Un any més la Festa del Cinema ha portat més de dos milions de persones a les sales de projecció, un 23 per cent més que la que va tenir lloc al maig i una mica menys que la de l’octubre de 2014. Aquesta vegada el públic assistent no s’ha decantat en massa per una pel·lícula concreta, com a l’edició anterior, on Ocho apellidos vascos va marcar clarament la diferència. Marte, El último cazador de brujas, La cumbre escarlarta i Regresión, són, entre d’altres les que han tingut una més àmplia acceptació, però, com dic, cap de les anomenades ha estat la gran guanyadora.

Personalment, vaig aprofitar aquesta oportunitat que em donaven les empreses distribuïdores de cinema per veure Segon origen. L’adaptació de la novel·la de Manuel de Pedrolo partia amb crítiques decebedores, gairebé malintencionades i cruels, però malgrat tot vaig armar-me de valor i vaig endinsar-me a la sala per tal de poder observar per mi mateix si n’eren certes. Mecanoscrit del segon origen és d’aquells llibres que no deixen indiferent. Almenys a mi em va captivar quan el vaig llegir per primera vegada, acabat d’escriure per un Manuel de Pedrolo que ja despuntava en els cercles literaris catalans. Molt prolífic i amant de les aventures, com ara el seu acostament a la literatura de l’absurd, en Pedrolo va aconseguir amb el Mecanoscrit afegir als joves a la llista d’incondicionals lectors. Durant molts anys lectura obligatòria als instituts, encara ara té el mèrit de ser un dels llibres més llegits en llengua catalana. Per tots aquests motius, havia de visionar la versió cinematogràfica el més aviat possible.

Havia de partir de la base que n’era una versió, que no podia trobar-me amb el calc exacte del llibre. De fet, el tràiler ja indicava que algunes de les escenes poc tenien a veure amb el llibre i per tant, era força fàcil endevinar que el director pretenia actualitzar l’obra d’en Pedrolo. Potser allò que sobta des del primer moment és la fotografia. El seu director, el castellarenc Albert Pascual assoleix, sota el meu punt de vista, l’encís que no té, per exemple, l’actor Sergi López. Les imatges han estat pulcrament triades i denoten una bellesa incomparable, esdevenint un personatge més dins la trama del film. Igualment la música, del britànic David Julian, famós per les seves bandes sonores de pel·lícules com Memento i Insomnia. Així doncs, tots tres (personatges, fotografia i música) formen un assemblatge potent que amaga les poques errades que hi podem trobar.

Pel que fa a la història pròpiament dita, els dos personatges principals assoleixen plenament el seu objectiu, dotant al discurs narratiu fortalesa i convicció. Els silencis, les mirades, els somriures i els gestos de contrarietat són completament encertants i l’Ibrahim Mané, l’actor català amb sang senegalesa broda el paper de la seva vida amb una exquisidesa digna del millor intèrpret. Menys exuberant, però igualment correcta, l’actriu anglesa Rachel Hurd-Wood dona el toc femení a una pel·lícula que ha estat injustament rebutjada per la crítica.

Cal destacar les similituds amb una altra cinta rodada a Barcelona, Los últimos días (2013) on el tàndem Quim Gutiérrez-José Coronado ens introduïen en el subsòl de la capital catalana destruïda, no pels alienígenes sinó pels propis humans. No obstant això, la metàfora és la mateixa. Un món arrasat que troba un bri d’esperança en la pròpia natura. Bigas Luna, el malaguanyat director que no va poder gaudir de Segon Origen va afegir, segons les paraules del propi Carles Porta, aquest sentiment en favor de l’ecologisme, com un homenatge a la pagesia, al sector primari, com a pal de paller del desenvolupament d’una societat. No és llavors intranscendent el paper de l’hort i que el pare de l’Alba fos un estudiós del canvi climàtic. De fet, gràcies als reculls, estudis i dibuixos que ell havia fet en vida, la parella pot sobreviure i menjar. La frase pronunciada al principi de la pel·lícula per l’Alba és premonitòria del que passarà després: “si tu respectes la natura, ella et respectarà a tu”.

Per acabar, és molt difícil destacar-ne un o dos moments àlgids, però no seria just obviar la magnificència de l’escena del Camp Nou. El personatge principal, fan incondicional del Barça des de ben petit, desitja amb ansietat acostar-se a l’estadi en la seva ruta cap a Barcelona. Imagina la destrucció que corrobora instants després de traspassar una de les portes. La visió del símbol futbolístic català és tota ella una estampa vés a saber si amb connotacions metafòriques de moment desconegudes. Malgrat tot, en Dídac, després del trasbals inicial, compleix el seu somni de fer uns cops de pilota sobre la gespa i de fer un gol que entra per la porteria, en un altre cop genial d’esperança i il·lusió.

Surto content. M’ha agradat. He estat tocat per una fragància d’optimisme, de senzillesa i de bellesa extraordinàries. No entenc les mostres de desaprovació cap a un film fet amb convicció, però també amb simplicitat. Els catalans, a vegades, tenim aquestes coses, som crítics amb allò que fem, de manera que tirar-nos pedres al nostre terrat esdevé esport nacional. Ni cas. Segon Origen no és certament una obra mestra, però cal veure-la, si més no per tenir arguments per opinar després. No us la perdeu!