La setmana passada, en el marc del 080 Barcelona Fashion, va tenir lloc una jornada sobre formació i col·laboració empresa i món formatiu organitzat per una organització empresarial. En les diverses ponències va quedar palesa la importància que uns i altres donen a la formació com element cabdal per accedir al mercat laboral i progressar professionalment, i també la necessitat, per part de les empreses, de més i millor capital humà per assolir alts nivells de productivitat i competitivitat.
Malauradament les coincidències en la importància de la formació i la necessitat de col·laboració entre empreses i institucions acadèmiques es reduí a la formació continuada dels treballadors en actiu, i a la formació professional dels més joves en la seva formació professional. La necessitat d’actuacions conjuntes adreçades als aturats de llarga durada, molt d’ells amb una baixa o molt baixa dotació de capital intel·lectual, fou la gran absent. Una absència explícita, ja que a la pregunta sobre alternatives per potenciar la dotació en coneixements dels centenars de milers d’aturats amb menys de 40 anys no es va donar cap proposta específica, i a la vegada les intervencions es desenvoluparen amb un rerefons en el que planava la impossibilitat de formar adequadament a aquests col·lectius. La falta de propostes en la formació dels aturats, amb baixa formació, és frustrant ja que no és acceptable excloure a ningú del mercat laboral.
La no resposta, que no vull interpretar com manca de compromís, és, al meu entendre, un fet preocupant ja que una part significativa dels aturats tenen i tindran enormes dificultats per poder accedir novament al mercat treball per la seva baixa qualificació a menys que es posin en marxa actuacions específiques adreçades a incrementar notòriament la seva formació.
La manca de valorització i de reconeixement col·lectiu per la formació és prou coneguda. Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i no és per la crisi ni l’endeutament. Al 2005, molt abans d’iniciar-se la crisi actual, a l’equador del període de 10 anys que es va establir per desenvolupar els objectius de l’Agenda de Lisboa, Espanya se situava a la cua de la despesa en formació, molt allunyada de Dinamarca, Irlanda i França, els 3 països que més inverteixen en aquest camp. Amb aquests escenari no es d’estranyar que el ‘patrimoni capital humà’ per persona a Espanya, -calculat pel professor Peer Ederer de la Zepellin University d’Alemanya just abans de l’inici de la crisi-, el situés en 78.000 euros, un import superior al d’Irlanda 77.000 euros i al de Portugal 69.000 euros, però molt lluny de Suècia que arribava als 175.000 euros.
Les taxes d’atur, els nous paradigmes quant a producció, la destrucció de certs sectors intensius en mà d’obra no qualificada, haurien de ser suficients arguments per justificar actuacions innovadores i decidides per millorar la inversió en la formació de capital humà per sortir de la crisi. Actuacions que s’han d’enquadrar necessàriament en un context internacional altament competitiu, i també en les exigències de la societat del coneixement i les eines i els mètodes disponibles prestant especial atenció a l’e-Learning.
La formació dels aturats amb baixa dotació de capital intel·lectual no sols és imprescindible, és obligat i possible, ja que no és ni èticament ni econòmicament admissible excloure a cap col·lectiu del mercat laboral.
Ara bé, per fer-ho possible, cal la col·laboració decidida de les empreses i dels seus professionals, assistits per especialistes del món acadèmic. Una formació que ha de considerar a la vegada el perfil dels aturats, tan el seu estat d’ànim, com la pèrdua de la disciplina i metodologia d’estudi. Un fet que comporta la necessitat de que el procés d’adquisició de coneixement s’efectuï simultàniament amb l’aplicació dels nous coneixements, és a dir: treballar i estudiar.
En el context anterior, una possible actuació pot passar per la creació de ‘parcs de producció i formació simbiòtica’. Àrees en les que s’efectuï simbiòticament la producció industrial i la formació en períodes de tres anys que atorguin la titulació de tècnic superior (Cicle formatiu de grau superior) amb un esforç anual de 1750 hores d’esforç, 500 hores d’estudi en l’aula i la resta d’aplicació dels coneixements i experimentació en el sí del procés productiu en l’empresa. Una activitat de formació i treball, que hauria d’anar acompanyada d’una retribució a l’estudiant, propera al salari mínim interprofessional, al llarg de tot el període formatiu. La retribució a l’estudiant, al igual que el cost de la formació, hauria d’esser assumit per les empreses del parc en les quals els alumnes treballen i estudien. L’Administració facilitaria i esperona l’activitat amb l’exempció de tots els costos relatius a la SS i altres de l’àmbit laboral.
La creació de parcs de producció i formació simbiòtica, és sols una de les moltes iniciatives possibles, però per fer-ho cal no renunciar a canviar, i acceptar que la clau del futur és el patrimoni quant a capital humà, tot recordant que sols fent les coses d’altra manera canviarem els resultats i la situació on hem arribat.
