ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista
De visitants nazis, al Marcet estrenant-se d’alcalde li van tocar uns pocs elements de rang tirant a baix: Un tipus panxut que presumia de ser cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya (o sigui uns alumnes del Col·legi Alemany on entre més nens anava a estudi el que esdevindria president Pujol) o unes noies uniformades amb barrets pintorescos. De nazis ho deurien ser prou, que per això es van fer convidar i retratar. Però vaja…
En canvi, els rebessin o no, a l’Abat Marcet de Montserrat, que era fill de Terrassa, i amb ell el seu prior, Aureli M. Escarré, els van anar a trobar nazis del màxim nivell, començant pel reichsführer-SS Heinrich Himmler. També era de Terrassa Demetrio Carceller, llavors ministre de Comerç. Aquest, fins i tot li encaixava la mà a Hitler en les visites que li feia amb Serrano Súñer. Allò sí que era poder de debó, no el de Marcet.
Barcelona, Antonio Correa Véglisson, i l’alcalde de Sabadell, Josep M.
Marcet, passejant pels carrers de Sabadell
Atribuint-ho a una badada de l’agutzil Altarriba, Marcet conta a les seves memòries que “un dia me llevé la tremenda sorpresa de ver sentados juntos en la antesala de la alcaldía al Rvdmo. padre abad de Montserrat y a la propietaria de una conocida casa de lenocinio”. Es referia a Teresa Corominas, la del Xalet. A ella, el Marcet alcalde li tenia confiança, si més no perquè eren mig parents de lluny, no amb l’abat, i era tan monàrquica que ni per la guerra va despenjar el retrat d’Alfonso XIII que tenia al saló.
Encara que tal vegada no vingui a tomb, és sabut i documentat en arxius oficials que la Teresa del Xalet va exercir durant la guerra d’espia per la banda franquista, molt a profit de la Legión Condor. Tenia de clients pilots soviètics en servei al camp d’aviació de Sabadell. N’hi passaven informes les pupil·les de les quals n’era mestressa. Més d’un va deixar la pell per parlar-los-hi de les seves missions. Van caure en emboscades, arran les “xivatades”. I això abans d’aquell Salon Kitty, de les pel·lícules “S”.
A Montserrat, de tota manera, els nazis podien gaudir de l’influx d’un sabadellenc, el Dr. Feliu Sardà i Salvany, la ideologia del qual els era si més no afí respecte a la qüestió jueva, entre d’altres. El nom d’aquell tal continua escrit a la façana de la basílica, esgrafiat al mur. A més, de les paraules havien passat als fets, criminals. En efecte, Gestapo i SS duien anys actuant en conspícua entesa amb seguidors de l’ínclit Dr. Feliu.
Entre aquells, el pare Joan Tusquets i Terrats. Al 1933, acabats d’arribar al poder, els nazis el van convidar a Dachau, el primer dels camps que van extendre en la dècada següent. “Lo hicieron para enseñarnos lo que teníamos que hacer en España”, diuen que li van dir. Des de molt abans, i igualment després, el Pare Tusquets també va ser assidu a l’Acadèmia Catòlica, fundada pel Dr. Sardà i Salvany. D’aquí li venia, de Sabadell.
Perquè d’allò del contuberni judeo-masònic, el Dr. Feliu en va ser pioner, deu o quinze anys abans que la idea amanís l’affaire Dreyfus o mig segle i tot que Franco s’hi comencés a arrepenjar de muletilla. Pel llibre Franco en Sabadell de Mn. Ernest Mateu, catalanista, franquista i àdhuc soci de l’Òmnium, consta l’emoció del Caudillo quan a Sant Fèlix, al 1942, es va agenollar sobre el sepulcre d’aquell precursor d’ells dos i de tants més.
El Dr. Feliu ja va treure el tal contuberni al sermó que al 1884 (acabada de derrotar la Vaga de les Set Setmanes) va escriure pel Divendres Sant, dia que segons tradició els jueus van fer matar Crist. Resumint-ho a cites, i no les més virulentes: La “raza judaica“, que deia, “ha quedado sobre la tierra únicamente como vivo monumento expiatorio de su gran maldad” i “con odio parecido al del demonio que ama el mal sólo por el mal”. Del “judaismo“, segons aquell, venia la masoneria:
… se ha encarnado el odio judaico en una institución que le debe quizá su origen y con toda seguridad sus progresos y preponderancia actual. Esta institución es la Masonería. Por medio de la Masonería corrompe y envilece, y subyuga hasta cierto punto, el Judaismo a la moderna sociedad. El liberalismo es su mentiroso Evangelio: la Logia es su Sanedrín y su Sinagoga”.
