Hi ha carrers a Sabadell que, per diverses circumstàncies, queden com oblidats, malgrat que ben a prop s’han invertit quantitats ingents de diners qui sap perquè, si per obstinació o per pagar certes actituds de connivència sectària amb el poder. No ho sabrem mai. El cas que Sabadell, com altres ciutats, perquè això no és exclusiu de la nostra, pateix des de fa dècades una degradació de voreres i d’espais comuns que no acaba de recuperar-se. S’inverteix una mica en zones noves, però s’obliden altres que, en el seu moment van ser molt aplaudides pel veïnat i que, anys després, han esdevingut ermes, desertes, ocupades per fulles d’arbres i caques de gos. Potser un de les més conegudes és el Parc de Tierno Galván, a la Via Alexandra, amb aquella mena de font-piscina que roman abandonada, juntament amb la zona d’arbres del costat, però també la Ronda Collsalarca i la Plaça dels Avis a la Creu Alta que tenen el premi de gaudir de desenes de forats sense arbres, igual que el lloc que els explicaré a continuació.
Hi ha, però, un fet que no passa desapercebut i que mostra maneres molt manipuladores per part dels que dirigeixen la ciutat, i la Via Aurèlia n’és un clar exemple. En el seu moment, vaig ser molt crític amb la construcció del que es va anomenar ‘camí escolar al Pau Casals’, una despesa que, juntament amb la zona de jocs infantils que es va fer posteriorment, va significar més d’un milió i mig d’euros. En aquell moment, ni l’AV Concòrdia ni ningú més va dir res, però l’esquerda en una zona verge, en un espai completament natural, quedarà per sempre. Tones de ciment van ser posades sobre el que abans era gespa natural, un camí asfaltat, escales, enllumenat, en definitiva, una obra que no tenia cap mena de justificació, exceptuant, si es vol, la reparació de l’escala que puja des de la Via Aurèlia fins al carrer de Mauritània i la zona adjacent a l’escola Pau Casals per tal de fer-la més còmoda per les famílies a les hores d’entrada i sortida dels alumnes.
El cas de la Via Aurèlia és un més que té la intenció, l’objectiu, de netejar un lloc molt degradat col·locant alguns elements nous i dissuasius per tal que no veiem la resta. L’anunci de la instal·lació d’una vintena de bancs en els 800 metres que té aquest carrer, fet amb tota mena de parafernàlia propagandística, com ja és habitual, pot semblar una gran notícia, no li trec el mèrit, però darrere aquesta acció s’amaga una altra que ha estat molt comentada pels veïns de la zona. D’una banda, la cinquantena d’arbres-no arbres que donen una imatge molt trista del carrer. Fins i tot, en les imatges distribuïdes per l’Ajuntament, es poden veure els nous bancs al costat de troncs d’arbres tallats per la meitat. D’altra banda, la malmesa vorera que recorre tot el carrer i que en els gairebé 60 anys de vida, només ha estat tocada per fer alguns rebaixos per tal de facilitat la mobilitat.
Els animo a fer una passejada per la Via Aurèlia i poder veure de primera mà el que els dic: trossos de vorera aixecats pel pas del temps o per les arrels dels arbres, forats on abans n’hi havia, altres tallats i, tot plegat, amb un banc nou de trinca al costat.
Que consti que la meva crítica no ho és pel fet d’haver instal·lat els bancs, sinó pel fet de fer-ho sense una rehabilitació integral del carrer, sense un pla que tingués en compte les seves mancances i les seves necessitats. De fet, aquests bancs suposen, a més, perpetuar la degradació de les voreres existents, perquè, qui amb dos dits de seny posaria bancs nous si després pensa fer-ne de noves? No és una manera de dir que es neteja una mica la cara amb poca inversió i així allarguem el tema de l’arranjament total?
Temo molt que serà així. Una manera d’intentar tapar la lletjor amb una cosa bonica. Una forma d’enganyar el cervell per part de les autoritats que, siguem clars, aconsegueixen el que volen, una admiració momentània i duradora. Però a mi no m’enganyen, perquè fa just una setmana una senyora va caure davant meu en entrebancant-se en un tros de vorera aixecada. Sortosament, vam poder aixecar-la entre tres persones i no va passar res més. Al seu davant un magnífic banc que potser encara ningú havia estrenat. És el que es diu “començar la casa per la teulada”. Si els forats estèrils i deshabitats i les voreres fracturades i deteriorades poguessin parlar, potser dirien “i a nosaltres quan ens toca?”. Qui ho sap? De moment, la catifa vermella ha estat posada per uns bancs, més macos que vosaltres. Intenteu amagar-vos, no feu una mala passada a la ciutat, que cal donar bona imatge. Com diu un amic meu, fa massa temps que anem sense rumb. O més aviat anem al rumb que ens marquen?
