Escons al parlament de catalunya

Opinió d’Antoni Garrell: ‘Més enllà de la Catalunya oficial, el cor també batega’

El passat 2 de maig la Vanguardia publicava un sondeig, realitzat els últims dies d’abril, en el que explicava que al proper Parlament de Catalunya estaria format per vuit grups parlamentaris, tot configurant un escenari de governabilitat extremadament complex, arran de l’enorme fragmentació i de les diverses ideologies en ell representades. Emergia de nou el fantasma de la paràlisi, quant a governabilitat que ja sobrevola diversos municipis.

El resultat del sondeig ha causat desconcert, quan no ha generat crítiques sobre el seu rigor, en especial pel fet que ERC no capitalitzi la davallada de CiU (es quedaria en 26 o 27) i que aquesta formació es quedi sols amb 35 o 36 escons, a pesar de l’enorme compromís i determinació evidenciat pel president Mas i que Ciutadans fregui convertir-se en la segona força parlamentaria. Tinc que dir que no comprenc la sorpresa de molts, ja que com diu un amic sociòleg quan parles amb la Catalunya real, escoltant sense condicionar respostes, constates, vivim en una societat plural, cansada, emprenyada, desencisada i que desitja confiar en tot allò que sona a nou i en aquells que no han tingut responsabilitat prèvies de govern o gestió pública. Les actituds posen en evidencia, que poc serveix la feina feta per posar les bases encaminades a superar una crisi, que s’ha carregat una part important de la classe mitja, columna vertebral de la Unió Europea, ha foragitat la confiança en un futur millor a centenars de milers de catalans i ha posat en dubte el valor de servei públic, que guia a una gran part dels ciutadans que han fet i fan política.

Ara bé, les moltes notícies, pròpies d’una triple precampanya electoral (municipals, catalanes i generals), que omplen de futurologia i especulació política als mitjans de comunicació, no haurien d’amagar, que el país camina i que, tot mantenint la demanda de ser consultat democràticament de forma clara sobre el seu futur, cada cop més són moltes les veus que afirmen, que cal posar la creació de lloc de treball al centre de tota decisió. Un treball de qualitat, estable, remunerat d’acord al cost de la vida i capaç de garantir, tant el progrés individual com de la col·lectivitat en el seu conjunt.

En aquesta tasca de construir país, d’activitat més enllà del que és reflexa l’opinió publicada i d’importància de l’economia productiva, cal enquadrar la jornada sobre economia industrial celebrada el proppassat 24 d’abril a iniciativa de CCOO i UGT del Vallès Occidental. Ambdós sindicats, tot assumint que la re-industrialització requereix el compromís de tothom, manifestaren aspectes tant importants com la necessitat de que “el coneixement, que rau en l’àmbit universitari, es transformi en innovacions, tant de productes com de processos, un procés en el que és fonamental la implicació dels centres tecnològics”. Sense oblidar l’important sessió de treball, organitzada pel Departament d’Empresa i Ocupació, del passat dia 29 encamina a explicitar els plans d’actuació dels set àmbits de l’estratègia industrial, en la qual s’evidencià que després d’anys d’incertesa e indefinició, ara sí, el Govern està posant les bases per reconstruir l’imprescindible teixit industrial.

Actuacions que no sols van acompanyades de declaracions, propostes o programes de llarg abast, també amb mesures molt concretes plenes de simbolisme. Entre aquestes mesures que sorgeixen, crec que cal destacar l’adoptava per l’Ajuntament d’Ullastrell, presidit per Joan Ballbé, que evidenciant enginy i idees clares, ha acordat dedicar els diners ingressats en concepte d’IAE a crear un fons per ajudar amb microcrèdits a la creació d’empreses al municipi. Idees i compromís que caracteritzen molts dels consistoris que treballen, posant els seu gra de sorra, per reactivar l’economia del territori, sense descuidar la cultura, buscant nous formats i projecció, com va ser la trobada literària internacional sobre novel·la negra, celebrat, amb el decidit recolzament de l’Ajuntament, a l’Espluga de Francolí el passat cap de setmana.

Es miri com es miri i a pesar de que molts es dediquen a fer càbales sobre el futur i la seva governabilitat i altres a ignorar el que es fa en positiu en els 947 municipis que configuren Catalunya, el país real es mou per construir l’esdevenidor, sabent que si bé cadascú de nosaltres pot fer poc, la suma de molts cooperant per competir, pot assolir qualsevol fita.

Entre aquestes fites de futur, una que esdevé clau és treballar per reequilibrar el territori, ja que fer-ho és millorar la qualitat de vida dels ciutadans al permetre de forma simbiòtica viure, treballar i desenvolupar-se professionalment i personalment. També és avançar en la sostenibilitat, al disminuir la mobilitat innecessària al moure els productes i serveis, tot minimitzant la mobilitat de les persones; és també augmentar la renta disponible per igual nivell d’ingrés, pel diferencial de costos bàsics en les grans conglomeracions urbanes i les ciutats no massificades; és utilitzar les infraestructures e instal·lacions disponibles per la geografia catalana, permetent alliberar recursos econòmics de despesa per mantenir els aspectes associats a la massificació, per aplicar-los a aspectes propis de generació de treball, cultura i activitat. Aquests són fets inqüestionables, caldrà doncs posar fil a l’agulla sense dilació, tot sabent que més enllà de la Catalunya oficial i centralitzada, el cor també batega amb força.

Comments are closed.