En un repàs país per país d’Europa, posava els jueus com els rics més rics, i més explotadors dels pobres, i alhora amb domini sobre escoles, universitats i tribunals. Eren, deia, els inventors i principals propagadors del socialisme o l’anarquisme, o els mercaders del sexe, “la prensa pornográfica está explotada casi exclusivamente por ellos”. “Inmensa y asquerosa araña“, contra la qual propugnava “castigo y escarmiento“.
Tarde va advirtiendo el mundo de hoy qué clase de garras lo oprimen y cómo con leyes anticristianas, a pretexto de emancipación liberal, se ha hecho él a si propio feudo miserable de la raza de Anás y Caifás. Tarde lo va advirtiendo, y el actual movimento antisemita es prueba de ello elocuentísima. Movimiento generoso pero que será estéril si no va acompañado de un retorno franco de los Estados y sus leyes a Dios”.
Copiat del seu El Año sacro ó lecturas y ejercicios para las principales festividades del calendario cristiano trobat a l’Emaus, no al google. Al 1884, el Dr. Feliu també va escriure El liberalismo es pecado, la seva obra cabdal. Encara que ell no ho digués, ni tampoc no es vegi al google, el llibre ve a ser un digest vulgarot, refrito en més visceral, dels Ensayos sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, de Donoso Cortés.
Basta llegir tots dos llibres per veure com plagiava el Dr. Feliu, i com allò va arribar als nazis. En efecte, la influència de Donoso Cortés sobre Carl Schmitt, el jurista de referència al règim del III Reich, ha vingut sent tema de tot d’obres i autors. A destacar, El asalto a la Razón: La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler, de Georg Luckács, clàssic marxista a l’abast en l’edició del Fondo de Cultura Económica.
El liberalismo es pecado va alimentar més guerres, a part de les d’aquí i les dels nazis, culminades en la II Mundial. A Colòmbia, la part belicosa del clero en posava exemplars com a munició “espiritual” a les motxilles dels seus guerrillers o sicaris en la “violencia antiliberal”, la guerra civil que aquell país va patir entre el 1940 i el 1966. N’hi ha molta bibliografia i el testimoni del sabadellenc José Luis Belloso, que hi va ser missioner.
Mort al 1916, el Dr. Feliu no en va arribar a veure l’abast. Tampoc la revolució rusa arran la qual el contuberni es va ampliar a judeo-bolxevic per la mateixa regla de tres del judeo-masònic. En aquestes, però, va guanyar en influència. Al Divendres Sant del 1930, La Veu de Catalunya, portaveu dels catalanistes de la Lliga, va publicar un article seu contra els “pèrfids jueus deïcides”, tret d’entre els tants que va signar en vida.
Va ser llavors quan, prenent el relleu del Dr.Sardà i Salvany a qui tenia i vindicava com a mestre immediat, el pare Tusquets va inundar el país amb els seus libels contra la masoneria, la teosofia, Ortega i Gasset, Freud… I, al 1932, el llibre Orígenes de la Revolución Española, referit a la II República. Considerava, és clar, que com a règim liberal democràtic no era més que un producte del sempitern contuberni judeo-masònic.
A la relació del Pare Tusquets amb l’Acadèmia Catòlica, dirigida llavors pel també catalanista Dr. Lluís Carreras i Mas (aquest, a més, té estàtua a Montserrat), l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan li dedica tot un capítol, De la dictadura espiritual al genocidi cultural, al seu llibre Medis obrers, conflictivitat social i innovació cultural a Sabadell, guardonat amb la beca Miquel Carreras d’Història Local i publicat per la UAB.
De “dictadura espiritual” en parlava el Dr. Lluis Carreras, succesor del Dr. Feliu Sardà i Salvany a l’Acadèmia Catòlica, i propagandista de Mussolini no tan sols en els moments previs al cop d’estat de Primo de Rivera. Entre d’altres llocs ho va predicar al Gremi de Fabricants al Sant Sebastià deI 1923. I el “genocidi cultural”, és el que Tusquets i els seus col·legues nazis van projectar abans de la guerra civil i van perpetrar amb Franco.
