Foto portada: una parella recent casada sortint dels Jutjats, amb activistes de la PAH, que protestaven per un altre tema. Autor: J.d.A.

Opinió de Jordi Serrano: ‘Recuperem els rituals laics’

Al Diari de Sabadell, veig que parlen de l’enorme auge dels matrimonis civils a la ciutat. Busco les dades de casaments religiosos i civils de la ciutat a Internet, les que facilita l’Idescat.

Un dels molts efectes de la victòria de les tropes nacionalistes a la ciutat i dels menys coneguts és que deixen sense efecte tots els casaments civils fets entre 1936 i 1939. És un càstig més i una humiliació més als perdedors de la guerra civil. Molts ciutadans ateus són obligats a casar-se pel ritual catòlic, molts d’ells ja amb fills. La llarga dictadura nacional-catòlica fa que fins i tot, 30 anys més tard, els de la gran generació del maig del 68, la de la revolució sexual, es casin pràcticament tots a l’església. Spain in different! Alguna cosa no és com ens l’han explicat…

Així el primer any del que tenim dades fiables, el 1976, hi va haver 1.449 matrimonis catòlics i cap civil. Si eres progressista el darrer que hom volia era anar els jutjats per apostasia, perquè tots els ulls dels fatxes recaiguessin sobre tu.

L’any 1982 hi va haver 836 matrimonis catòlics i 20 civils. Vaig ser un d’aquests 20. El casament es va celebrar desprès d’una vista de dos atracadors que, plens de sang, esperaven torn davant nostre. Una dona gran, va dir: “pobrets”. Pobrets? Molt poètic!

Però hi ha més raons que expliquen perquè a la gent no li agradava casar-se civilment. El ritual del jutge, un carcamal feixista, que em va preguntar si efectivament el meu nom era Jordi i no Jorge, em va fer ensenyar el DNI en aquell moment (sort que vaig ser dels primers en fer el canvi de nom una setmana després que fos possible fer-ho). Després va pronunciar unes paraules molt poètiques: “persisten ustedes en su intención de contraer matrimonio?”. La meva dona es recargolava de riure. Pensava que aniríem darrera dels atracadors cap al calabós.

Al cap de dos anys ja hi va haver 260 matrimonis civils. No serà fins l’any 2.005 que els matrimonis civils passin per davant dels catòlics (552 per 498). Als últims anys la cosa s’ha accelerat, el 2010 477 civils i només 174 pel ritual catòlic. El darrer any del que tenim dades, 2013, 583 matrimonis han estat civils i només 130 religiosos. Ha costat 76 anys retornar a la normalitat.

Un dels símptomes de la normalitat és que poc a poc els casaments civils han guanyat en prestigi. Molta gent ha adduït durant molt de temps que casar-se en una església era molt més romàntic que fer-ho pel civil. I durant força anys era cert. En part perquè el sistema judicial, com hem vist abans, s’hi posava de cul i feia els possibles per convertir un casament en un mal dia. Però també, en part, perquè ningú estava acostumat a organitzar i en participar en un ritual civil. Havien passat 50 anys i quasi ningú sabia ni què fer ni què dir. Cal tenir present, a més, que una part molts significativa de parelles viuen juntes i no es casen. Crec que la batalla de l’hegemonia laica en la societat pel que fa als casaments s’està guanyant per golejada.

Potser encara ens queda un camí per recórrer en els funerals. En part per la lògica de l’edat i en part perquè, no es pot -en general- preparar amb previsió. I perquè els més afectats que haurien d’organitzar-ho no estan en les millors condicions. S’acaba el règim de la transició just quan acabem de tancar encara un capítol de la guerra i la dictadura feixista: la de la celebracions. Potser no és tant desatinat relacionar-les. O sí?

Foto portada: una parella recent casada sortint dels Jutjats, amb activistes de la PAH, que protestaven per un altre tema. Autor: J.d.A.

 

Els comentaris estan tancats