S’han complert quatre anys d’aquell 27 de novembre de 2012 quan va esclatar el cas Mercuri. Com en tots els esdeveniments on hi participen moltes persones, cadascú de nosaltres ho va viure de manera diferent. Recordo que casualment portava el mòbil a sobre, doncs per la meva feina estic obligat a deixar-ho al despatx. Potser aquell sisè sentit del qual no en sóc gaire coneixedor va fer que l’agafés i me’l guardés a la butxaca. I justament quan em trobava prop de la sortida de l’institut un periodista em va trucar per dir-me textualment que 300 Mossos d’Esquadra estaven entrant per la porta de l’Ajuntament. La imatge es va fer viva de manera immediata i com en una pel·lícula de romans, m’imaginava un exèrcit de soldats endinsant-se de manera ferma i contundent en les clavegueres pudoroses del govern Bustos. Confesso que l’emoció em va fer respondre que no hi cabien tots alhora i que com s’ho feien, si havien obert les portes de bat a bat o uns s’hi ficaven pel davant i d’altres pel darrera. Una vegada superat el sobresalt, la persona a l’altra banda del telèfon em va calmar dient-me que tot plegat era massa aviat per saber-ne els detalls.

Quatre anys després encara se’n parla, no només d’aquell dia sinó de tot el que ha representar tenir un individu com Bustos al front d’una de les ciutats més importants de Catalunya. I, de fet, no només no hem d’oblidar-lo sinó que és completament obligat recordar permanentment el mal produït a una ciutat que portava com a recompensa el llegat d’Antoni Farrés. Gràcies a la tasca de periodistes, particulars, persones anònimes i la plataforma Sabadell lliure de corrupció, amb una feina feixuga però molt valuosa, s’està en disposició de desemmascarar una trama de corrupció urbanística, de prevaricació, de malversació de cabdals públics, falsificació documental, contractacions a dit de familiars i amics afins al PSC que, malauradament, pesarà sobre el contribuent sabadellenc durant molts anys. Sembla que el 2017 serà l’any definitiu pel que fa les diferents instruccions i les peces actives del sumari, segons va assenyalar el passat 28 de novembre al casal Pere Quart l’advocat Raúl García Barroso qui, d’altra banda, va insistir en que es podia ser optimista pel fet que les escoltes telefòniques fossin finalment acceptades com a prova concloent. La defensa de l’aparell bustista, cal dir-ho, només basava la seva declaració en la il·legalitat de les gravacions.

La trobada del novembre passat va tenir tres bons periodistes com a tertulians i analitzadors del Mercuri, Jordi de Arriba, Jordi Ribalaygue i Ivanna Vallespín. Em va sorprendre la periodista de El País pel seu gran coneixement del tema i de l’anecdotari que comporta un cas com aquest. Perquè val a dir que les situacions jocoses i surrealistes es donaven cada dia en el govern Bustos. Tot i la tragèdia que suposava per a una ciutat com Sabadell tenir un personatge que feia i desfeia al seu gust, nombroses persones han explicat que lluny de ser una broma de mal gust, es produïen circumstàncies que podien provocar, no només la sorpresa o la incredulitat, sinó una mena de temor a que pogués convertir-se en realitat. Potser la més coneguda fa referència a la necessitat de fer creure a la ciutadania que la Nova Creu Alta estava afectada per aluminosi. D’aquesta manera s’enderrocaria i Melquiades Garrido faria l’agost amb la construcció de pisos en una zona privilegiada. El nou estadi es faria en una zona al nord de la ciutat. La mateixa jugada que es va fer a Múrcia amb la desaparició de l’estadi de La Condomina i el bastiment del Nueva Condomina, envoltada de vivendes i centres comercials.

La dèria per l’aluminosi mentidera va fer trontollar, segons diverses fonts, el Teatre La Faràndula on també hi havia un interès urbanístic, aprofitant la suposada construcció de la Ciutat de la Música, aquell referent nacional i internacional que havia de ser i que només va servir perquè el Comissionat creat a tal efecte, Joan Francesc Marco, cobrés un sou de 110.000 euros anuals i es gastessin en total més de dos milions de euros en projectes, que, segons alguns podrien haver pujat a quatre milions. Per cert, Melquiades Garrido formava part de la Comissió Ciudadana que es va crear per vendre fum i més fum.

Un altre cas completament ignorat era el que pretenia cobrir el bosc de la Concòrdia. D’aquesta manera s’acabaven els problemes ocasionats per l’abandó de la petita zona verda al nord de la ciutat. La intensa tasca de la gent de La Llar del Vent i de l’Associació de Veïns va impedir el trist final del Bosc, que més endavant va rebre un impuls econòmic per la seva rehabilitació. No es va fer, com és sabut, per convicció, sinó per guanyar-se la fidelitat d’alguns membres de l’Associació de Veïns que, immediatament després, van deixar de ser crítics amb el govern de la ciutat. Una llàstima també que l’Ajuntament, i especialment el regidor Joan Manau, rebutgés la proposta de La Llar del Vent per a la construcció d’unes noves instal.lacions per a l’Esplai.

Finalment, una de les anècdotes més esperpèntiques i ridícules i que passarà a formar part d’aquell llibre que algú ha d’escriure, fa referència a la manipulació que es produïa al programa de Canal 50 on es podia fer una pregunta a l’alcalde Manuel Bustos. Diuen que el propi Bustos triava les persones que havien de trucar i la pregunta que havia de fer, que sempre era destacant-ne les bones pràctiques no de l’equip de govern, sinó de Bustos. Perquè no es notés gaire sempre n’hi havia una de negativa però ell sabia com donar-li la volta perquè la persona entengués que vivia al País de les Meravelles.

Per sort el malson s’ha acabat. Queda molta feina per fer i una d’elles és que l’Ajuntament actual treballi conjuntament amb la Plataforma Sabadell Lliure de Corrupció per tal de que la neteja sigui completa i exhaustiva. El ciutadà sabadellenc no té encara aquella imatge d’aixecament de catifes i de finestres obertes. Potser la merda ha quedat tan enganxada que hi romandrà per sempre. Tan de bo que no.

Foto portada: Mossos d’Esquadra, entrant a l’Ajuntament, el 27 de novembre de 2012. Autor: David B.