La retirada del monòlit dedicat a Josep Maria Marcet de la cèntrica plaça que porta el seu nom i l’anunci d’eliminar-lo del nomenclàtor han desfermat una polèmica amb diverses intervencions sobre la figura de l’alcalde franquista. La darrera a càrrec de l’historiador Josep Maria Benaul.
Els representants polítics i econòmics de la burgesia local s’apressaren a manifestar la seva disconformitat amb aquesta decisió i reivindicar la figura de Marcet. Així, Carles Rossinyol, portaveu del grup municipal de CiU, va afirmar en una entrevista concedida a iSabadell:
Marcet, que sí que va ser un alcalde franquista sens dubte però era molt bona persona i que estimava la ciutat en uns moments difícils va ser alcalde, va ajudar a molta gent d’Esquerra per exemple, avalant-los en un moment en que no era senzill… no fa cap mal que la ciutat li mantingui un reconeixement amb una plaça. No era un falangista ni una persona bel·ligerant a favor del règim. Inclús en moments complicats és bo que des de dins hi hagi gent que intenti millorar la vida dels ciutadans. Hi havia gent a qui no els podia agradar gens el franquisme ni la dictadura però que venien d’una República on els venien a buscar a casa i els mataven. Hi havia molt gent que volia viure en pau i que la ciutat prosperés. Algun d’aquests van donar el pas al capdavant de la ciutat. Si no ho haguessin fet potser hi hauria hagut més radicals al capdavant. Se’m fa difícil mesurar les persones amb les vares de mesurar d’avui en dia”.
Sense entrar en judicis de valor, només observar que Marcet sí que fou falangista. S’afilià al partit al setembre del 1936 i mai es donar de baixa. No és que fos una persona bel·ligerant a favor del règim, sinó que precisament fou el puntal polític i una peça clau del primer franquisme a Sabadell.
Per altra banda, Benet Armengol, advocat i secretari general del Gremi de Fabricants entre 1994 i 2006, publicà al Diari de Sabadell l’article, Sense ganes de polèmica, en dues parts (13 i 14 de juliol de 2017) on després de recordar les gestions a favor dels presos polítics republicans i que fou un personatge incòmode pel règim, afirma que “fou un bon Alcalde”. Així el compara amb Antoni Farrés, “dos alcaldes, cadascun fruit del seu moment històric, però que com denominador comú, van posar la ciutat per davant de la política en majúscula”. Per això, critica “qui avui abandera la retirada del seu nom del nomenclàtor demostra una curta i partidista visió i interpretació de la història”. Aquí, només apuntarem que Marcet, més enllà del balanç de la seva gestió, fou alcalde de Sabadell imposat per la força de les armes després d’un cop d’Estat contra un règim legítim que degenerà en Guerra Civil i que Farrés fou un alcalde democràtic elegit pel vot de la ciutadania.
En realitat, no resulta estrany que aquests representants de la burgesia local defensin a Marcet qui al capdavall va ser un dels seus i va governar la ciutat en benefici dels interessos dels fabricants, fins i tot si això comportava algun enfrontament amb les jerarquies de la dictadura. Com indica Josep Ache, Marcet actuà “com a portaveu de la burgesia industrial sabadellenca davant d’altres poders sovint més potents, en particular els del règim, Marcet va liderar l’articulació o recomposició política i cívica d’aquesta classe o medi local, a partir de la postguerra”.
Marcet, sí… però no
Ara bé, el que sí causa una certa sorpresa és la defensa, encara que més matisada i ponderada, però amb arguments semblants, de la figura de Marcet des de les files de l’esquerra a càrrec de l’historiador Josep Maria Benaul en el seu llarg i dens assaig Més Marcet! L’alcalde i la repressió de la postguerra (més info: ‘Marcet, el franquista polièdric‘). L’autor ens convida a reflexionar sobre la personalitat contradictòria i polièdrica del personatge. Reivindica, contra la “banalització de la història”, una lectura rigorosa sobre la “complexitat de la trajectòria d’aquest alcalde”.
Tanmateix, l’autor acota l’àmbit de la seva reflexió “exclusivament en una faceta de l’àmbit polític”, la relativa a la repressió, deixant de banda la seva gestió com alcalde i la seva executòria com a empresari. Una delimitació contradictòria amb el propòsit d’aportar llum sobre la figura calidoscòpica de l’alcalde que governà la ciutat entre 1940 i 1960. A més, com el mateix autor reconeix, el motiu de la seva contribució ha estat la retirada del monòlit, l’anunci de l’equip de govern d’eliminar del nomenclàtor el seu nom de la cèntrica plaça i gestionar amb la Generalitat el canvi de denominació del col·legi alcalde Marcet del barri de Can Puiggener. Una temàtica aquesta que depassa àmpliament el terreny dels estudis històrics i ens endinsa en l’àmbit del debat polític.
