M’han enviat una foto de la Torre d’en Feu del 2009. No m’ho podia creure; fins i tot he pensat que havia estat feta amb alguna de les eines més modernes que corren ara per les xarxes, amb la intel·ligència artificial, per exemple. Una magnífica foto amb un cel blau extraordinari, amb una il·luminació espectacular. Em diuen que va ser el dia de la inauguració del 30 nits d’aquell any i que va tenir com a convidat de luxe al Juan Manuel Cañizares. He pensat a trucar-li, a demanar-li que m’expliqués les sensacions d’aquell concert en aquell escenari. Segur que ho recorda, n’estic convençut. Imagino també que tornaria a aquell marc incomparable amb la seva guitarra, amb la seva màgia. Tot ha canviat i molt, Juan Manuel. El desastre augmenta dia rere dia. Com m’agradaria que la història es repetís! Com m’agradaria aplaudir-te en el pati, en una de les sales, escoltar la teva guitarra envoltat de la fascinació d’aquelles parets tan maltractades!

La imatge d’un dels sabadellencs més internacionals em trasbalsa, m’omple d’orgull i d’esperança. Fins i tot penso novament en la intel·ligència artificial perquè em digui com serà el castell d’aquí a 30 anys. Tinc por que em mostri un aparcament o un centre comercial. No ho faig, renuncio per la mateixa por a perdre la mínima esperança que em queda. Malgrat tot, potser estaria bé saber què hauria estat de la nostra ciutat si s’haguessin conservat tots els edificis modernistes i altres d’emblemàtics que han anat desapareixent al llarg del temps. Potser la IA ens donaria una imatge més amable de Sabadell. O potser no, ves a saber…

Prefereixo caminar una estona cap a l’edifici que molts sabadellencs anomenen Castell de Can Feu equivocadament. Vull comprovar in situ el canvi. Sé que serà dolorós, però assumeixo el risc. Torno a buscar la foto del 2009 al mòbil i la comparo amb el que tinc al davant. No té res a veure. Sembla un altre edifici. Tot cau, falten baranes. És com un gegant al qual li han llençat pedres al damunt fins que es troba en un estat lamentable, gairebé agonitzant. Ja no pot aixecar-se. Espera que algú amb una mica de sensibilitat, d’humanitat, faci alguna cosa. Fins i tot, ell voldria que li retiressin la catalogació de Bé Cultural d’Interès Nacional. De què li ha servit? Ha continuat morint de mica en mica. Ja intueix que no serà mai com abans. On ets, Juan Manuel? On és la teva música? Torna-hi! Potser les cordes de la teva guitarra esdevindran un remei per alliberar-me d’aquest malson.

En aquest viatge imaginari apareix un veí de la zona. Abans de parlar-me em mira. Finalment, els dos romanem quiets i callats davant la majestuositat de l’edifici. “Sap? De petit jugava a dins del castell, em diu de cop. Era una meravella. Jugàvem a ser reis i reines, prínceps i princeses. Corríem pels passadissos i fèiem veure que els súbdits acomplien les nostres peticions. Arribaven grans àpats i rèiem i ballàvem. Ara tot ha canviat. Hi ha perill d’esfondrament, però tot i això, hi entren. Ja no sé què poden malmetre més, està tot fet una merda. No entenc com les autoritats permeten que un dels nostres referents culturals i arquitectònics es destrueixi d’aquesta manera. Diuen que a més d’un li agradaria que hi hagués un incendi i es destruís tot. Així s’acabarien els problemes. Però jo no crec que hi hagi algú tan perversament dolent, sense una mica d’empatia i de sensibilitat. Vostè creu que algun dia això es rehabilitarà?”.

No sé què respondre. El meu cervell va a mil. D’una banda, la il·lusió i l’esperança em fan ser positiu, esperant una decisió d’algun estament municipal o supramunicipal que aturi l’aniquilació total, la ruïna irreversible. D’altra banda, l’evident inacció de qui en té la responsabilitat em fa tocar de peus a terra, caminar cap a un realisme que no vull veure. Torno a pensar en la intel·ligència artificial. Serà capaç d’esbrinar el futur?

Surto d’allà compungit, amb la mateixa sensació de sempre, amb aquella pena que no amaina, que no decau, que fins i tot va a més. I no entenc els silencis de la gent, de qui podria persuadir i incitar a l’ajuntament a actuar de manera immediata. Però no trobo ningú; bé, sí, els de sempre, els que fa anys que denuncien l’oblit, clamant en un desert que ja comença a florir en forma de visites, encara que externes, reconeixements per part d’organismes extramunicipals i requeriments demanant la salvaguarda de l’edifici. De sobte, m’arriba la notícia que el ple de l’ajuntament ha aprovat per unanimitat (per unanimitat!) demanar a la Generalitat la catalogació de BCIN tot l’entorn de la Torre d’en Feu. Fins i tot, el govern de la ciutat estén la mà als impulsors de la moció per tal de mirar in situ el perímetre del dossier que s’ha de portar a la Generalitat. Un primer pas de debò.

I aquesta porta que s’obre, m’il·lusiona. Què puc fer si no? I somio amb el Juan Manuel Cañizares tornant allà dins, i a l’Orquestra Simfònica del Vallès, i a totes les corals de Sabadell juntes; i música de cambra, i teatre, i cultura expandint-se per totes les sales; una explosió de generositat i de dignitat que arriba per fi. No imaginem fins a quin punt pot ser bo per a Sabadell aquella deflagració incommensurable. I una torre, un edifici, que s’ha salvat, que ha sortit de l’UCI i que torna a viure. Somriu, com tots els sabadellencs i sabadellenques. Ara sí. Ara és l’hora. El somni es fa realitat. Vull viure per veure-ho. Feu-me aquest favor. No us penedireu. Gràcies.

Foto portada: la Torre d’en Feu. Autor: cedida.