Massa sovint, veiem com les paraules, en comptes d’explicar i acostar-nos la realitat per fer-la comprensible, desdibuixen les idees i les varien fins desvirtuar-les. I és així que, a poc a poc, canviant les paraules, canvia la percepció del món, s’escampa la confusió i es basteixen enganys que, a mesura que es van repetint les paraules manipulades, converteixen barbaritats en idees habituals que la majoria accepten sense pensar-s’hi gaire. Això passa amb moltes paraules, però avui vull centrar-me en un concepte que ha esdevingut una arma perversa d’agressió, quan en el seu principi podia ser considerat un element per facilitar la convivència.
Parlo de l’ús manipulat que s’està fent del mot “bilingüisme”.
La capacitat d’utilitzar dues o més llengües és, o hauria de ser, un motiu de goig per a la majoria dels humans normals. Tots tenim, és clar, el nostre idioma ‘íntim’, aquell en el qual pensem, somiem i ens parlem a nosaltres mateixos. Un idioma que, ho sé per experiència, pot canviar-se, quan un viu en un altre lloc i s’acostuma a pensar en l’idioma del lloc que l’acull. No és, deixeu-m’ho dir, cap motiu per sentir-se superior ni inferior a ningú, pensar i parlar en un determinat idioma que sol ser l’heretat o el que s’absorbeix de l’entorn en què una persona es va desenvolupant. Jo no em sento pas més orgullós d’estar escrivint aquestes ratlles en català, que si ho estigués fent en rus o en swahili. Pensar com penso i tenir les idees que tinc, seria possible vivint a l’estepa russa o a la sabana kenyana. Ara bé, com estaria de content, si pogués escriure això en rus, swahili, afganès o lituà, indistintament, a més d’en català!
I seria lògic que ho fes, és clar, si hagués de publicar-se a Rússia, Kenya, Afganistan o Lituània. Vull dir que seria un desgraciat obtús, si insistís que me’l publiquessin en català, i seria lògic que, allà on visqués, em demanessin que, almenys, fos capaç d’escriure’l en el seu idioma. I m’ho dirien, és clar, en l’idioma del país, que jo no podria pas negar-me a entendre, per simple sentit comú i lògic.
Tot això ve a tomb pel fet que, al meu entendre, ser bilingüe o polilingüe és una de les més belles aspiracions que un humà –he dit humà- pot tenir: parlar i entendre’s amb el màxim nombre de gent possible! Fer arribar les pròpies idees i comprendre les dels altres sense filtres ni traduccions!
Vistes així les coses, no puc entendre que hi hagi individus que es neguin amb rotunda xuleria a adquirir l’idioma del lloc on viuen. I, encara més: que obliguin els habitants d’allí a parlar-los i escriure’ls en l’altre idioma, sota l’excusa que el país és bilingüe. Que en fa i que n’ha fet, de mal, haver tolerat la ignorància! I la ignorància barrejada amb la perversitat malvada, ja arriba al grau de delicte! Els països, els territoris, no poden ser ni bilingües ni monolingües, són els habitants, nosaltres, els que poden ser-ho (si es vol o si està capacitat mentalment, és clar…). Perquè les fronteres, insisteixo, són de nacions o d’estats, no d’idiomes. Proveu, si no, de dir-li a un argentí que és un uruguaià, perquè parla espanyol. O a un londinenc que és novaiorquès, perquè l’idioma fa la pàtria…
Si aquests que defensen el seu dret a no saber (quin dret tan bèstia, oi?) un idioma, ho fan reclamant que els altres estan obligats a saber el seu idioma, la cosa ja ratlla el ridícul més esperpèntic, per molt que ho facin amb tibat ‘desplante’ torero.
I no dic res si, a més d’obligar a ser bilingües els altres (ells no!), legislen, manen, amenacen i insulten, fent gala i presumint d’ignorància, en nom d’unes fronteres polítiques que mai no han estat ni seran lingüístiques. “Estamos en España!”, he sentit que criden, amenaçadors, xulescos, irats i malcarats, per dissimular la incapacitat lingüística, una incapacitat que sustenten en allò tan irracional del “derecho de conquista” (un “derecho”, per cert. que no sé si és gaire “federal”…) i es queden tan tranquils, per, després, recordar-nos que la democràcia és el dret de tothom a expressar-se com vol. Així, doncs, com s’explica que els bilingües sempre haguem de ser nosaltres i ben poques vegades “ellos”?
Fa angúnia, ja, haver de raonar tantes evidències. No, no podem fonamentar la convivència ni les lleis ni l’ensenyament del país en el cinisme dels falsos bilingües que obliguen els altres a ser-ho per no haver de ser-ho ells. A aquestes alçades de la història, d’això se’n diu, no bilingüisme, sinó ignorància casernària i barroera, messetarisme irredempt i patètic. I ja només enganyen als qui es volen deixar enganyar.
2 Comments