Què fas encara ancorat en aquestes idees, Josep? Què fas que no vens amb nosaltres? Ens espera un país nou, un país extraordinari, on tots els problemes que ens ha causat Espanya desapareixeran.
Però, sortirem d’Europa i de l’euro?
Quina importància té això, Josep. No creus en la capacitat de reacció dels catalans, en la força d’un poble que porta 300 anys patint i que sempre ha sobreviscut a les dificultats?
Ja, però, qui pagarà el deute?
No et preocupis, comencem de zero i passarem a ser un nou estat d’Europa; ja el pagaran els espanyols.
Segur?
Sí, sí, nosaltres hem de fer la nostra, fer veure als altres països que som forts, que res no ens farà aturar les nostres decisions.
I qui pagarà la pensió del meu pare?
Josep, fas massa preguntes. Cal tenir fe i confiar en l’emprenedoria dels empresaris, del poble català i dels seus dirigents.
Ja. Però les farmàcies cobraran tot allò que se’ls deu? I les entitats socials seran tractades com es mereixen? Cobraran puntualment cada mes?
És clar, Josep, no ho dubtis. L’endemà de la independència, aquests problemes que són culpa de Madrid, desapareixeran sense deixar rastre. El nivell adquisitiu dels catalans pujarà en poc temps i el malson s’haurà acabat.
I l’escola pública, recuperarà el lloc que mai va haver de deixar?
Home de poca fe, Josep. I tant que sí, tot tornarà a ser ja no com abans, sinó molt millor.
I la sanitat? Tornarem a tenir més metges per habitant?
És clar, Josep, no ho dubtis. En aquest país no hi haurà lloc per a la precarietat. L’atur baixarà radicalment i els empresaris crearan llocs de treball com mai a la història de Catalunya havien fet. Els salaris esdevindran com a la resta d’Europa i la nostra competitivitat serà un exemple per a molts.
Però tot això serà immediat? No passaran unes quantes generacions per a poder gaudir de tot plegat?
No, Josep, no. L’endemà de la independència abandonem la misèria, el menyspreu i les males formes de l’Estat Espanyol per a gaudir del paradís. No ho entens? Traspassem una línia per arribar a la terra promesa pels nostres avantpassats, per a arribar a Ítaca. Allà no t’imagines que hi ha.
Perdona que insisteixi. I es recuperaran les beques de llibres i de menjadors? Conec molta gent que sobreviu amb 426 euros al mes i, és clar, ha d’acostar-se als Rebosts Solidaris de tant en tant.
Josep, continues amb una vena als ulls. Això que nomenes serà fruit del passat. D’aquí unes dècades, als llibres d’història s’explicarà aquest període com a una taca vergonyosa per al nostre país.
Els Grans Recaptes desapareixeran?
Josep, no t´he dit que ningú no utilitzarà els serveis socials per a res? El PIB pujarà de tal manera que serem l’enveja de tot Europa.
Però he llegit que si marxem d’Espanya el BCE amenaça amb rebaixar la nota del deute i considerar-lo com a un país en fallida.
Josep, no has de llegir tant; has de donar-nos la mà i venir d’una vegada amb nosaltres. Com més llegeixis més intentaran menjar-te el cap, i en aquest cas cal mirar endavant, pujar al tren que passa i arribar a destinació. De què tens por?
No, no és por, però no veig clar on va el tren.
Com que no? A un país on ens deslliurarem de l’esclavitud a la qual estem sotmesos, on respirarem aires de la llibertat de la qual mai no hem gaudit i on els nostres fills seran feliços.
Continuo pensant que és un pas a un món desconegut. Em costa creure en canvis d’avui per a demà.
No, Josep, no. T’equivoques plenament. La gent ho vol. En aquest viatge la destinació és ben clara.
Però no has respost a cap de les meves preguntes…
Sí, Josep. Totes les respostes les trobaràs allà. T’estem oferint el paradís.
I perquè no puc saber-les abans?
Perquè la fe mou muntanyes i cal ser fort. Tothom ens recolzarà, la comunitat internacional, la ciutadania, les entitats; tots aquells que creuen en el futur hauran de creure en els nostres postulats. Pensa, Josep, que si no fas el pas, et quedaràs aïllat, i no seràs mai dels nostres. Quedaràs com un traïdor.
Però puc pensar per mi mateix? Puc tenir criteri propi?
Sí, és clar, però aquest pas que farem implica a tots. No pots quedar-te enrere.
Insisteixo, no hi ha una altra sortida? No sé, un tren on hi capiguem tots i on sapiguem exactament on arribem?
Tots hi cabem aquí i la destinació és ben clara: un món millor.
Un mon millor sense objectius, sense aclarir els meus dubtes?
No hi ha dubtes, Josep. Quan es parla d’un món millor és senzillament això. El teu problema és que no tens fe i t’ho qüestiones absolutament tot.
