La vida és efímera. Venim a aquest món i quan menys ens ho esperem, ja no hi som. Mentrestant, n’hi ha que sempre pateixen fins al final; d’altres en gaudeixen, també fins al final; i la majoria vivim moments de tota mena de sensacions que fan, al cap i a la fi, que sobrevisquem amb encerts, amb ensurts, i amb més o menys situacions de felicitat.

En poc més de dues setmanes ens han deixat dues persones de dos àmbits ben diferents: l’escriptor Gabriel García Márquez i l’esportista Tito Vilanova. La informació es gestiona d’una manera tan veloç que poques vegades ens parem a analitzar-la. El cervell no té capacitat per a examinar-la per complet i selecciona aquelles que, o bé tenen una relació directa amb nosaltres, amb la nostra cultura, o que capten l’atenció per la pressió dels mitjans o per d’altres motius no especificats.

En aquests dos casos molts de nosaltres ens hem parat a pensar en allò que significa la mort. Al trasbals inherent a la desaparició del personatge, segueix una síntesi de la seva trajectòria i una recopilació de bons actes i de bones obres. En els dos casos, sembla que la unanimitat és universal i gaudeixen de la simpatia i del reconeixement de tothom. Ara bé, mentre l’escriptor colombià ha omplert el calaix de la seva existència, amb el que això suposa de tasca finita, el futbolista i entrenador català n’ha deixat molt buit el seu. I aquest fet fa mal. Quan algú marxa sense completar el cercle de la vida, deixant la família i els amics orfes d’amistat i d’amor, el dol es magnifica i roman ferm i durador al nostre cor.

Tinc la sensació que ens preparen per a la vida però gens per a la mort, tot i que sabem que tots, absolutament tots, marxarem en algun moment per sempre. La rapidesa vital, el ‘carpe diem’ que gestiona la nostra realitat del dia a dia, prefereix ignorar aquest traspàs i només se n’adona quan recau en algun familiar o amic proper o en una personalitat reconeguda. Gairebé 200.000 persones moren al dia al món i unes poques més hi neixen. La vida i la mort conformen un seguici lineal i continu en el qual hi som plenament inclosos, però aparentem no saber-ne res del final que ens espera.

I és doncs per aquest motiu que quan un ésser estimat mor, no entenem el perquè i ens afanyem a fer-nos preguntes sense resposta, o parlem amb aquell al qual no hem fet cap mena d’atenció durant la nostra vida, o encenem espelmes, o ajuntem les mans, o actuem a tort i a dret, sense saber ben bé què s’ha de fer, si és que realment s’ha de fer alguna cosa. Aquells que han rebut una educació més religiosa potser ho tenen més clar, però conec casos de persones que han abandonat la fe quan han rebut el cop duríssim de la mort en un familiar o amic molt jove. Les preguntes per a aquesta gent són les mateixes i les respostes nul·les o molt vagues.

El tema de la mort ha estat tractat per la humanitat des dels orígens dels temps. Ja a la prehistòria l’enterrament de les persones era dignificat amb una estructura simple però colpidora i els antics egipcis omplien les tombes amb joies i estris que l’individu necessitaria a l’altra vida. Més a prop en el temps, el cristianisme ha difós la idea del més enllà, de la resurrecció final per a tots i una segona vinguda de Jesucrist. D’altres cultures creuen en la reencarnació i molts d’altres en recelen; també hi ha aquells que són agnòstics i d’altres que renuncien a l’esperit religiós per a abraçar l’espiritualitat.

El cas és que la mort ha representat i representa encara un tabú dins la nostra societat. Altrament, hi ha persones que callen la malaltia que els durà inexorablement a la fi, per vergonya o per no fer patir els altres. També aquells que abaixen el cap i no saben què dir. Per això és tan important la feina de psicòlegs i voluntaris que fan als hospitals. És cert que la massificació no ajuda gens a acompanyar el pacient en aquest trànsit, però n’és una gran ajuda.

En un altre àmbit, cada vegada en són més aquells que mostren en públic les seves experiències properes a la mort o les visites de familiars i amics que ja no hi són. Segurament tots en coneixem d’aquests casos, però que es reserven a la intimitat personal o a la dels més propers. Semblaria com una mena d’alliberament saber que al costat teu hi ha homes i dones que tenen una sensibilitat especial i poden veure allò que d’altres no veiem. Igualment, pot alleugerir i molt, saber que hi ha alguna cosa després i que seguim ‘vivint’ d’una altra manera. M’atreveixo doncs, a recomanar la lectura de l’últim llibre de J.J. Benítez, Estoy bien, on explica casos reals de persones que han rebut la visita de familiars morts.

Amb totes les cauteles del món i amb el respecte adient, potser val la pena que comencem a mirar la mort d’una altra forma, que lluny de pragmatismes estandarditzats obrim les nostres ments i observem i analitzem també allò que aparentment no entenem.