquesta falsa idea de defensa de la llengua catalana atacant el castellà, incidint en aquesta lluita com si fos una guerra d’uns contra uns altres, apostant pel conflicte, sense adonar-se (o sí) que això crea un rebuig contra el català molt preocupant. La mateixa campanya Treu la llengua, fa un pas més, ignorant la cooficialitat del castellà a Catalunya i allunyant-se ja definitivament de la idea que és català qui viu i treballa a Catalunya, encara que accepti les tradicions. No, ara, només és el català el que “t’identifica com un membre més de la societat catalana”, assenyalant com a “inadaptats” a aquells i aquelles que no parlin català.

Jo, què volen que els digui, això de “treure la llengua”, té una connotació tan negativa, com de manca d’educació, que no em crec que sigui un joc de paraules benintencionat. Estem tan acostumats a sentir adjectius tan pejoratius per part d’aquests col·lectius que saliven odi per totes les parts dels seus cossos, que ja no els fem cas. És millor així. Caure en el parany que ens preparen, el de l’enfrontament, el del xoc, el de la no convivència, el de la intolerància, és tan absurd com les seves definicions dels qui vivim aquí i ens sentim orgullosos d’aquesta terra.

Potser hem de girar les mirades cap a València. Ens faria bé a tots i a totes. Ja el 2017, la Generalitat Valenciana fa llençar la campanya Sempre teua. La teua llengua, amb un vídeo ple d’emocions on el conseller d’Educació, Vicent Marzà, destacava que “les llengües construeixen ponts, són oportunitats i ens connecten a les persones”. Ell mateix reiterava que “la llengua és teua perquè t’acompanya, tant si ets castellanoparlant com valencianoparlant. Sempre t’acompanya encara que no la faces servir, i t’ofereix connectar amb la gent”. Tota una declaració d’intencions en favor de la convivència.

Encara no fa ni un any que la Diputació de València va impulsar una nova campanya que es va fer viral de manera immediata i que es va dir Sona tan bé. Quina diferència amb l’altra a Catalunya anomenada Treu la llengua, no? Quatre episodis, quatre vídeos amb una música completament empàtica que vol normalitzar l’ús del valencià en entorns castellanoparlants. “Les cançons són un vector de comunicació potentíssim, i tenen una capacitat de difusió massiva”, afirma l’Àlex Martínez, vocalista del grup Tardor; “s’aconsegueix més amb mel que amb fel”, conclou l’Imma Cerdà, cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València. La diputada de Normalització Lingüística de la Diputació de València, Dolors Gimeno, explica que la campanya “és una forma senzilla i efectiva de fer visual i convidar a l’ús de la llengua pròpia, en qualsevol àmbit i de manera habitual”. Fixi’ns en la connotació positiva que representa el verb ‘convidar’, en contraposició a la intransigència de les campanyes catalanes. No hi ha res més a dir.

L’espai d’opinió reflexa la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: imatge promocional de la campanya d’Òmnium. Font: Òmnium.