ARTICLE D’OPINIÓ
Isidre Soler Clarena, Ex Cap de guàrdia dels Bombers de Barcelona

Els darrers incendis forestals, i de manera especial el del Pont de Vilomara, han obert novament el debat sobre la gran capacitat devastadora del foc i les conseqüències dramàtiques que originen. Partim del fet que en el desenvolupament d’un incendi interactuen múltiples factors amb una gran complexitat, però a l’hora de buscar explicacions del perquè es generen ho fem des d’una òptica molt antròpica de la natura i tendim a buscar les causes en la pròpia dinàmica dels boscos: hi ha massa vegetació; colonitzen conreus abandonats; tenen una continuïtat excessiva, etc. i en canvi se solen obviar factors que són els veritables responsables d’originar els incendis i de la seva propagació.

El foc al bosc no comença de manera espontània, cal que algú o alguna cosa els iniciï. Les condicions meteorològiques o la càrrega de combustible existent al bosc són factors que poden afavorir l’evolució de l’incendi, però en cap cas iniciar-los.

L’origen dels incendis forestals, segons les estadístiques oficials, es pot resumir en tres grups: per causes naturals – llamps- un 3%; intencionadament, un 20% i la resta, un 77%, s’atribueix a diverses causes antròpiques. O sigui, la pràctica totalitat dels focs forestals, un 97%, s’originen per causes vinculades directa o indirectament a l’acció humana. Catalunya és el país que té més urbanitzacions dins el bosc. Ni tan sols hi ha xifres oficials de quin és el seu nombre, però la pròpia administració situa en unes 2.500 les urbanitzacions escampades per tot el país, en les que es calcula que hi viuen unes 700.000 persones. A les urbanitzacions residencials cal sumar-hi una gran quantitat de granges, naus i indústries, construïdes moltes d’elles en zones forestals.

Aquest desgavell, conseqüència d’un creixement urbanístic descontrolat i al marge del plantejament, ha estat tolerat, quan no fomentat, per governs i per la pròpia administració i ens ha portat a una situació insostenible des del punt de vista ambiental i territorial. Els interessos econòmics, polítics i especulatius han prevalgut per damunt de l’interès i del sentit comú.

Hem generat un veritable càncer en els espais forestals, especialment els metropolitans, on activitats de tot tipus, vehicles, cases, línies elèctriques, maquinària, barbacoes, jocs i un llarg etc. interactuen i impliquen un elevat risc d’incendis, que un cop iniciats es veuen afavorits per materials altament inflamables: plàstics, fustes, combustibles,… Què hi fa tanta gent vivint al bosc? Perquè hem deixat que l’activitat humana irrompi d’una manera tan negligent al bosc?. En aquestes preguntes potser trobarem les respostes al perquè s’originen els incendis. En aquells boscos on no hi accedeixen les persones, on no hi ha activitat humana no hi ha incendis, llevat dels d’origen natural (un 3%).

D’altra banda, la capacitat de propagació dels incendis depèn de la càrrega de combustible vegetal que hi ha al bosc. Sí bé una correcta gestió dels boscos pot reduir la quantitat de combustible i disminuir la seva propagació, una gestió negligent l’afavoreix. És el cas de les restes forestals de capçades i brancatge dels aprofitaments forestals que, enlloc de ser retirades, són abandonades al mig del bosc convertint-se en grans quantitats de llenya seca, que, en cas d’incendi, aporten un enorme potencial de combustió i de propagació.

Es tracta d’una pràctica molt estesa per estalviar-se els costos de retirar o triturar les restes vegetals, tal i com obliga la legislació de prevenció d’incendis forestals, i que converteix el sotabosc en veritables polvorins, una actuació irresponsable incomprensiblement tolerada per l’administració. Un exemple clar i proper el podem trobar en el mateix Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La situació i el futur dels boscos és realment preocupant i la seva vulnerabilitat s’anirà agreujant pels efectes imparables del canvi climàtic. L’augment de la temperatura i l’accentuació dels períodes de sequera afavoriran la sequedat de la vegetació i la seva inflamabilitat.

Si realment volem preservar els boscos i minimitzar el risc d’incendi no podem veure els boscos com el problema, sinó analitzar i reconduir la pressió que exercim sobre ells i quina gestió en fem. Cal pensar menys en tallar milers i milers d’arbres per crear franges de protecció i tallafocs, amb una utilitat més que discutible -un incendi desenvolupat els salta sense despentinar-se- i pensar més en actuacions que redueixin zones urbanitzades als boscos. Cal una gestió responsable, més pensada en la qualitat i la preservació dels boscos que en l’obtenció de rèdits econòmics immediats.

Els responsables polítics estaran a l’alçada de les circumstàncies i actuaran sobre les causes que veritablement amenacen els boscos? Del contrari, el futur d’aquests està més que qüestionat.