El treball d’observador electoral en països en transició o postconflicte no només resulta molt gratificant sinó també molt ric en anècdotes: robatori de material electoral a Nigèria, seguiment a observadors per agents del KGB a Bielorússia, violència a la República Democràtica del Congo, manipulació de paperetes i d’urnes, compra de vots…
No obstant això, mai m’havien expulsat d’un col·legi electoral, però des de diumenge ja tinc aquest trist honor: la policia va acudir al col·legi electoral en què estava i em va obligar a marxar. No va passar a Malawi a Líbia o a Egipte: va passar a Sabadell. I no estava fent d’observador electoral internacional sinó d’elector que, d’acord amb la normativa vigent, assistia al recompte.
La cosa va començar malament a les vuit del vespre. No va agradar gens, ni als apoderats dels partits ni a la representant de l’administració, que són els que sempre dirigeixen aquesta feina i es creuen el procediment com seu, que sense estar vinculat a cap partit volgués observar el recompte, que d’acord a la llei és sempre públic. Van intentar que no m’acostés a les taules i que em situés a una distància que m’impedia seguir el recompte. Van dir que no podia parlar. Vaig haver de veure com es posaven al mig per evitar que observés…
El pitjor va arribar quan van veure que no quadrava el número de paperetes i vots nuls amb el número de votants segons la llista. Llavors un apoderat veterà va proposar el vell truc del vot en blanc: per a quadrar els números i anar ràpids a una hora en què la gent vol marxar, s’afegeix un vot en blanc fictici i així s’eviten els cinc minuts que dura un recompte manual.Però d’aquesta manera el vot d’una persona no és comptat. Òbviament m’hi vaig oposar i això va desfermar insults, amenaces fins que van trucar la policia que em va desallotjar.
L’anècdota no va passar d’aquí. Però aquest fet no deixa de ser molt greu i també molt significatiu de la degradació de les pràctiques electorals al nostre país. La desídia de la junta electoral, dels representants dels partits i dels ciutadans en general fa que no es respecti la normativa i que es perdin vots pel camí. A la meva mesa proposaven afegir un vot en blanc. Multipliqueu aquest vot pels milers de meses que hi ha a tot el país. I malauradament, aquest truc no és l’únic problema.
La llista de males pràctiques és molt llarga. Als col·legis ningú fa ús de les cabines , únic sistema que garanteix al 100 per cent el secret en el vot. Els apoderats i interventors són els que dirigeixen el procés davant uns membres de taules inexperts que segueixen les seves instruccions en tot moment. Els problemes aritmètics es quadren amb el ja esmentat truc d’afegir un vot en blanc, hi ha interventors que reben als electors de més gran edat amb un sobre preparat, etc.
A aquestes males pràctiques hem d’afegir les llacunes en la legislació: una de les més greus és l’esmentada no obligació d’usar cabines, cosa que no he vist en cap dels deu països en què he treballat com a observador. A més la normativa té buits que permeten als interventors amb mala fe votar dues vegades. L’enviament de propaganda i sobres amb papereta és una pràctica també qüestionable i que perjudica als partits petits. La nostra legislació tampoc preveu la presència d’observadors electorals ni protegeix els electors que volem assistir al recompte.
Entenc que pot sorprendre que un país modern i amb recursos immensos en comparació amb els dels països que solen ser observats puguin donar-se aquests forats. Però només cal llegir els informes de l’OSCE que regularment recorden a Espanya algunes d’aquestes deficiències sense que cap govern fins a la data hagi fet cas.
Sorprèn també que els anomenats ‘regeneracionistes’, els que clamen contra un sistema electoral que consideren injust, tampoc protestin per unes pràctiques electorals que cada vegada són més deficients per la falta de formació dels actors i la desídia de qui hauria de vetllar pel respecte del procés previst en la llei.
Al meu entendre aquest problema deixa el sistema electoral desprotegit. Res impedeix pensar que en el futur les pràctiques es degradin més encara o que algun grup ben organitzat pugui aprofitar les llacunes de la llei i les males pràctiques per cometre frau.
Per tot això és urgent frenar aquestes males pràctiques reformant la normativa si cal. La formació del personal electoral és fonamental. El secret de vot hauria de ser protegit millor i els partits haurien de seleccionar i formar millor els seus representants, per evitar episodis com el relatat. Ideal seria modificar la Constitució i la LOREG per trencar amb unes estructures del sistema electoral que vénen del Franquisme. Seria també molt convenient que s’ataqués des de l’arrel la desafecció i l’abstenció d’amplis sectors socials. Però aquestes són coses que em semblen poc menys que un somni.
L’episodi de diumenge em fa pensar en quelcom que em passa sovint treballant en llocs remots dels tristos tròpics. Els locals pregunten sempre si ells podrien observar les nostres eleccions. Jo sempre dono la mateixa resposta: com m’agradaria! Com ens ajudaria a millorar el nostre sistema electoral! Però no és d’esperar que el país que expulsa observadors de l’OSCE vinguts a seguir manifestacions doni cap pas per obrir les finestres d’un sistema opac, deficient i caduc.