Durant la II República, el Pare Tusquets va seguir omplint fitxes referides a lliurepensadors, de lerrouxistes a anarquistes, començant pels que a Sabadell o Barcelona tenia més a mà. I al 1937, a Burgos junt amb el Sturbannfurher-SS agregat a la Gestapo Paul Winzer, va crear el primer camp de concentració a Espanya, a Miranda de Ebro, i, a partir d’aquells fitxers, el célebre Arxiu de Salamanca, del qual va ser el primer director.
De tot això n’hi ha bibliografia solvent: el Paul Preston de El Holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después o la tesi doctoral inèdita Els debats sobre la qüestió jueva a Catalunya, 1917-1939, de Joan Pérez i Ventayol dirigida per Joan B. Culla. Hi destaca, a més de Tusquets, la figura del monjo de Montserrat Antoni Ramon i Arrufat, antisionista, o la més matisada del claretià Pere Voltas. I de dissident el pare Miquel d’Esplugues, que a més s’havia barallat amb el pare Ubach.
Que el menys antisemita fos el pare Miquel d’Esplugues, autor del pròleg a El Teosofisme del pare Tusquets en l’edició del 1927, dóna una idea del panorama. Per aquells anys, un joveníssim Miquel Carreras, el dels Elements d’Història de Sabadell, va escriure sobre tots dos, Tusquets i Esplugues, a La Nova Revista de López Picó, en un exemplar que tinc per casa. Li vaig deixar a Eduard Masjuan, ell en parla al seu llibre, i me’l va tornar. També per agrair-ho recorro ara a la primera persona singular.
Els fets, la Shoah i després la victòria aliada, s’anaven imposant. És obvi que l’anada de Himmler a Montserrat, al 1940, tenia més de “diplomàtic” que de turístic, amb allò del Grial i el paisatge wagnerià que diuen les revistes d’esoterisme. I també s’entén que l’Abat Marcet i el prior Escarré miressin de fer-se l’orni. Jueus, comunistes i maçons a part, a Dachau hi van acabar morint uns 3.000 clergues catòlics, de diaques a bisbes.
També prenia cauteles el Franco que al 1942 va visitar Sabadell. Se’n dolia Goebbels, als seus diaris: “He recibido un informe de España. Franco ha visitado Cataluña. Debe de haberse mostrado relativamente hábil, Sus lazos clericales han sido fortalecidos. Los observadores alemanes le acusan también de cierta tendencia monárquica. En sus discursos no mencionó a Alemania ni a Italia. No debemos esperar demasiado de él”.
Hi ha una conclusió a treure: el franquisme o el nazisme no van ser res alié ni sobrevingut a Sabadell, i menys encara reductibles a una figura concreta, el Marcet de la Plaça en la polèmica d’aquests dies. Ben al contrari, el franquisme o el nazisme venen a ser un moment en processos que, bo i tenint dimensió universal, també es corresponen amb conflictes i dinàmiques ben genuïnes, fins i tot crucials, del Sabadell contemporani.
I hi ha un fet a considerar, cabdal al tema d’aquest escrit. A més de com ateneu o casino confessional, l’Acadèmia Catòlica va actuar obertament fins la guerra com a partit polític, concurrent a eleccions en coalició amb la Lliga i el Centre Català, les altres faccions del catalanisme antiliberal. Per rivals van tenir els republicans federals i radicals, lerrouxistes, també coaligats amb Salas Anton, Layret i Companys de successius candidats.
En l’estiu del 1936, l’Acadèmia Catòlica va ser així mateix el principal objectiu a Sabadell de la violència d’extrema esquerra. Amb nocturnitat i un cert anonimat, els pistolers revolucionaris van destruir-ne la seu i van assassinar un gran nombre de socis de l’entitat. D’ella procedia molt bona part dels “mártires” y “ex-cautivos” sabadellencs de la “Cruzada“. També per això, al 1939 van rebre Franco i el franquisme com a “alliberador”.
