ARTICLE D’OPINIÓ
Carme Garcia. Portaveu de Iniciativa per Catalunya Verds a l’ajuntament de Sabadell.
El passat 27 de desembre va fer un mes que Sabadell va viure el moment més trist i vergonyós de la seva història democràtica. La ciutat va despertar amb la notícia del cas Mercuri. La Fiscalia anticorrupció va informar que feia gairebé tres anys que investigava “una trama de corrupció urbanística” que afecta quatre regidors del govern, entre els quals el batlle de la ciutat, així com tres persones de la seva família, i d’altres implicats de dins i de fora de l’Ajuntament de Sabadell.
Al batlle se li imputen quatre delictes, tots ells definits com a “delictes contra l’administració pública”. Tal com ja vaig expressar en una entrevista feta per un mitjà de comunicació escrit, dies després de la notícia del cas, no puc dir que ni per a ICV ni per a mi aquesta notícia hagi estat cap sorpresa. Sí que puc dir, tanmateix, que va ser una notícia dolorosa.
La investigació va començar l’any 2010, arran del robatori que ICV va patir a la nostra seu. Ens van robar les torres dels ordinadors i diversos documents. En la denúncia dels fets, vam explicar la possible relació d’aquest robatori amb un seguit d’informacions molt compromeses que m’havia fet arribar un ciutadà de Sabadell. L’11 de febrer del 2010, aconsellada pels Mossos d’Esquadra, vaig ser citada pel Fiscal en cap anticorrupció, i vaig posar en coneixement de Fiscalia tot el que sabia, aixi com els documents que el ciutadà penedit m’havia lliurat. Tres anys d’investigació ens porten als fets del 27 de novembre.
Tant de bo Sabadell no hagués hagut de viure mai el que va viure. Dit això, siguem sincers i positius: el problema no és el que vivim ara. El problema rau, en el que, presumptament, aquests anys ha passat a la nostra ciutat. Els fets, i el dany que tot apunta que s’ha comès a molta gent i a la ciutat, són d’una dimensió difícil de digerir sense experimentar una profunda repugnància.
No és només un delicte penal, sinó una falta d’ètica, de moral i de sentit social. En l’administració pública cada cop que algú obté un benefici que no li pertoca, vol dir que una altra persona, empresa o la mateixa administració en surt perjudicada. Tant si els imputats han tingut guanys personals, com si el que han fet és mirar cap un altre costat, són responsables i còmplices d’aquestes irregularitats profundament injustes.
Manuel Bustos ha d’entendre que només queda un camí: la seva dimissió. En aquests moments, encara té la gran oportunitat de ser mínimanent conseqüent, coherent i assertiu.
Conseqüent amb el seu inesgotable eslògan “estimo Sabadell”. Quan hom estima de debò, ho demostra amb fets, i avantposa l’interès de la ciutat per davant del seu interès personal. La situació que s’ha generat amb el cas Mercuri és molt negativa per al present i per al futur de Sabadell. Manuel Bustos no només ha d’acceptar que la confiança envers la seva gestió i la seva paraula avui està tocada de morta i que dia que passa dia que cotitza més a la baixa. Manuel Bustos també ha d’assumir que dia que passa i no dimiteix, dia que es deteriora més la imatge de la nostra ciutat.
Coherent, amb el seu partit. El PSC de Sabadell i de Catalunya li hauria de demanar aquesta mínima coherència. La seva obstinació i la negació de l’evidència ha posat el seu partit en una situació de risc i de crisi com mai havia tingut el PSC de Sabadell.
Alhora, hauria de pensar com es poden sentir els milers de ciutadans que al 2011 van donar el seu suport al PSC. Estic segura que ho van fer des de la confiança, la ideologia i des de el convenciment que el control i la gestió dels interessos públics estava en bones mans.
Tots aquests votants socialistes avui han de sentir-se traïts en veure que el seu alcalde és acusat d’anar contra l’administració pública, quan, precisament, és ell qui més ha de vetllar pels recursos públics.
Per últim, és indispensable que Manuel Bustos sigui assertiu. Ha de prendre una decisió, i ha de ser la més convenient per a Sabadell. Això ho ha de fer d’acord amb el que va prometre quan va acceptar ser l’Alcalde. Deu aquesta assertivitat a la institució que representa, a tot l’entramat d’entitats, organismes, associacions, i, en definitiva, als ciutadans i ciutadanes de Sabadell, que més enllà d’haver-lo votat o no, mereixen tenir un representant de la ciutat lliure de sospita, que no hagi de passar-se mesos o anys dient a tot arreu que “cal respectar la presumpció d’innocència”. Ser assertiu és acceptar que res serà mai més com abans del 27 de novembre. Més enllà dels greus delictes que se li imputen, els quals cada un d’ells per si sols ja són suficients per dimitir d’Alcalde, hi ha una raó de pes i de fons: a nivell personal podem cometre errors i no prendre la decisió oportuna, però quan s’és Alcalde, l’ego personal no ha de comptar. Ets deus a la institució i a l’interès col·lectiu.
Senyor Bustos: ha tingut la possibilitat de governar Sabadell, una de les ciutats més importants de Catalunya. Quan el PSC va arribar al poder, el nom de Sabadell estava associat a l’honestedat, al bon govern i a la defensa de l’interès públic. La imatge de la ciutat s’ha embrutit, i és urgent netejar-la. Té a les seves mans que aquesta crisi es tanqui de la manera menys traumàtica possible per a Sabadell, tenint en compte els greus esdeveniment succeïts arran del que coneixem com el cas Mercuri. Resistir-se als fets no farà més que empitjorar les solucions.
Sigui, doncs, conseqüent, coherent i assertiu.
Com deia Machado: “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”.
2 Comments