En la tasca de generar ocupació, la indústria manufacturera i aquella que fabrica productes d’alt valor esdevé fonamental”.

Catalunya és un país amb una llarga tradició industrial, aquest és un fet inqüestionable. Aquest teixit industrial es vertebrada amb un important nombre de PIMES i grans empreses autòctones i multinacionals. Aquesta tradició industrial, que al llarg de decennis s’ha concretat amb significatives aportacions al PIB, encapçalant els rànquing de generació d’ocupació, ha vist com perdia força en els últims anys.

Certament des de l’inici de la crisi s’han perdut a Espanya el 27 per cent dels llocs de treball, quasi 675.000, i la producció ha caigut un 30 per cent.

Però aquest fet s’ha de contextualitzar en el procés iniciat fa més de 10 anys com a conseqüència, per un costat, de la deslocalització sorgida arran de la mundialització i del creixement dels productes manufacturats en països de baixos costos laborals i escasses regles de protecció ambiental. I per altre per un euro sobrevalorat que perjudicava les exportacions, la pressió urbanística que expulsava la industria, i els discursos que parlaven d’un nou model econòmic, segon el qual el futur era dels serveis, tot desprestigiant implícitament a la indústria, oblidant que sense ella no hi ha demanda de serveis, que no es converteix l’avenç tècnic i científic en PIB, que és la industria qui executa més del 50 per cent del R+D+i de l’Estat, i a la vegada que sense un potent sector manufacturer no es creen llocs de treball.

No es pot negar l’important decrement del pes de l’ocupació manufacturera en el total, ni que en els darrers 10 anys, el pes sobre el PIB ha disminuït gairebé 5 punts percentuals. Però tampoc el fet que actualment el sector que, malgrat haver estat oblidat i menystingut, segueix tenint un pes del 13 per cent en el PIB (lluny del 17,4 per cent que representava al 2001), i aporta quasi el 13 per cent del total de l’ocupació. Xifres que evidencien que es disposa d’una bona base per construir el futur, i observar com una oportunitat el fet que en el darrer quinquenni el paradigma d’Àsia, fàbrica del món, començava a trontollar, com a conseqüència dels costos energètics respecte al transport, els factors associats a la personalització del producte, els serveis de proximitat, el canvi de cultura del utilitzar i llançar passant a la cultura del conservar i reutilitzar, i la inestabilitat en amplies zones del planeta.

Si els fets anteriors no fossin suficients per entendre que cal desenvolupar polítiques encaminades a la reindustrialització, cal pensar el creixement insostenible de les taxes d’atur dels últims quatre anys, que estan comportant l’empobriment de milions de ciutadans i minven les seves perspectives de futur. Sense cap dubte avui l’objectiu primigeni hauria de ser la creació de llocs de treball. En aquesta tasca de generar ocupació, la indústria manufacturera i aquella que fabrica productes d’alt valor esdevé fonamental.

La potencial relocalització de part de determinades activitats industrials demana d’una nova i proactiva política industrial per part de les diferents administracions, amb la finalitat de facilitar i donar suport al teixit industrial i manufacturer, com ja ho estan efectuant a França, amb un ministeri denominat Recuperació Industrial o al Regne Unit amb un pla per crear en 4 anys 250.000 nous llocs de treball en el tèxtil.

En aquests procés de relocalització Catalunya es troba en una situació estratègica clau al considerar la totalitat de la cadena de valor de la producció industrial i manufacturera, ja que es troba situada geogràficament en el punt d’entrada de les mercaderies a Europa; disposa d’un adequat sistema de transport i logística; té una base industrial amplia, diversificada i adaptativa; i el seu volum creixent d’exportacions evidencia un alt nivell de competitivitat.

La reindustrialització és possible, sens dubte, però aquest procés comporta la necessitat del suport públic per enfortir-lo i encertar les actuacions. Les mesures de política industrial haurien ser el resultat d’una major presència del sector industrial català autòcton en el disseny i aplicació de les polítiques industrials, tot valoritzant les capacitats del territori; i entomar els problemes reals de les pimes, tals com la recapitalització, reduint el seu endeutament, possibilitar que el crèdit flueixi, vertebrar una fiscalitat favorable; apropar la investigació i la Universitat a les empreses; disminuir els costos energètics; fomentar la competitivitat i internacionalització de les PIMES amb crèdits tous, i finançant els diferencial de tipus d’interès; com tan bé promoure la cultura emprenedora industrial i manufacturera, desenvolupant iniciatives de capital risc especialitzades en el suport a nous emprenedors.

Estem submergits en una crisi esgarrifosa i excloent, per davant nostre hi ha oportunitats irrenunciables de la mà de la indústria. Per a poder-les conquerir, ens cal pensar de forma diferent, i no oblidar-se de les PIMES, tot reconeixent que el que elles requereixen poc té que veure amb les exigències de les grans empreses multinacionals. És moment d’actuar, acceptant que sols escoltant i pensant amb la simbiosis coneixement i indústria, serem capaços de generar ocupació i torna al camí del creixement.

Foto portada: Nau industrial abandonada, en un polígon de Sabadell. Autor: J.d.A.