ARTICLE D’OPINIÓ
Àlex Meyer, membre de la Plataforma Ciutadana de Suport a les Persones Refugiades de Sabadell

Recentment han mort més de deu persones en cerca de refugi, a causa de l’onada de fred. Entre les víctimes hi ha persones afganeses, pakistaneses i somalis. De fet, molta de la gent que està lluitant per sobreposar-se als atacs de l’hivern europeu no ve de Síria. Qui són, llavors, totes aquestes persones que han creuat mars, pors i muntanyes per arribar fins a les fronteres de la UE?

Calen motius de pes per creuar unes aigües que saps que tantes vides han engolit, per aguantar cops i insults dels policies i militars que defensen la fortalesa europea. Cal força, molta força, per suportar el temps que no passa (però tampoc s’atura), i acabar pujant a un autobús de l’empresa Crazy Holidays (contractada per l’ACNUR) amb la companyia d’una promesa que es farà fum a una antiga fàbrica de pollastres.

L’Asad i l’Asia, amb la seva família, van viure sis mesos en una nau d’aquesta fàbrica. Un dia, mentre uns visitants catalans gaudíem de la seva indestructible hospitalitat, vam haver d’acudir a un hospital de la malmesa sanitat grega per una emergència. Entre tensió i molta incomprensió, l’Asad va trobar un noi de la mateixa zona que ell (Afrin, Kurdistan sirià) que va fer de traductor. Es deia Bashar, i l’Asad va començar a riure: “Bashar Al-Asad”. Això sobta quan dies abans t’ha explicat que va fugir per l’assetjament de la policia d’Al-Asad i t’ha ensenyat cicatrius de les tortures.

El poble kurd viu a Síria un context difícil. La revolució de 2012 va portar molts beneficis pel que fa a drets, però les ofensives del Daeix (l’autoanomenat Estat Islàmic) i el destructiu paper de Turquia (aliada de la UE i signant d’un lucratiu acord en matèria de refugi) fan que la inestabilitat pervisqui.

El fenomen a Síria és, com hem vist, complex: hi ha qui fuig del Daeix, del govern, dels rebels, dels bombardejos de Rússia o de la Coalició Internacional (els EUA, Turquia i la UE, entre d’altres). Hi ha també qui fuig de la fam. En temps de guerra hi ha mancances. És realment difícil discernir entre qui fuig de la guerra o la persecució (refugiats) o qui fuig de la pobresa (migrants). Les causes estan relacionades i en totes hi participen els estats occidentals.

Pel que fa a altres procedències, la llista és llarga: el Pakistan (on el govern dedica la meitat del seu pressupost a pagar el deute extern, principalment als EUA, mentre la població viu en condicions lamentables), l’Afganistan (on l’hegemonia paixtu i sunnita complica en extrem la vida de minories ètniques i religioses), l’Iraq (amb la presència del Daeix) o Palestina (després de mig segle d’ocupació per part d’Israel). A l’Àfrica també hi ha guerres i dictadures, i per tant també hi ha persones en cerca de refugi. No podem oblidar les persones que, per por de les mortíferes tanques de Ceuta i Melilla, creuen el Mediterrani fins a Itàlia o Grècia.

Moltes de les situacions d’aquesta llista no estan previstes a la Convenció de Ginebra del 1952 (base de l’actual legislació internacional sobre refugi). Un jove palestí, estancat a Grècia, assegurava amb resignació que ell només podria arribar al seu lloc de destinació (on té amics i família) de forma irregular. Les morts pel fred, així com les morts al mar (més de 5000 el 2016) són responsabilitat de la manca de voluntat institucional de substituir una legislació obsoleta per noves formes d’acollida i veritables solucions.

Mentrestant, nosaltres estem en una disjuntiva: no fer res o desobeir la legalitat. Cal ofegar la por en un mar en el qual no ha de morir ningú més.