Passejar per un supermercat és moltes vegades sinònim de color, de matisos i tonalitats diferents que inunden els nostres ulls i que queden meravellats per la bellesa de les parades. Els verds es barregen amb els taronges i els vermells i les amanides embossades juguen a veure quines són les més acolorides, amb permís del imponent negre de l’albergínia. El cas és que els venedors i responsables de les diferents àrees de fruites i verdures dels establiments d’alimentació tenen força cura en oferir-nos una visió el més idíl·lica possible de les seves parades, rebutjant si més no, aquell producte que té un petit defecte o trenca la uniformitat establerta. Tots sabem que el menjar entra pels ulls i per tant ignorem que aquesta embadocadora presentació ve condimentada amb força additius i productes químics que haurem d’evitar menjar amb una forta rentada o pelant-la d’una manera decisiva. El maquillatge és, clarament, una gran mentida, per tapar i amagar la gran decepció que tindrem només en arribar a casa. Aquesta es fa palesa en el precís moment que fiquem un tros del producte a la boca. Tanta enganyifa per trobar-nos un bocí de fruita o verdura amb gens de sabor! Per més que el busquem, aquest no hi és, però això no ens importa gaire, doncs passem deliberadament a menjar una altra cosa.
Recordo especialment el gust dels tomàquets d’abans. Poc importava la seva procedència o varietat ja que qualsevol peça era un delit per als sentits. Tancaves els ulls i assabories lentament aquell exemplar sense plantejar-te si era una fruita o una verdura. Llavors no existia Viquipèdia per tal d’aclarir-nos el dubte. Ara, els venedors, conscients de la insipidesa del tomàquet, s’afanyen a vendre’ns el de la varietat raf, molt més car però igualment sonso. Potser té a veure el fet de que la majoria de plantacions a l’Estat es fan amb llavors ja germinades que venen dels Estats Units, o per ser regats amb aigües dessalades o vés a saber.
La taronja, el producte valencià per excel·lència, està patint el mateix camí de menyspreu. Encara podem passar per camins i carreteres on l’olor de la seva flor ho emplena tot i es fa evident que els arbres no han estat portats de països on manen els transgènics. Multitud de pagesos del País Valencià conreen les seves terres orgullosos d’oferir una fruita atapeïda de propietats, un medicament miraculós, un còctel perfecte de vitamines , de minerals i antioxidants. Generalment aliens a aquestes peculiaritats, els camperols tenen cura dels seus arbres com si es tractés de fills seus i any rere any s’adonen de les dificultats econòmiques que suposa mantenir unes plantacions que finalment els donarà més problemes que alegries. El preu de la taronja als mercats ho diu tot, ja que s’hi poden trobar a entre 40 i 50 cèntims el quilo. A quan li han pagat al pagès?
És per això que llegeixo amb neguit que molts agricultors tallen els tarongers per plantar-hi caquis persimó, un producte durador i que manté un preu estable al mercat al voltant d’un euro amb cinquanta cèntims. Aquesta varietat de caqui ja té a més una denominació d’origen concreta i per aconseguir la seva duresa s’introdueixen els fruits abans de la seva maduració natural en unes càmeres amb una temperatura controlada de 20 graus i una atmosfera controlada que conté etanol (alcohol etílic), aconseguint així l’eliminació dels tanins, que són els causants de la seva astringència. No he sentit veus de nutricionistes o ecologistes contra aquesta pràctica; així doncs considero que no hi ha perill per a la salut.
Tot i que encara la taronja domina el mercat fructícola valencià, la crisi i la pressió de les multinacionals, de la globalització en definitiva, fan preveure la desaparició d’aquesta fruita emblemàtica en les pròximes dècades. De fet, s’ha sabut que Brasil ja és líder mundial en hectàrees de tarongers que es dediquen en exclusiva a la indústria dels sucs que després comercialitzen hipermercats estesos per tot el món. Una mostra més de la dictadura dels mercats que poden esclafar sense escrúpols tota una economia formada per petits empresaris. Per si això no fos ja un gran drama, el gust desapareix i també la taronja passa a formar part de la llista de productes que mengem i que passen directament als nostres estomacs sense aturar-se ni un instant en les glàndules gustatives.
No està tot perdut. És ben sabut que l’ex-president de la Generalitat Valenciana va apostar en el seu moment pel persimó com a fruit característic de la seva Comunitat autònoma. Coneixent el seu recorregut polític puc pensar que tenia alguna mena de lligam amb les empreses de la Ribera del Xúquer que podien finançar d’alguna manera la seva carrera. Em consta que el nou govern valencià vol potenciar la taronja, sense menysprear el persimó. Tots dos poden conviure sense problemes en unes contrades on l’objectiu en comú és poder sobreviure. Mentrestant, valoritzem la taronja, descartem aquelles que venen de fora i assaborim el seu gust aprofitant que encara podem fer-ho.