No. Jo vull saber, informar-m’hi i decidir.
No cal, Josep, creu-me; la societat catalana és prou intel·ligent per a decidir sense saber. Tot allò que ens trobem allà dalt o a baix és sense dubte allò que ens interessa i quan una cosa interessa no val a badar. Cal agafar-la i ja solucionarem els problemes.
Però no m’has dit que allà no hi haurà problemes?
Jo he dit això? De veritat he dit això?
De sobte vaig despertar del malson.
Vuelvo a reiterarte mi felicitación por tu forma de enfocar las cosas, Josep.
Alguna vez he oído: “un fanático es un bulto peligroso por la calle”. Refiriéndose a una persona vacía de ideas y que actúa impulsado sólo por instinto.
A tomar decisiones personales se llega por los sentimientos o por el pensamiento. Esto es lo que diferencia al fanático del sensato.
El fanático se mueve por sentimientos -propios o inducidos- de manera que no piensa. Actúa sin pensar. Corre un riesgo casi seguro de equivocarse, porque obedece órdenes sin rechistar. Lo que, en tiempos de Franco se llamaba “adhesión inquebrantable”. Esta equivocación puede darse una y otra vez, pues no es capaz de rectificar (cosa que le exigiría pensar).
El sensato piensa y luego actúa en función de lo que su inteligencia le dice. Aunque se equivoque. Reconoce su equivocación y procura poner las bases para que no vuelva a ocurrir.
En pocas palabras -y de manera muy esquemática- esta sería una especie de diferencia entre dos tipologías de hombres.
En el tema de la consulta y sus correlatos, a mí -particularmente- me gustaría que, aparte de decidir si seguimos como estamos en el plano político o no, se decidiera también qué tipo de sociedad vamos a tener. Me gustaría que se sometiera a consulta cómo se va a distribuir la riqueza, cómo va a ser la educación, cómo va a estar diseñada la sanidad, cómo se va a crear trabajo, etc. etc. Pero claro: nos dicen que eso no podemos decidirlo nosotros. Ya hay “magos” que lo harán. Y todo el listado de preguntas que tú haces -más las que se pudieran añadir- lógicamente no tienen respuesta, porque ellos no quieren gente que pregunte ni que plantee dudas o interrogantes. Quieren gente que -simplemente- obedezca.
Este problema cultural yo pensaba que sólo se daba en lo que ellos llaman “España”. Pero veo con lástima y con miedo que aquí -en Catalunya- también se da. Creo, sinceramente, que esta consulta es democrático pedirla, pero los partidos que pregonan la independencia, deberían aclarar todas estas dudas que se enumeran ya que de otra manera se corre el riesgo de ir a parar a un estado más pequeño pero con los mismos problemas que tenemos ahora. Incluso más. Es una consulta incompleta, sectorial, montada y orquestada por aquellos que aspiran a gobernar Catalunya como si fuera su cortijo particular.
En definitiva, es un fraude -incluso hasta en la forma de la pregunta- basado en una aspiración democrática legítima.
Saludos a la peña.
John, tu que penso que no ets dels “fanatics que descrius” no entenc que encara no sapigues que la consult LA HA MOGUDA EL POBLE no els partits polítics, els partits polítics s’hi han posat per ser la seva obligació, oh no?
Totes les preguntes que us feu tant el Josep com tu poder heu d’anar amb un mag que us les respongui ja que ningú que tingui un dit de seny pot fer un programa de futur. No veieu tot com va?
Els que volem l’independència és per canviar la manera de fer política, amb tot el què això comporta, i poder-nos administrar els nostres recursos, no somiem miracles , som molt concients de les realitats
Amiga Teresa:
Jo he escrit que la consulta és incomplerta. No que no s’hagi de fer. Les tres opcions són igualment vàlides. Si no, no seria una consulta. seria un plebiscit. Tu ets independentista. Molt bé. Jo no. Però no per portar la contrària, sino per les coses què he anant escribint al llarg dels molts comentaris als articles anteriors.
Ni en Josep Asensio ni jo estem demanant miracles. Estem demanant “Programa, programa, programa…” com deia un gran home. Veient com actua CiU amb el suport d’ERC anem a una situació pitjor que la què tenim. Per mi és indiscutible. Per fer aquest camí més val que lluitem i ens defensem de les retallades, de les lleis dictatorials, dels corruptes etc que ens governen : de tots dos: n’Artur Mas i en Rajoy. Dues gotes d’aigua: dreta represiva, corrupció, ignorància y clatellada.
La independència és molt romàntica, però amb aquesta gent al capdavant de Catalunya… és per posar-se a tremolar.
De moment, els partits pro-consulta ja han llençat la tovallola. Ells saben que l’única alternativa què els hi queda és la declaració unilateral d’independència i això comporta un complex i difícil sistema d’integració en el mòn actual. I, per lògica… no ho faran. Esperem temps millors.