A mida que avança la crisi i es fa palès que ni el govern espanyol ni el govern català són capaços d’oferir-nos noves oportunitats més enllà de retallar els nostres drets, amagant el màxim possible la seva incapacitat de donar solucions als problemes a base de subvencions als seus mitjans afins, són més els ‘oportunistes’ que aprofiten l’avinentesa per dir-hi la seva. Són conscients que ‘ara o mai’ poden tenir veu en uns mitjans de comunicació que els ignorarien si parlessin d’algun altre tema que no sigui els que els ‘imposen’ els governs respectius.
A això jo li dic oportunisme, irresponsabilitat i manca de serietat. En una societat on cada cop són més les persones que no arriben a final de mes, on cada dia són menys els que poden portar un sou a casa, on les llistes d’espera són iguals o més llargues que les cues de l’atur i on, el més important, cada cop vivim amb drets més retallats i de manera més indigna, que molts hagin caigut en el parany de la secessió com a la solució de tots els nostres mals em sembla especialment preocupant. Encara és pitjor que alguns n’aprofitin el context i el moment per tenir el seu ‘minut de glòria’.
No tinc res en contra del debat sobiranista, però reitero que precisament ara, no toca ni és prioritari. I només per una senzilla raó, perquè aquest debat eclipsa de forma interessada els problemes reals de les persones, darrere la bandera que amb la independència sortirem de la crisi. No és veritat i el que és pitjor, tots ho sabem. És una il·lusió que s’ha instal·lat en l’ideari popular davant l’angoixant crisi que vivim i el mite de l’espoli fiscal. I no és casualitat que aquests dies previs a la Via Catalana –us n’adoneu que es parla més d’aquesta cadena humana que de la nostra Diada, la de tots els catalans i catalanes?- assistim a la sobredimensió mediàtica que se li donen a les dissensions dins el PSC. Perquè es parla tant d’això i no es dedica cap línia a les diferents propostes socialistes per sortir de la crisi? Perquè no interessa el que és realment interessant per a nosaltres, per a les nostres famílies i per als nostres amics i veïns, per a les persones i tots els catalans i les catalanes en definitiva? Perquè tant interès a ser altaveus de les habituals i normals friccions internes típiques de qualsevol partit polític democràtic, plural i transversal?
Arribats a aquest punt crec que un cop passi el dia 11 de Setembre i tot continuï igual que durant els últims mesos, tots plegats hauríem de fer un pensament i un exercici de reflexió profunda per actuar com a catalans que som, amb seny i de forma responsable. Centrant-nos en el debat socioeconòmic, actuant conforme als nous temps, a escala europea i internacional. Un primer pas seria fixar d’una vegada una data per a la consulta –si és que el govern català té un interès real en la seva celebració-, per deixar de parlar tant de la mateixa i a partir d’aquí posar-nos tots a treballar de la mà per a la recuperació del nostre país que no és una altra que la recuperació de l’estat de benestar de tots els catalans i les catalanes en el seu conjunt, independentistes o no. I dic tots perquè la situació ho reclama de forma urgent. Ja votarem i expressarem lliurement el nostre vot a favor o en contra de la consulta, però no robem més temps al temps, no defugim més els problemes reals que ens afecten, siguem valents i treballem per buscar solucions reals comunes per a tothom més enllà dels nostres interessos personals, dels nostres egos i de la nostra supèrbia. Alliberem-nos de les cadenes. Ara o mai. Un Estat independent és molt llaminer per a alguns i per això ens ho volen fer comprar a la majoria. Jo ja fa temps que he tocat de peus a terra i difícilment compraran els meus valors amb quimeres i ‘grosses’ de Nadal. Per cert, us n’adoneu que la Via Catalana es pot acabar convertint en la nostra pròpia Cavalcada de Reis? Alguns que no es volen posicionar saludaran a la comitiva, altres els rebran. I als qui hem decidit no participar per no ser favorables a la independència ens donaran molta llenya i carbó.
Sortosament el temps sempre posa tot i a tots al seu lloc. No el perdem més i comencem a treballar de forma seriosa pels 8 milions de catalans i catalanes. M’avanço als titulars del 12-S i acabo amb el que seria el meu titular: “Més de 7 milions i mig de catalans i catalanes no participen a la via humana en favor de la independència”. Aquest titular només sortirà en aquest portal, n’estic convençut.
Per això la llibertat, la democràcia i el futur del periodisme passa –en la majoria dels casos- per les xarxes socials, pels mitjans lliures de mans –sense cadenes- per copsar les opinions plurals de tothom, per reflectir totes les sensibilitats, sempre dins del respecte i la responsabilitat mínima exigible a la nostra “noble” professió.
Si algú s’ha sentit ofès, li demano disculpes. Simplement és la meva opinió i no faré com altres ‘líders de la seva opinió’ que fan de la seva, l’opinió de molts altres. Junts sumem, junts podem construir una alternativa real.
4 Comments