És molt fàcil i, a bon entenedor, calen molt poques paraules: dos ben avinguts sempre sumen més que 1 + 1 per separat i, sumen més encara, si aquests dos estan enfrontats. L’enteniment és molt senzill si realment es vol, és clar. Es tracta de dialogar, de buscar punts i ponts de trobada, de pactar i d’aplicar solucions consensuades, reals, urgents i efectives que beneficiïn totes dues parts perquè, Catalunya i Espanya, juntes, són més fortes. I si Catalunya i Espanya són més fortes hi guanyem tots: catalans, espanyols i catalano-espanyols.

Quin és el problema doncs perquè, mentrestant, tots dos governs i els seus respectius presidents només busquin aixecar murs i fronteres, internacionalitzar el conflicte d’una banda, i provocar la desafecció dels catalans cap a Espanya amb un tractament i uns pressupostos terriblement injustos de l’altra?

Paral·lelament es demanen, respectivament, gestos de grandesa. I si em permeten, de qui no ha estat a l’alçada des de la seva arribada al govern en plena crisi econòmica i en comptes de trobar solucions busca excuses i fa de les mentides la seva política, pocs gestos podem esperar. I que a sobre aquests gestos siguin grans… El resultat és decebedor: desacord total perquè les persones, l’únic que importa de tota aquesta pel·lícula de sèrie B, visquin millor.

I per aquells que no ho saben o no ho volen saber: una Catalunya independent no pot aspirar a continuar sent membre de la UE si no es converteix en un Estat reconegut per tots els estats membres de la UE com a tal. Com que Catalunya no es pot permetre –com a mínim des del punt de vista econòmic i diplomàtic- quedar marginada de la UE a partir de la seva independència, el que és necessari abans de plantejar-se el tema de la UE per a la Catalunya independent és treballar per aconseguir que cap Estat actualment membre de la UE s’oposi a la sol·licitud d’adhesió a la UE de Catalunya. També, que aquests mateixos Estats col·laborin a què Catalunya arribi a la condició d’Estat reconegut internacionalment per poder demanar amb garanties el seu reingrés a la UE un cop s’hagi fet efectiva la sortida. Una negociació governamental que, insisteixo, requereix unanimitat. Aquest és el principal problema. Si ens “emancipéssim” a les bones – tal i com diu el president Mas per tal d’evitar un cop més la paraula independència-, Espanya ens podria presentar com a un nou membre. És el cas d’Escòcia i el govern conservador britànic. Però ni de bon tros és el cas espanyol i català. El PP diu que no es mourà de l’àmbit de la Constitució, i els independentistes, que només volen la independència.

Més “avantatges” d’una Catalunya independent: si Catalunya no fos membre de la UE, tampoc seria membre de ple dret de l’euro, cosa que no vol dir que no el pogués utilitzar però. Estar fora de l’eurozona tindria, en realitat, tantes conseqüències negatives o més com estar fora de la UE. De fet, per posar només un exemple, obligaria a la banca catalana a una deslocalització forçosa per a sobreviure-hi. És certament preocupant que ningú, ni els afectats de forma directa, parlin d’aquests greus riscos financers per a una Catalunya situada fora de l’eurozona. Potser si que en parlen i ningú no els dóna veu o no els vol escoltar, és clar.

Finalment, els problemes d’una Catalunya independent dins el mapa i panorama internacionals no acaben amb la UE i amb l’euro. La independència de Catalunya també comportaria que aquesta deixés de pertànyer a organismes com la ONU, la OCDE, el Fons Monetari Internacional, la Unesco i a altres centenars i centenars d’organismes i tractats internacionals, als quals avui Catalunya està vinculada com a part integrant de l’Estat espanyol.

En resum i per acabar, paga la pena sortir per –des de ja i tot just a continuació de la segura sortida de la UE- demanar, amb no pocs esforços, temps i incerteses, tornar a entrar? Això només té una traducció i un resultat directe: pèrdua de temps i de diners. Novament parlem de dos, de dues coses de les què no anem sobrats precisament.

La solució a aquest problema que les dues parts implicades han alimentat i han acabat per convertir en un “conflicte” internacional es resumeix en només tres paraules: “Junts, però millor”. I qui ha estat el polític i la formació que les ha pronunciat?

Tot el que ara són ironies i atacs personals acabaran convertint-se en reconeixement i en disculpes. Donem una mica –no gaire que, insisteixo, no ens sobra- de temps al temps… que el cap sempre funciona molt més ràpid i millor que el fetge o… amb el què cadascú tingui per costum pensar…