No hi ha dia que no surtin notícies relacionades amb els efectes de la crisi. Desnonaments, informes diversos sobre salut, educació, precarietat laboral, impagaments… A més, les diferents entitats i plataformes dedicades a contrarestar la manca d’ajudes de l’administració, no paren d’advertir dels riscos que comporten uns pressupostos cruels i salvatges contra la població en general però que repercuteixen més clarament en tots aquells i aquelles que ja no tenen els mínims recursos per a sobreviure-hi. Sembla com si els famosos 426 euros fossin la panacea que obrís la porta a la subsistència quan en realitat és una mena d’almoina que impedeix viure amb dignitat.
En tot aquest disbarat que ofega el ciutadà, queda molt malmesa la situació dels infants. Multitud d’estudis alerten que la pobresa infantil a Espanya i a Catalunya arriba a nivells escandalosos, col•locant-nos a la cua d’Europa. Concretament, l’informe d’Unicef Los niños de la recesión: el impacto de la crisis en el bienestar infantil de los países ricos, conclou que a Espanya la taxa de pobresa infantil ha passat del 28,2 per cent al 36,3, sent un dels pitjors juntament amb Grècia i Itàlia. S’afegeix igualment que els salaris mitjans han retrocedit a nivells de fa una dècada. El nombre de llars espanyoles amb fills on cap dels adults treballa arriba al milió i és fàcil imaginar-se el drama i el risc d’exclusió social que pateixen aquestes famílies on segurament el més important es menjar cada dia. Cal afegir la dràstica reducció de beques de menjador, especialment a Catalunya, la qual cosa implica un augment de la malnutrició infantil que ja detecten molts metges en els ambulatoris i hospitals. També grups com la Plataforma pel Dret a la Salut alerten d’aquest fet i denuncien la manca de sensibilitat de les administracions públiques, deixant tot el problema en mans d’institucions benèfiques.
S’oblida amb maldat que aquells que han gaudit de beca de menjador durant l’ensenyament primari, la perden quan passen a la secundària obligatòria, doncs la majoria d’instituts no disposen del servei o ha estat suprimit en el moment que la Generalitat de Catalunya va decidir atorgar la jornada continuada. Això suposava de facto reduir les despeses de manteniment (aigua, llum, gas) però també deixar d’oferir un servei bàsic per a molts nois i noies. Algunes comunitats autònomes han decidit prestar el servei igualment, encara que les classes acabin a les 14.30. No és així a Catalunya, on només es té en compte si l’alumne viu lluny del centre escolar i no si es troba dins dels paràmetres d’exclusió social i necessitat alimentària. Segur que la jornada continuada no era una argúcia per tal d’eliminar de cop milers de beques? Cada dia que passa tinc més clar que sí.
Així doncs, ens trobem davant un altre atac de les administracions cap als ciutadans més desfavorits. En aquest cas concret, és evident que la malnutrició afecta clarament al rendiment escolar, agreujant la situació encara més i, el que és més tràgic, sense una solució a curt termini. Val a dir també que aquesta pobresa costa de veure, ja que l’educació rebuda ens impedeix donar a conèixer situacions vergonyoses. Són doncs mestres i psicòlegs escolars aquells que detecten aquestes circumstàncies que passen llavors als Serveis Socials dels ajuntaments ja col•lapsats des de fa anys. Una vegada allà, el filtre determina que, en el millor dels casos, els miraculosos 426 ho salven tot i el noi o noia queda, indefectiblement apartat i amb gana.
M’explicava un professor amic que tinc a Múrcia que al seu institut la situació era esfereïdora i dramàtica. Gairebé un 25 per cent de l’alumnat, uns 100 alumnes, patien gana o malnutrició. La seva alimentació era bàsicament a base d’entrepans i embotit, també al migdia, i que a primària havien tingut molts casos de nens i nenes que defallien o queien en mig de la classe. Molts d’ells no havien sopat. Els Serveis Socials de l’Ajuntament no podien fer res i eren els propis mestres els que havien decidit portar menjar a l’escola per tal de pal·liar d’alguna manera la situació. Em vaig quedar bocabadat i al mateix temps va néixer en mi un sentiment de ràbia i d’indignació.
Malgrat els actes propagandístics de les administracions espanyoles i catalanes, en sentits inequívocament manipuladors, la realitat no pot amagar-se. La pobresa s’estén, com una taca d’oli que no troba la riba i s’escampa, lentament i diligentment, tocant tot allò que troba. No pot ser d’una altra manera. Sous de misèria, precarietat laboral, augment de taxes i impostos. Algú pensava que així milloraria la situació general del ciutadà? L’augment en el consum d’alguns aliments, com la pasta i les patates i la baixada en els de carn i peix té a veure amb aquesta crisi, aquest engany que ens han imposat i que accelera la malnutrició de tots i especialment dels infants. Qui no ho vulgui veure o qui jugui amb sentiments allunyats d’aquest fet diferencial és sense dubte un malparit. El silenci dels carrers és premonitori d’un trasbals que pot no trigar gaire en arribar. La fam no entén d’ideologies ni de banderes i la pèrdua de la dignitat humana pot portar implícita una violència que ara per ara no es veu.
Mentrestant, la societat, com en un eixam ben estructurat, no té més remei que organitzar-se i intentar sostenir un país que s’enfonsa. Gràcies a voluntaris, entitats sense ànim de lucre i persones, moltes persones anònimes encara anem tirant. Fins quan?
