Foto portada: l'historiador, aquest vespre. Autora: Dihör.

Opinió d’Artur Domingo: ‘Algunes consideracions sobre la desobediència civil’

ARTICLE D’OPINIÓ
Artur Domingo i Barnils, historiador

El dijous 19 de novembre vaig ser convidat per l’Entesa per Sabadell a participar en un dels seus debats, amb la conferència La desobediència civil en els processos de canvi social. El vostre diari se’n va fer ressò en una breu crònica (més info: ‘Artur Domingo: “La desobediència ha de ser una eina per a Catalunya”). Malgrat que el comentari publicat reprodueix alguna de les coses dites per mi a la conferència, no recull d’una manera satisfactòria els aspectes bàsics plantejats, donant-ne, involuntàriament, una visió poc fidel i en part distorsionada. Per aquesta raó m’he decidit a escriure aquest article per tal d’aclarir amb més rigor el meu punt de vista sobre aquesta qüestió de tanta actualitat.

Pel que fa als personatges que han teoritzat i justificat la desobediència civil vaig referir-me a H.D. Thoureau, Tolstoi, Gandhi, Luther King, Hannah Arendt, Bertrand Russell i John Rawls, dels quals en vaig reproduir diverses cites. Considero important saber que la qüestió de la desobediència civil i la seva legitimitat, especialment en democràcia, no és quelcom plantejat només per activistes més o menys radicals o d’altres temps, sinó que ha estat i és un element de reflexió en la filosofia política contemporània.

En aquest sentit vaig explicar algunes característiques bàsiques i àmpliament acceptades de la desobediència civil, malgrat que sobre algunes d’aquestes també hi ha desacords i debat.

Característiques de la desobediència civil

Es desobeeix la legalitat: una llei, un impost, una prohibició, una prescripció, una norma…

És una acció basada en la no violència.

És un acte polític, preferentment col·lectiu. (l’objecció de consciència pot ser més individual, tot i que no hi ha sempre una frontera clara). Pretén canviar una o vàries lleis o alguna situació social i/o política considerades injustes o inacceptables.

És pública. S’anuncia, s’explica, se’n fa propaganda, es justifica èticament i política.

Se n’assumeixen les conseqüències. Tot i que aquest és un tema molt debatut i matisat.

Implica una actitud ètica i moral, individual, interior.

Pel que fa a la seva justificació, em sembla interessant reproduir algunes consideracions de Hannah Arendt i John Rawls:

La desobediencia civil surge cuando un significativo número de ciudadanos ha llegado a convencerse o bien de que ya no funcionan los canales normales de cambio y de que sus quejas no serán oídas o no darán lugar a acciones ulteriores, o bien, por el contrario, de que el Gobierno está a punto de cambiar y se ha embarcado y persiste en modos de acción cuya legalidad y constitucionalidad quedan abiertas a graves dudas.” (…) “La ley puede, desde luego, estabilizar y legalizar el cambio, una vez que se haya producido pero el cambio es siempre el resultado de una acción extralegal”.
Hanna Arendt. Desobediencia civil. 1970

…el problema de la obediencia es problemático para las minorías permanentes que han sufrido la injusticia durante muchos años.” (…) “…los llamados a la mayoría política se han hecho de buena fe y han fracasado. No han servido los medios legales de reparación. Así, por ejemplo, los partidos políticos existentes se han mostrado indiferentes a las demandas de la minoría o se han mostrado renuentes a atenderlos. Se han desdeñado los intentos de revocar las leyes, y las protestas y manifestaciones legales han sido vanas”.
John Rawls. Una teoría de la justicia. 1971

Els exemples de desobediència civil explicats per mi van ser certament el de les sufragettes a Gran Bretanya i Estats Units, la lluita de Rosa Parks, Luther King i tants altres pels drets civils i contra la discriminació de la població negra als EE.UU, així com les lluites inspirades i dirigides per Mohandas Gandhi a Sudàfrica i l’Índia, que il·lustren totes elles molts aspectes dels fonaments i la pràctica d’aquest mitjà de lluita, un dels quals, i fonamental, el seu caràcter no violent.

Pel que fa a la situació a Catalunya, més que afirmar que la desobediència “ha de ser una eina per a Catalunya” (un terme massa imperatiu i categòric) vaig plantejar que pot ser útil i seria del tot legítima si s’utilitza, però que cal fer-ho correctament i de manera intel·ligent, desenvolupant algunes tesis escrites en aquest sentit per autors com Jean Marie Muller. Crec que a Catalunya es donen algunes de les condicions expressades per moltes autores, autors i activistes que justifiquen aquest mètode de lluita, com el caràcter i les condicions en les quals es va aprovar la Constitució espanyola de 1978, el fet de ser Catalunya una minoria permanent en el conjunt de l’Estat no reconeguda com a tal, una nació no reconeguda, i el fet que els principals partits de l’Estat espanyol i alguns partits catalans no semblen estar disposats a escoltar, ni a cap mena de negociació. En aquest cas, seria legítim utilitzar-la, combinant-la evidentment amb altres formes i mitjans per canviar la situació. Un exemple de desobediència civil a casa nostra ha estat la desenvolupada per la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques).

Vaig acabar l’exposició amb la següent conclusió, basada en molts dels autors i autores esmentats, així com en les meves pròpies reflexions:

Per fer canvis socials i polítics importants, de fons, transcendents, generalment no n’hi ha prou amb els mitjans que ofereix la legalitat establerta (que està feta per mantenir unes estructures de poder determinades). Sovint cal utilitzar mitjans al marge o més enllà d’aquesta legalitat, per restablir-ne una de més justa. Però ha de ser per mitjans no violents i requereix estratègia, organització, lideratge, intel·ligència i valor”.

El debat i les intervencions posteriors van enriquir la reflexió sobre la desobediència civil.

Foto portada: l’historiador, al casal Pere Quart. Autora: Dihör.

One Comment