Han passat ja tres anys de la carta que et vaig escriure (i que segurament no vas llegir). En aquell moment et felicitava per la teva tasca al front de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i concretament pel premi rebut per part del Parlament Europeu. Tot eren elogis en aquelles línees que ara rellegeixo amb nostàlgia. Com passa el temps! Just dos anys després sorties al balcó de l’ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, amb la teva vara a la mà, cofoia per haver aconseguit els suports necessaris i esdevenir la nova alcaldessa de Barcelona. Els aires de canvi arribaven també a Barcelona, en una mena d’onada, de tsunami, que va afectar les grans capitals espanyoles. He anat seguint la teva trajectòria i no perquè a Sabadell no passi mai res. És senzillament perquè Barcelona és, mediàticament parlant, més llaminer i tota mena de conflictes s’hi magnifiquen, i tens, d’alguna manera, l’obligació de llegir i escoltar allò que passa a la capital, encara que no ens hi afecti massa.
No vas trigar massa en adonar-te de les dificultats de sortir de la trinxera, traspassar la línea i endinsar-se en el camp de batalla. Què diferents s’hi veuen les coses! La feina és feixuga. Tots aquells que t’estimaven, i segurament encara ho fan, ara tenen al seu líder, a la seva icona, al front de l’Ajuntament i pensen, pensem, que ens solucionaràs tots els problemes per petits que siguin. Jo t’hi veig posada i amb ganes. Una altra cosa és que puguis afrontar tots els canvis que desitges i resoldre aquelles situacions que porten dècades enquistades a la Ciutat Comtal, com ara la dels manters o el Zoo. Però bé, el cas és que el balanç, al meu entendre de ciutadà del carrer, és positiu, valorant especialment els vincles d’amistat i de col·laboració amb ajuntaments com el de Madrid.
Malgrat aquestes lloances, sento una profunda decepció en saber que tens la intenció d’assistir a la manifestació de l’11 de setembre. Ja fa quatre anys que la Diada de tots ha esdevingut la d’uns quants, sí, molts, però la d’aquells que volen la ruptura sense embuts, la dels que s’han cregut allò de que Espanya ens roba i la d’aquells que menyspreen les lleis i la democràcia i retallen vergonyosament la sanitat, l’educació i els serveis socials. Fins i tot la d’aquells que aplaudeixen el sectarisme de TV3 i recolzen les tesis d’uns suposats “acadèmics” que pretenen aixafar el castellà com a llengua d’ús habitual a Catalunya. I la dels que no piulen i miren cap a una altra banda quan se’ls recorda que aquells que ens han robat de veritat tenen noms i cognoms ben catalans i continuen al carrer. A més, la Senyera, la bandera de tots, la que ens uneix i per la que tant vam lluitar, ha estat amagada deliberadament i substituïda “democràticament” per la independentista.
Què hi faràs tu allà, Ada? Segons has declarat a algun mitjà, “defensar la sobirania de Catalunya”. I això què vol dir? La sobirania segrestada per un Parlament dividit al 50 per cent? O la defensa de l’Estatut de Catalunya i de la Constitució? Ets o no ets independentista? Tu també estàs “A punt i endavant per la República Catalana”? Has analitzat amb atenció i amb detall d’on provenen els teus vots a Barcelona? Saps que ets alcaldessa gràcies a partits que defensen un model ben concret per a Catalunya?
Penso, Ada que t’equivoques completament. Amb tot el meu respecte, penso que vols jugar en dos equips ben enfrontats i això no és possible. Abraçades a tort i a dret provoquen no només la indignació del votant sinó també la incredulitat. Aquests gestos esdevenen perillosos perquè aboquen al suïcidi polític, a l’abstenció del votant que s’ha cregut els valors d’un personatge de les teves característiques i veu, decebut, com les va canviant segons els seus interessos. Mira, jo no m’he cregut mai allò de les diferents sensibilitats dins un partit o barreja de partits. No estic a favor del pensament únic, no. Però allò que pot ser perfectament entès per dirigents i quadres polítics, queda molt lluny en el votant quadriennal. Aquest últim fa una anàlisi més simple i en la Catalunya actual, bipolaritzada, no s’hi valen mitges tintes. O vols la independència o vols pertànyer a l’Estat Espanyol. Si em colles una mica, amb reformes constitucionals i estatutàries de gran abast, però al cap i a la fi, malauradament, la fractura social produïda a Catalunya és tan gran que ara per ara només hi ha aquestes dues posicions.
Si en una coalició de partits hi caben totes les opcions, llavors hem perdut el nord perquè llavors passa el que t’està passant a tu. O no saps per on tirar, o vols acontentar tothom, o vols sortir a la foto. La majoria dels teus votants no entenen aquesta dèria teva per assistir a una manifestació en contra de l’altra meitat del poble català. Ets conscient que aniràs de la mà dels que aposten per una Catalunya xenòfoba i racista on no hi cabem tots?. O estàs amb ells o ja pots marxar. Això és el que em va dir un “amic” que no hi faltarà a la concentració del dia 11, a propòsit de la votació d’una de les “lleis de desconnexió”. Reprodueixo el missatge: “Josep, ja pots anar fent les maletes per anar a viure més avall de l’Ebre”. Si t’hi vols quedar, sempre podràs viure-hi com a espanyol (estranger) a Catalunya. La meva reacció va ser bloquejar-lo del mòbil de manera immediata. Ell em va titllar “d’antidemocràtic”. I tu, Ada, amb qui estàs? No t’equivoquis.
9 Comments