Rufián

Opinió de Josep Asensio. ‘D’impressores i d’altres disbarats’

Hores d’ara la imatge de Gabriel Rufián (o hauria d’escriure Rufiàn, o Rufian, com els Fernàndez i d’altres que renuncien al cognom dels seus pares?) mostrant una impressora al Parlament espanyol ja és història. Bé, potser no, perquè encara circulen per la xarxa, especialment a Twitter, petites o grans caricatures que ridiculitzen el personatge en qüestió, amb frases d’allò més elaborades. Reconec que en un primer moment em va fer gràcia, doncs trencava una mica amb la monotonia d’un espai acostumat als grans discursos. Però aquesta rialla interior va transformar-se en un sentiment de fàstic en veure la ridiculesa de l’acció.

Sóc persona que respecta totes les opinions si són dites també amb consideració i per tant no faré la broma de recordar el significat del seu cognom. Però aquest saltimbanqui de la política és capaç de dir tonteries durant 24 hores al dia i suposo que la gent ja se n’està cansant. Precisament Twitter ha estat el mitjà pel qual Rufián ha patit un acarnissament desmesurat però merescut. Les accions tenen sempre conseqüències i això ho hauria d’haver valorat abans. És clar que ens trobem davant un personatge amb característiques molt peculiars, on la vergonya ha volat i el cinisme ha pres el seu lloc. Sinó no s’entendrien moltes de les seves frases, dites amb una parsimònia i una mirada sarcàstica que revolta el més calmat. Penso moltes vegades que s’ha creat ell mateix un personatge, un actor que pretén trencar els esquemes i on la ideologia ja no importa i sí la parafernàlia teatral que ell sap fer sense problemes. La seva actuació a Sálvame de luxe cal veure-la amb tranquil·litat. Els cops verbals que rebia eren desviats per Rufián amb mirades, rialles i un punt d’insolència característic. A vegades mostrava el seu enuig amb argumentacions ben treballades que intentaven més ridiculitzar el contertulià que de convèncer els espectadors. L’estil Rufián, com ja l’anomenen alguns, conté una barreja de mentides, de mitges veritats i, sobretot, d’altes dosis de manipulació que el fan fins i tot creïble en alguns moments, però que vol, inexorablement, provocar, per tal de no parlar del problema que s’exposa.

La situació a Catalunya demana ara més que mai seny i no bufons. Demana clarificar els conceptes i no trencar les normes de tots. Demana seure i parlar sense condicions, sense falsejar les lleis en nom d’una suposada llibertat d’expressió.

Clar, molt clar, i contundentment en favor del consens, és l’editorial de La Vanguardia de dijous, Crida a la serenitat. En som molts els que volem aquesta via, però els fanàtics d’una banda i d’una altra han agafat el carrer i/o s’han apropiat de les institucions, i aquells que desitgem una sortida on ningú no sigui exclòs és ràpidament afusellat per la verborrea dels que se’ls omple la boca de democràcia, però que en definitiva, són incapaços d’acceptar-la. Rufián pertany a aquesta nissaga de falsos polítics que, asseguts a la poltrona, creguts que estan per sobre del bé i del mal, critiquen tothom sense adonar-se del mal que li estan fent a la Catalunya que els va veure néixer.

Discursos ni fu ni fa, accions de molta vistositat, però sense contingut real, poses interessants i mitjos acudits que esdevindrien mítics al Club de la Comedia. Aquesta és finalment la dolorosa realitat.

Però això no és un acudit. Hi ha tota una campanya ordida en un sentit molt determinat. I en Rufián n’és força responsable. Ser independentista és completament legítim, demanar la independència, també. Destruir els patrons de la nostra unió com a poble, ignorar la meitat del Parlament, la meitat dels catalans, no és el camí. Parlar castellà a la Plaça del Pi i català a la Plaça de la Creu Alta tampoc no és el procediment més correcte. En comptes de treballar per la cohesió, Rufián venera i idolatra la divisió, veient que els seus postulats no arriben a tots. Per això no paren de fer actes amb la immigració vingui d’on vingui, en un intent desesperat d’atraure sectors no independentistes. En quina llengua parlaran? N’és conscient de que fa molts anys que treballem perquè la llengua no separi els ciutadans catalans? Què ha canviat? Perquè aquesta necessitat de separar? De separar entre bons i dolents?

Així no farem un país de tots i tan sols aconseguirem fer-ne un de vencedors i perdedors. És això el que vol el senyor Rufián? Ell ho sap perfectament: això no va de democràcia; va d’independència. Que no ens enganyin.

Potser que, després de tanta tonteria, es llegís el manifest 1-O Estafa antidemocràtica, signat entre d’altres per Rosa Maria Sardà, Isabel Coixet, Lídia Falcón, Javier Cercas i Juan Marsé,  i respongués a les preguntes que es plantegen, sense virulència i sense teatralitat. Buscant consensos i allunyant fanatismes, que és el que volem la majoria. O no?

En Josep Cuní ens recordava fa uns dies en un diari que la posició majoritària dels ciutadans catalans és molt incòmoda perquè quan la situació és de trinxeres acabem en el foc creuat i després les dues parts s’acusen mútuament d’haver-nos matat i que convenia recordar que llavors ja havíem mort. La seva valoració era molt crítica amb aquells que ens han portat a la rauxa, a la bogeria i a la pèrdua del seny. I que cada vegada que això ha passat ens hem estavellat.

Si un pretén ser un showman ha d’acceptar les crítiques. Però si el que pretén és convèncer ha de saber que certes pràctiques properes al ridícul desvirtuen no només el missatge que es vol transmetre sinó al personatge en sí mateix, i en Rufián ja fa temps que va perdre tota credibilitat. Una pena, doncs hi ha un potencial al seu cervell prou interessant que malauradament utilitza només per a la provocació. Per això, no sabia on mirar quan la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaria, li va fer memòria que la democràcia espanyola, la que ell menysprea, li permetia portar una impressora, una samarreta o el que volgués. En poc més de dos minuts li va recordar els fets succeïts al Parlament de Catalunya a principis de mes i on la democràcia va quedar durament ferida. Personalment estic molt i molt lluny de les idees d’aquesta senyora i amb tota probabilitat, no són ni ella ni el seu partit els més adients per a donar classes de democràcia, però aquí la va encertar. L’encertarà ell alguna vegada?