ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós
Diuen que els processos històrics mai es repeteixen, i segurament sigui així però jo, que ja tinc una certa edat i les he vist de tots els colors, us puc afirmar que el que avui està passant amb els sindicats majoritaris és una vella dinàmica. La de callar davant les propostes dels diferents governs quan aquests volen aplicar reformes o lleis antipopulars que diuen afavorir al conjunt de la població, ara que, per exemple, tenien l’ocasió d’exigir que s’apliqués el pacte -per la derogació total de la reforma laboral- al que havia arribat el govern amb la formació Euskal Herria Bildu, el primer que plantegen és una taula entre l’administració, la patronal i només els dos grans sindicats, UGT i CCOO, per a que no hi hagin massa veus discordants ni quedin retratats davant les propostes que faran, d’aquí que no hi convidin altres organitzacions estatals com la CGT o CNT, o de caire nacional com la Intersindical-CSC, els sindicats majoritaris del país basc, ELA i LAB, el sindicat gallec CIG, ni el sindicat andalús de treballadors (SAT)…
Així, ja veiem com el secretari general d’UGT, José María Álvarez, aquests dies s’està passejant pels platós de televisió i ràdio, reclamant la taula social pel diàleg, que en poques paraules vol dir petits retocs perquè els grans empresaris de la CEOE no es molestin, i això recorda als anys 80-90, on a les lluites per uns convenis amb una llista d’importants reivindicacions a la patronal, al final es quedaven sempre en un petit augment econòmic i amb la típica frase “només em perdut una batalla, però no la guerra” i es tornava a les fàbriques amb el cap cot.
Com a exemple de com funcionen les estructures d’aquests sindicats, tenim la lluita dels treballadors de Panrico del 2014, amb vuit mesos de vaga, la més llarga que hi hagut en les darreres dècades, tenint en contra des del primer moment tant l’empresa com a UGT i CCOO, intentant desacreditar la seva secció sindical que era la que dirigia la lluita. I es torna a repetir l’abandonament dels treballadors i de la lluita més fonamental en aquests moments amb el cas de la vaga a Nissan, perquè no tanquin l’empresa amb 3.000 llocs de treball directes i uns 20.000 indirectes, especialment irònic quan el secretari de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, va ser també el secretari del sindicat a Nissan. És llavors quan s’hauria de posar en marxa la solidaritat de classe, tot el sector de l’automòbil s’hauria d’aixecar i organitzar-se.
Recordo també quan el secretari d’UGT Catalunya, Camil Ros, quan participava a les reunions de la Plataforma pel Dret a Decidir (anys 2006-7) sempre demanava que per donar el seu suport és fessin les coses “amb responsabilitat”, quan això ja sabem el que vol dir, sense conflicte. Són els sindicats que sempre han callat quan al nostre país per la lluita per l’alliberament nacional o el referèndum del 2017 amb la policia estomacant els centenars de milers de persones, es negaren en diverses ocasions convocar a mobilitzacions i vagues generals de país, o van criticar quan els joves digueren prou davant les sentències pels nostres presos polítics a Urquinaona…
Un sindicat històric com Comissions Obreres que en el seu naixement és feia dir sindicat “Nacional de Catalunya”, que va liderar grans lluites obreres i per la democràcia, però que va acabar signant els “Pactes de la Moncloa” i poc a poc han acabat formant part del règim, acceptant sense gaires estridències reformes laborals, reculades en drets, o la llei mordassa com a resposta als moviments del 15M, que va ser la primera gran esmena als principals partits i sindicats.
Crec però, que pels pròxims mesos hem de veure notables canvis en les relacions de poder, també en el terreny del moviment obrer, si els sindicats alternatius, conjuntament amb les organitzacions polítiques dels Països Catalans troben les claus per canviar la correlació de forces. Esperem!
