Em costa recordar i un ja va agafant una edat, els temps en què tot era molt més fàcil, més amable i més natural. Si analitzem, en la majoria d’àmbits de la vida i, especialment, pel que fa a la política, cada cop hi ha més confrontació, més divisió i més conflicte. Segurament la culpa és de tots i de cadascun dels seus protagonistes: polítics, opinadors, mitjans de comunicació…
Hem arribat a una situació preocupant per insostenible, en la que aquells que ens representen i governen volen mantenir-se en el poder per damunt de tot i de tots. Justament ara, en temps de crisi profunda, en uns moments en què farien bé d’estendre la mà a tots, independentment de la seva ideologia, per arribar a acords amplis i flexibles que permetin trobar respostes urgents i efectives als problemes reals de la ciutadania.
Fóra bo que tant Rajoy com Mas, més enllà de mantenir-se inamovibles en els seus posicionaments, ja que sembla que no volen escoltar-se l’un a l’altre, escoltessin a altres intermediaris que, com a mínim, demostren més interès i estan més capacitats pel diàleg i per buscar alternatives. És evident que davant la divisió i la confrontació dels nostres presidents estatal i autonòmic, la tercera via o el federalisme estan guanyant cada dia més adeptes al mateix ritme que la dèria independentista es desinfla. Hi ha una explicació molt senzilla, sense acord no hi ha consulta ni pregunta ni independència possibles. I, per tant, és un carreró sense més sortida que la frustració d’aquells als que se’ls hi ha promès una independència irreal i fictícia. Altres vies, a les que alguns, de forma interessada, donen per mortes abans ni tan sols de voler sentir-ne a parlar, sí que són possibles, no són fàcils ni immediates, però sí que garanteixen un bon i millor final per a Catalunya i, el més important, per al conjunt dels catalans i les catalanes, les persones que la fan, són i hi resideixen.
Al marge que et pugui agradar més o menys un posicionament i una o una altra ideologia, imagino que sí que coincidirem que potser ha arribat l’hora que tots fem un profund exercici d’autocrítica i reflexió per buscar sortides i solucions a la situació d’inacció, estancament i confrontació que tant ens preocupa. L’important no són Rajoy, ni Mas, ni la resta de formacions polítiques. Tampoc que els polítics facin de jutges i els opinadors i periodistes de polítics i d’economistes. L’important són les persones, els seus problemes i les respostes que entre tots els hi podem donar.
I arribats a aquest punt vull recuperar les paraules d’un amic –de l’àmbit de la política local- que en un atac de sinceritat va dir que ell no volia manar, que el seu objectiu era transformar la societat. Transformar significa canviar, fer coses, construir en positiu, més enllà del poder que un pugui arribar a tenir. Està clar que és molt més fàcil canviar coses si tu pots decidir, però si jo fos un polític i estigués a l’oposició, faria política en positiu, donaria idees, propostes, i voldria ser l’alternativa. En canvi, cada cop són més, els que només viuen de desprestigiar i d’inventar mentides que puguin fer malbé la imatge del seu adversari polític. Aquests no són polítics, són una altra cosa que no suma, que no aporta, que ni permet canviar ni transforma. No hi ha temps ni marge de maniobra, ara toca fer política en majúscules amb polítics compromesos, preparats i dialogants. Cada cop hi ha menys i són més víctimes d’atacs, burles i campanyes de desprestigi. Però aquesta és la imatge que tenen els que provoquen aquesta situació. La gent, que és l’única sobirana -i només has d’aturar-te al carrer i parlar amb ells per comprovar-ho-, ho té clar i català.
Som a temps de redreçar la situació, però és molt frustrant que en els últims temps només haguem parlat sense fer, crispat sense construir, desprestigiat sense transformar. Tothom mira pels seus interessos i els meus, com a ciutadà, no són altres que a la meva ciutat pugui tenir els carrers nets, practicar esport en el meu temps lliure al pavelló i banyar-me a la piscina municipal, o agafar llibres de préstec a la biblioteca. M’atenguin en castellà, català, catallà, spanglish, indi o americà, el que vull, per damunt de tot, és gaudir d’una vida digna i d’uns serveis mínims que paguem entre tots, jo també, i als que tenim ple dret.
Que no ens retallin ni els nostres drets ni la nostra dignitat. Retallar és negatiu i resta, ens fa retrocedir i ser més petits. I les societats han de créixer, avançar i evolucionar. Hi ha alternativa. I aquesta, si no m’enganyen totes les persones amb les que parlo quan parlem al carrer, s’acosta.
6 Comments