Opinió de Josep Asensio. ‘No és un joc’

No sé si una sort o una desgràcia que TV3 continuï en un descens vertiginós cap a la seva pròpia destrucció. Els índexs d’audiència són demolidors, mentre que els seus directius i càrrecs de confiança, col·locats en la majoria dels casos per membres del Govern, gaudeixen de sucosos sous que res tenen a veure amb els de la majoria. Semblaria que, d’alguna manera, viuen en un altre món, a esquenes d’aquells que els paguen i que en el seu planeta tenen dret a fer els que els roti.

L’últim ridícul ha estat l’anunci de la final de la Champions on d’una manera prou clara i sense embuts s’anima als jugadors de la Juventus a “capgirar la història”, a carregar-se el totpoderós Madrid, a “evitar l’inevitable”. D’una banda aquell cretí que ha redactat la publicitat del partit parteix de la base de que l’equip madrileny és el millor, el que té la força, l’embranzida i tots els números per guanyar aquest preat campionat, doncs demana als jugadors italians que aportin la seva joventut, amb un joc de paraules carrincló, per tal d’impedir que aconsegueixi la seva dotzena copa, la tercera en els últims quatre anys. D’altra banda, i això és el més greu, amb total coneixement de causa incita a l’odi cap a un equip que pertany a la mateixa categoria que els que juguen a Catalunya. Deixem de costat el fet de si hem o no de recolzar un equip espanyol quan juga amb un altre d’estranger, doncs no vull entrar en un terreny on el radicalisme imperant sap moure’s, amb proclames ben estructurades però lluny del raciocini i del respecte. TV3 sempre ha menyspreat no ja al Real Madrid, sinó a tots els equips catalans que no fossin el Barça. Només cal veure un partit i adonar-se de les alegries i de les tristeses dels comentaristes quan aquestes toquen els culers.

Buffon, porter de la Juventus.
Buffon, porter de la Juventus.

Ara bé, aquesta publicitat de la Champions feta de manera conscient i malèvola té un objectiu ben clar, que és ni més ni menys que l’enfrontament, en la línia més política, amb tot allò que és diferent a “nosaltres”. Com diu Carles Francino en el seu article TV3: Targeta vermella, “la punyetera mania d’ells i nosaltres, d’amics i enemics”. Aquest ‘nosaltres’ intenta des de fa dècades uniformitzar una societat catalana que és precisament rica per la seva diversitat, la qual cosa sempre ha molestat a una part de governants, polítics i gent en general, que no l’han vista amb bons ulls. Són aquells que amb solemnes postes en escena volen acollir immigrants, obren els braços als nouvinguts i fanfarronegen amb vistoses declaracions. Però, amb la boca petita i en la intimitat, menyspreen allò que proclamen. De fet, pertanyen a una nissaga ben específica de famílies benestants catalanes, alguns empresaris, que en d’altres països se situarien a l’extrema dreta.

Aquesta dèria separatista, i em refereixo una altra vegada a ‘ells i nosaltres’, encara potencia més la fractura social que s’està produint. El futbol no és només un joc. És el mirall on centenars de milers de persones, de joves especialment, s’hi fixen, i per tant, un aparador de valors imprescindible per tal d’aconseguir objectius relacionats amb el respecte. Si una televisió pública incita subliminalment a l’odi contra un equip concret està traspassant línies vermelles que dificultaran la tasca dels educadors i de les famílies que treballen per aconseguir persones amb valors.

El fet que aquest reclam publicitari ho sigui contra el Real Madrid afegeix un altre factor rellevant i gens casual, doncs els màxims dirigents de la televisió catalana fa temps que van perdre el nord i van empresonar la pluralitat i la llibertat a les catacumbes. Un anunci d’aquest tipus hauria d’haver estat almenys consensuat per la direcció de TV3, però això és una quimera en un sector on tothom abaixa el cap i espera la subvenció del Govern.

No vull ni pensar què hauria passat si la televisió autonòmica madrilenya o TVE hagués fet el mateix anunci amb el Barça a la final, recolzant l’equip italià. M’imagino una declaració institucional del Puigdemont o del Parlament.

No corren bons aires de respecte a Catalunya. La divisió creada per polítics àvids de poder, indiscutiblement per tapar la corrupció que els ofega, és profundament lamentable. Tenen al seu servei els mitjans i no dubten a fer-los servir per a separar-nos en bons i en dolents. Carles Francino fa referència en el seu article a un programa de TVE dedicat als 25 anys dels Jocs Olímpics a Barcelona i que lloava l’esperit del 92 com un símbol del treball en comú per tal d’aconseguir bones fites. Però ja ningú ho recorda; o ben poca gent. Han intentat menjar-nos el coco perquè veiem una altra cosa. I malauradament ho estan aconseguint. Carles Francino acaba dient: “alguns estan dibuixant una televisió i un país on cada vegada hi cap menys gent”. Completament d’acord. Necessitem més gent com en Carles per capgirar la situació.