Han passat ja més de deu anys de l’estrena a França de Les Choristes, una pel·lícula sense grans pretensions, sense pressupostos exorbitants però que va arribar a vuit milions d’espectadors a França, més d’un milió i mig a Espanya i un èxit aclaparador a tota Europa. Potser ni el mateix director, Christophe Barratier, s’ho esperava, amb un film amb elements autobiogràfics, doncs ell mateix havia estat enviat a un internat després del divorci dels seus pares.
La temàtica de la pel·lícula, mil vegades vista, però tractada com mai, ens trasllada al 1949, a un internat de nois, la majoria orfes i on el mètode dominant és aquell que imposa el seu rígid i intransigent director, el famós, acció-reacció, altrament dit ‘la letra con sangre entra’, encara que dins aquelles ruïnoses parets, semblava importar poc l’educació dels infants. L’arribada d’un músic frustrat, Clément Mathieu, trastocarà tots els plans del director però també els dels nois que no tenen cap mena de motivació per res. A la manera de, per exemple, El club de los poetas muertos, Los chicos del coro planteja un canvi en l’estructura fortament inflexible de les autoritats, endinsant-se en l’ humanisme més inequívoc. Com deia, no és un tema nou. L’arribada d’un professor que, després d’adonar-se que l’organització establerta no acompleix els objectius pedagògics, intenta transformar-la, innovar-la i reemplaçar-la, forma part de la filmografia de nombrosos directors. Jo en destacaria Rebelión en las aulas, de 1967, on un magnífic Sidney Poitier interpreta a un enginyer sense feina que n’accepta una com a professor en una escola de la perifèria de Londres.
Però, quines particularitats té Los chicos del coro que la fan imprescindible? En primer lloc els seus actors, d’un èxit sense pal·liatius a França. Seguidament la seva bonhomia relacionada amb el món artístic, en aquest cas la música. Segurament també la senzillesa de la història, uns bons decorats i uns diàlegs entenedors. Per descomptat que, indiscutiblement, la banda sonora, que colpeja els nostres cervells de tal manera que esdevé impossible que en desaparegui. En destaco també la personalitat encisadora de Clément Mathieu en contraposició a Rachin, el despietat director i la de Pierre Morhange, el solista del cor i la de Pépinot, l’orfe que esperava pacientment cada dissabte davant la reixa de Le fond de l’Etang l’arribada dels seus pares. En definitiva, cada un dels nens del cor, cap d’ell, excepte el solista, actors reals, té una història pròpia, un món personal molt particular, capaç d’omplir un relat sencer. Barrejats dins el reformatori i dirigits pel compositor Mathieu, son capaços de descobrir interioritats que desconeixien.
És molt probable que la barreja de tot plegat hagi fet que aquest film esdevingui una icona. Gairebé quinze anys després de la seva estrena, és utilitzat per professors i professores tant per les seves classes de música, de tutoria i de francès. Són tants els temes que s’hi reflecteixen que és con un bagul on s’hi poden trobar tota mena d’objectes preciosos. A la vessant més pedagògica, on ens mostra el poder de l’art com a eina educadora, s’afegeix la dura tasca del mestre, el tractament de la disciplina, de la llibertat, de l’autoestima en nens rebutjats també pels seus pares, però igualment la relació dels poderosos amb els més pobres, i el triomf d’aquests últims, denunciant les pràctiques abusives del seu director, en una clara metàfora del mite de David i Goliath.
És doncs per aquest motiu, i per molts d’altres, que Los chicos del coro manté encara aquella contemporaneïtat, aquella màgia captivadora que fa que els nostres alumnes demanin visionar-la una i una altra vegada. Perquè a cada passi, a cada projecció, es revelen nous petits detalls que l’engrandeixen. Potser alguns lectors pensen que exagero, que no deixa de ser una pel•lícula llagrimosa amb un tema massa vist. Al meu entendre, claríssimament no, perquè s’endinsa en un terreny humanista massa oblidat en els temps actuals. Per primera vegada, aquells interns són tractats no com un problema, sinó com a persones que tenen alguna cosa a dir i a expressar i el protagonista no vol la fama ni el reconeixement sinó experimentar amb la seva música i treure’n un profit filantròpic.
Que l’art conté una enorme funció educadora no és cap misteri. Malgrat les noves tendències dels governs, eliminant tot allò que els sembla que no és pràctic en la vida diària, entre elles la música a l’educació primària i arraconant-la a la secundària, cal ser ferms i reivindicar la força dels continguts artístics dins l’ensenyament. Fa unes setmanes, l’Escola de Música Creu Alta va demostrar com en són de positives les accions plenes d’art. Ara que s’acosten temps de canvis val la pena no oblidar aquest àmbit, indispensable per al creixement humà.