Ambdues qüestions estan estretament vinculades ja que de la valoració de la figura històrica del personatge es dedueix si mereix romandre o ser eliminat del nomenclàtor. Si la història fos un tribunal, Benaul faria d’advocat defensor de Josep Maria Marcet. Una seva defensa que es fonamenta no tant en una oberta reivindicació del personatge, sinó en un continuat exercici del sí…però no. Així reconeix que Marcet fou un “franquista irreductible” i “recalcitrant”, però que va jugar un paper positiu “d’ajudar, temperar i pal·liar” els excessos repressius de la dictadura. De manera que, comparat amb altres dirigents franquistes com el tinent d’alcalde de Terrassa, Emili Matalonga Cortès o Miquel Sala Vinyals, tinent d’alcalde de Governació de Sabadell i Delegat Comarcal d’Informació de Falange, Marcet hauria estat un “sant baró”.
En aquest sentit, aporta nombroses dades sobre les seves gestions per tal treure de la presó a molt sabadellencs i intercedir per tal que molts d’altres retornessin de l’exili. Per avalar-ho cita diversos testimonis de notoris opositors al règim, entre d’altres, Josep Xinxó que elogia la seva “magnanimitat” o Magda Lladó que al·ludeix al seu “geni bondadós”. També esmenta la seva contrastada actitud tolerant amb les confessions protestants o la seva intercessió per ajudar dos matrimonis de jueus holandesos.
Una de les altres línees argumentals en favor de Marcet esgrimides per Benaul rau en la seva relativa dissidència amb el règim franquista. Així cita el malestar de la censura amb certs passatges de les seves memòries, Mi ciudad y yo, el memoràndum de 1957 sobre el tracte discriminatori de la dictadura envers Catalunya adreçat al general Franco o les seves declaracions crítiques a The New York Times (1959). També al·ludeix a la seva negativa a renunciar a la seva catalanitat i a emprar la llengua catalana, a diferència d’altres membres de la burgesia catalana que es passaren al castellà. En aquest sentit, es podria afegir el passatge de les seves memòries, que Benaul no esmenta, on explica l’enfrontament que va sostenir amb el Governador Civil de Barcelona que l’acusà de “separatismo” per haver permès i presidit un acte en el Gremi de Fabricants, on l’exdirigent de la Lliga Ventosa i Calvell va pronunciar una conferència en català.
Al obrar así no hacía separatismo, sino españolismo, ya que el catalán es un idioma tan español como el castellano, y que en este terreno no estaba dispuesto a claudicar”. A més confessa que “siempre me he declarado enemigo acérrimo del riguroso centralismo de Madrid (…) En cierta ocasión dije al Caudillo que Barcelona se sentía desgobernada, en contraste con la euforia que atravesaba la capital de España y que había que terminar con el centralismo y la escasa presencia de representaciones catalanas en el gobierno nacional”. (p. 134)
Així doncs, per a Benaul el comportament de Marcet sobre la repressió fou moderat, malgrat alguns episodis en sentit contrari, i el qualifica de “temperador”. Al seu parer, en tot això “hi va haver-hi motius de convicció i de conveniència”.
Respecte al primer punt, no posaren en dubte el seu tarannà humà i moderat, de “bona persona” que diria Rossinyol. De fet, l’autor fa una mena d’elogi de la seva personalitat que caracteritza amb “l’adjectiu moral” de “coratge” i, citant a Andreu Castells, amb les qualitats “d’home decidit, d’home d’acció”. Així mateix afirma que fou “sovint sincer i sempre accessible”. Per a il·lustrar aquestes característiques de la seva personalitat i de la seva actuació, que li generà no poques simpaties entre els treballadors, cita l’exemple del seu pare que malgrat ser antifranquista va comprar les memòries de Marcet que “era una autoritat d’un règim que detestava, però el personatge no li inspirava repugnància ni por”.
Respecte al segon punt, el mateix Marcet ens indica les excel·lències polítiques de la seva política conciliadora i “temperadora” en un passatge de les seves memòries que, a més, ens dona pistes sobre l’èxit del seu sabadellenquisme interclassista.
