Hi havia un temps on tothom parlava, amb llibertat. On les persones creien en projectes comuns, on les injustícies sortien al carrer. On la maleïda i malnomenada crisi unia col·lectius en la defensa dels drets de tots. On les assembles ho eren per decidir democràticament el sentit d’una acció compromesa amb la ciutadania, sense importar els orígens ni les circumstàncies dels individus que les integraven. Hi havia un temps on la unitat no entenia de banderes i centenars de persones s’aplegaven al carrer per evitar un injust desnonament; i la solidaritat era el pal de paller d’una societat en constant evolució, on el mestissatge ja esdevenia enriquidor. I Europa era el nostre mirall. Ara ho són Kosovo i Ossètia del Sud…
Hi va haver un temps on el coratge polític ens representava a tots i on els pactes i els consensos no eren derrotes sinó avenços i somnis comuns. Hi existien personatges amb visions diverses però amb objectius generals i que revertien en la ciutadania. I eren capaços d’arribar a fites que esdevenien mundials, i Catalunya, Barcelona i els seus habitants eren distingits arreu per les seves aptituds i les seves competències. I un ‘HOLA!’ commovia i arribava al cor de milions de persones. I la Fura dels Baus passava a la història…
Hi havia un temps on la barra del bar escenificava la cohesió i la barreja de cultures, on les discussions més enceses podien anar de la banalitat més superficial a veritables propostes de forta càrrega social. On aquell cafè era pres amb qualsevol, ignorant moltes vegades els seus més profunds pensaments. On el ritme el marcaven les persones, les veritables persones que engrandeixen el país amb sous miserables. On les mirades eren sinceres i no buscaven bàndols, ni separacions i la inclusió formava part de la societat on s’hi vivia.
També hi havia grups d’amics que podien parlar de qualsevol tema sense la por de ser assenyalat o rebutjat. On la conversa esdevenia una mena de catarsi i on l’anàlisi calmada (o no) desembocava sempre en una rialla o en una abraçada. I el WhatsApp era lliure i els grups compartien fotos i idees, sense aquella basarda en ser bloquejat per algú o alguna.
I a l’escola es parlava d’educació, de respecte, d’innovació. I el compàs el controlaven els professors, els pares i els òrgans que els representaven, amb llibertat, amb l’únic objectiu de buscar consensos i complicitats, per tal d’abastir un gran nombre de suports, de treballs en comú, en definitiva, d’èxits de tota la comunitat educativa. La política no era el pa de cada dia i, com passa amb la religió, concernia l’àmbit privat, familiar. Així s’aconseguia aquella excel·lència per tots desitjada. El calendari escolar era sagrat i, al mínim canvi, l’objectivitat prevalia i la democràcia feia la seva feina.
Finalment, existia una època on protestàvem contra les injustícies, contra les retallades, contra els eterns barracons als patis de les escoles, contra el tancament de centres d’atenció primària, contra els sous miserables, contra la guerra, en favor de l’arribada de refugiats en situacions d’autèntica catàstrofe, en favor de la construcció de nous hospitals, escoles o instituts. Recordo que aquells que ara volen el caos abans estaven al meu costat en manifestacions diverses, on mai no em van preguntar en quin bàndol estava, on mai no vam aixecar una bandera que no fos la de la injustícia, una bandera que ens separés.
Ho han aconseguit. Ens han tapat els ulls. Ja no pensem en allò que realment ens fa mal, en allò que preocupa de manera quotidiana. Ja ningú no parla de problemes reals. La mentida ha guanyat el carrer i ha matat la discrepància. I el que és més greu: aquells que només fa uns anys ocupaven les oficines bancàries per demanar una vivenda digna, per demanar que una família no es quedés al carrer, ara demanen que traiem els diners i ens anem al teatre. Han oblidat les famílies que encara són desnonades i encara em pregunto amb quin objectiu.
I la dreta corrupta catalana ha aconseguit també atrapar aquells que volien canviar el món des de l’esquerra, anul·lant-los, ficant-los al cove de la suposada felicitat universal, impedint que toquin de peus a terra i s’acostin a les persones que encara pateixen. Des d’aquest sector ara captiu de les banderes ja no es parla de les escoles que, tot i separar nens i nenes a les classes, són subvencionades amb els impostos de tots; ni de la manca de subvencions a menjadors escolars, ni de la saturació de les urgències dels hospitals. Segurament els iaoflautes també han patit aquesta disfunció social i prenen el cafè segons la bandera a la qual són incorporats, ho vulguin o no. I aquells que n’estimen les dues els obliguen a identificar-se’n amb una.
I mentrestant, la democràcia mor una mica més cada dia, destrossada per uns i per uns altres, sense aixecar el cap. I si ho intenta, és cruelment escanyada, perquè no pugui respirar. La legalitat esdevé “franquista”, “feixista” i els actes il·lícits, la democràcia real. El món al revés. Hi havia un país…