Després de la guerra, l’Acadèmia Catòlica va reobrir de manera tardana i discreta, només com a entitat sociocultural. Més que per repressió, que en tot cas no va ser directa, s’hi intueix almenys una mena d’inhibició, com si els seus dirigents se sentissin superats pels fets viscuts i el règim que n’havia resultat, al qual de tota manera es van integrar ocupant-hi llocs i posicions d’influència, també als consistoris de l’alcalde Marcet.
Igualment sota l’ègida de Marcet, elements de l’Acadèmia Catòlica van prendre protagonisme a la Fundació Bosch i Cardellach, constituïda a l’època fins i tot amb elements d’ascendència republicana (Crusafont, Joan Sallarès, Josep Rosell…) i sobretot amb ambició científica. El Dr. Lluís Carreras en va ser Membre Numerari d’Honor. I entre la Fundació i l’Acadèmia es va produir l’articulació ideològica del “sabadellenquisme”. Jesús Farrés, pare del futur alcalde comunista, en seria referent destacat.
Molt gradualment, i amb el punt d’inflexió del Concili Vaticà II, l’església es va acabar avenint amb les democràcies liberals o amb el darwinisme. A l’Acadèmia Catòlica fins i tot alguns elements proclamen que les pugnes dels Minyons de Muntanya de Mn. Batlle i Mn. Ernest a costa del Frente de Juventudes, eren un acte antifeixista. Havent posat al Dr. Carreras o a l’Alcalde Llonch de democratacristians, qualsevol cosa.
Hi ha una distinció a fer entre el catolicisme social, el de la JOC i HOAC, i el catalanisme catòlic. A Sabadell, el primer va fer un trencament radical amb el franquisme en la fundació local de Comissions Obreres, al 1966. El simplement catalanista, entrats els 70 va fer entrar Brunet i Canet de regidors, amb Burrull. Al seus llibres al respecte, importants, l’Antonio Santamaria d’aquí l’iSabadell, ho distingeix. Si un cas, a ell em remeto.
Mentrestant, el pare Tusquets va fer oblidar el seu passat. Al 1954 va guanyar la càtedra de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, va morir al 1998, a l’edat de 97, i a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, el van lloar amb una extensa nota necrològica en la qual no deien res d’aquella Biblioteca Las Sectas que va publicar en la II República, ni menys encara dels seus tractes nazis.
Va ser, que s’hi pot llegir, “un dels primers membres de la Societat Catalana de Filosofia en la seva joventut”, i va esdevenir “com un lul·lià contemporani que va intentar tractar amb projecció creativa i innovadora la realitat educativa en el gresol de la comparació”. La banalitat del mal, que va veure i explicar Hannah Arendt a propòsit d’Adolf Eichmann i el seu fer polit i endreçat, petit burgés, evocat quan el jutjaven a Jerusalem.
I a Sabadell, l’ara remota Acadèmia Catòlica del pare Tusquets semblaria més cau d’ous de serp, en la imatge de Bergman. Mort al 1934, el pare Miquel d’Esplugues no va sortir d’un capteniment prou racionalista al seu pròleg a El Teosofisme, opera prima de les Biblioteca Las Sectas. Descriu Tusquets “amb do de gents i paraula”, “posició social”, “robust”, “esperança de l’Església i la pàtria”…: Encara dins de l’ou. Tant de bo l’últim.
Nota bene:
El nazi la nazi que a Sabadell es van retratar amb Marcet, ni tan sols van venir per ell. Volien veure un dissortat pedagog, tanmateix exemplar, que tot i alemany racial va decidir fer-se dir Leopoldo Rovira. Se’n pot llegir la vida en el relat emocionant que el també sabadellenc Oriol Garriga Gusi li va dedicar a la revista municipal Arraona, no gens suspecte al cas. Es pot llegir, sobretot perquè val la pena.
Leopoldo Rovira, a Sabadell, va ser mestre, entre d’altres alumnes, la paleontòloga pionera Dra. Lourdes Casanovas i Cladellas.
I aquí pregunto: Si, de manera prou plausible vistos aquests dos escrits, es plantegés dedicar un carrer a aquell Leopoldo Rovira, se li hauria de negar ateses les visites nazis que va rebre i atendre? No és que emplaci ningú en concret, i menys encara l’amic Isidre Soler. És una pregunta que em faig, i ara mateix no em sé respondre. Potser al final de la part següent d’aquestes divagacions, en les quals procuraré tractar realitats més belles i estimulants. La vida també ho demana.