Lo acertado de esta política de sinceridad y digna captación de unos hombres que, adscritos a distintas ideas políticosociales, tenían con nosotros la identidad de un noble proceder, se puso de relieve en forma impresionante al cabo de pocos años. Barcelona, y con la ciudad la provincia entera, sufrió una corta pero peligrosa etapa de desórdenes que, iniciada con el pretexto de una subida de tarifas de los tranvías de la capital (…) llegó a degenerar en una huelga general. Toda la provincia, incluyendo la vecina ciudad de Tarrasa, quedó paralizada, y se registraron desórdenes tumultuosos en las calles de Barcelona, donde se destrozaron y quemaron algunos tranvías, se cometieron varios desmanes y, en general, se sembró por doquier la inquietud, como si flaqueasen los resortes de la autoridad.
El único oasis de paz absoluta, sin que se registraran algarada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de grave desconcierto general, la ciudad de Sabadell (…) Esta espléndida demostración de cordura colectiva dada por la ciudad española que antaño tuvo fama de extremismo social, fue la satisfacción más grande que tuve en mis veinte años de alcalde (…)
Sin claudicaciones, pero tampoco sin prácticas coercitivas, se fue ensamblando el seguro edificio de la concordia social ciudadana, limando asperezas, procurando siempre la unidad por encima de las conveniencias personales o grupos, supeditándolo todo a que, con el único blasón del trabajo honrado, el más humilde de los sabadellenses pudiera exhibir su legítima ciudadanía con el mismo orgullo que el más destacado de los industriales de la ciudad”. (pp. 122-127).
Sens dubte, Marcet fou un polític extremadament intel·ligent que era molt conscient de les dificultats de governar una ciutat republicana, d’esquerres i amb una classe obrera que havia estat molt organitzada. De manera que va entendre que trauria més fruits polítics i socials d’una política moderada i temperadora que amb la duresa repressiva.
Memòria històrica
Respecte a l’origen de la polèmica, és a dir la revisió del nomenclàtor, Benaul manté una ambigüitat semblant a la que expressa en la seva valoració de la figura històrica de Marcet. Així, assegura que “la plaça Marcet és a prop d’on visc. L’he creuada innombrables vegades i mai no he sentit repugnància davant la referència al personatge”. Però, uns paràgrafs més avall, reconeix que “comparteixo raons per treure el nom de la plaça, però ho acceptaré més per una interpretació restrictiva d’un imperatiu legal força lax que per ple convenciment”. En definitiva, considera a Marcet un “franquista polièdric. I potser això no estaria de més reconèixer-ho en el corresponent dictamen de supressió del nom.”
Al meu parer, més enllà dels arguments i testimonis de descàrrec a favor de Marcet, la realitat històrica i política incontestable és que Marcet fou un puntal de les dues dictadures militars que va patir el país i la ciutat al segle XX. Així fou militant de la Unión Patriótica, regidor de l’Ajuntament de Sabadell i diputat provincial a la dictadura de Primo de Rivera, membre de la Falange i el màxim dirigent polític del primer franquisme a la ciutat. Per tant, malgrat les seves qualitats personals i la seva gestió moderada de la repressió en anys molt durs, no mereix de cap manera que el seu nom figuri al nomenclàtor de la nostra ciutat. Marcet no representa el valors democràtics, sinó els de les dues dictadures militars.
D’altra banda, la retirada de Marcet del nomenclàtor no fa més que complir amb la moderada Ley de Memoria Histórica que, en l’article 15 sobre símbolos y monumentos públicos, estipula que “las administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”.
Sóc conscient que les analogies històriques solen ser desafortunades, però no em puc resistir a fer-ne una. Albert Speer, ministre d’Armament del Tercer Reich, fou condemnat a 20 anys de presó al Judici de Nuremberg. A la presó va escriure unes memòries exculpatòries que foren una gran èxit editorial, adjudicant una part dels beneficis a organitzacions jueves. Així va conrear amb notable fortuna la imatge del “nazi bo” que va intercedir per moltes persones i va tenir una actitud humanitària, tot argumentant que al final de la guerra va oposar-se a Hitler i va desobeir les seves ordres de convertir Alemanya en terra cremada. Una versió àmpliament acceptada que recentment ha estat qüestionada per alguns historiadors. Tanmateix, a Alemanya no hi ha cap carrer, ni plaça, ni monument amb el seu nom.
En conclusió, podem estar d’acord amb Benaul que cal una interpretació acurada de la figura històrica de Marcet, amb les seves llums i ombres, amb el màxim rigor i objectivitat; però de la mateixa manera creiem que, per la seva trajectòria política, no mereix el reconeixement ciutadà que suposa la seva presència en el nomenclàtor de la ciutat.
