Vaig començar a publicar articles setmanals el 18 de novembre del 2014. És a dir aviat farà un any, en el primer article exposava les meves raons, les meves intencions:
La meva intenció és que quan acabeu la lectura no se us hagi incrementat la mala llet, la ira que alguns diuen, sinó que en algun moment dibuixeu un somriure. No sé si ho aconseguiré, però la intenció és aquesta. Ja tenim tots prou motius de preocupació i de males notícies que ens amarguen l’existència! Prometo que si no ho aconsegueixo, em faré terrassenc. Bé tampoc cal passar-se”.
Sort que no ho vaig prometre seriosament perquè la conclusió és que hi ha molt poc sentit de l’humor i molta mala llet, pel que ara m’hauria de fer terrassenc.
Pel mig s’han celebrat les eleccions municipals i iSabadell va bullir. Si hom mirava els comentaris li venien ganes de començar a córrer. Pocs dies després vaig publicar un altre article dient que calia una Fundació Carter sabadellenca. La idea no va quallar. Quasi tothom es va llançar a fer-se mal. No només un partit contra un altre, sinó entre gent dels mateixos partits. Tenim una part de dirigents que sembla que tinguin memòria d’elefant i visió prospectiva de peix. És a dir recorden fil per randa les “malifetes” dels “altres” fins al segle XIX i no entenen que si es fa sang després serà molt difícil el pacte. I més quan se sabia que l’Ajuntament quedaria molt atomitzat i caldria crear confiança. I pactes. Molts pactes.
Una part d’articles vaig voler que fossin propositius de cara al futur govern. Tampoc es va generar cap diàleg raonable. I crec que aquest és un gran problema de la ciutat. El normal és que, en temps de canvi i crisi, hi hagi propostes i la gent les debati. Amb serenitat però sobretot amb arguments. Una cosa que és normal a França i aquí no. Aquí som, com escrivia Antonio Machado:
Esa España inferior que ora y embiste
cuando se digna usar de la cabeza“.
Si algú no hi posa remei en la futura república catalana hi haurà més envestides que pensaments.
El cert és que un cop passades les eleccions sembla que no hi ha tantes ganes d’escriure ni tantes ganes de faltar. L’opinió publicada s’ha calmat. Si volem millorar la ciutat necessitem que en la plaça pública, a banda de propaganda, hi hagi debat sincer i argumentat. Jo, per civisme, hi he intentat contribuir amb una cinquantena d’articles.
