No sabria concretar el moment en el qual la imatge esdevé un símbol. Potser l’home prehistòric ja tenia aquella sensació de voler romandre en el temps quan pintava figures humanes o d’animals a les parets de les coves. El seu objectiu podia ser tant lúdic com de plasmació d’una realitat viscuda, però no hi ha dubte que ens deixa una informació cabdal sobre la seva vida diària. Molts segles després, la imatge s’ha convertit, diria jo, en imprescindible, doncs en aquest món de velocitat estressant, forma part intrínseca de la notícia, sense la qual, queda òrfena.

Sembla una mica incongruent que faci una lloança de la imatge des de l’escriptura, però en aquest segle XXI que ens toca viure, la convivència entre totes dues maneres de comunicar és, fins ara, respectuosa i compacta. De fet, excepte grans articles d’opinió, la majoria dels textos expositius venen acompanyats amb fotografies que il·lustren allò que es vol dir, de manera que el lector ja fa una primera ullada utilitzada per decidir si vol o no començar la seva lectura. Per tant, la tria de la imatge és si més no, essencial de cara a captar-ne l’atenció i poder endinsar-se en el gruix de l’article.

No obstant això, hi ha moltíssimes vegades que la fotografia sobreviu sola, sense paraules. Llavors és encara més valuosa perquè la seva visió comporta l’activació dins el nostre cervell de mecanismes que fan fluir tota mena d’idees que poden o no relacionar-se amb notícies ja sabudes. Per exemple, les fotos d’immigrants amuntegats dins una barca al mig de la Mediterrània no necessiten cap mena d’explicació. El drama d’aquesta gent és tan conegut que no calen més històries. Igualment imatges amb els cadàvers flotant o un soldat israelià apuntant amb la seva arma a un nen palestí.

Amb l’arribada de les xarxes socials, la fotografia ha aconseguit el més gran status, moltes vegades en detriment de la lectura. Com he dit abans, la convivència entre totes dues és fins ara correcta però la imatge va guanyant una batalla que es fa difícil que pugui ser completa sense una bona base intel•lectual. És clar que si l’individu no ha rebut els estímuls necessaris per poder interpretar la imatge que es troba al seu davant, no aconseguirà mai saber què li volen dir. Per tant, l’educació esdevé una vegada més el pal de paller de tot plegat, sense la qual la persona no és res.

Pel que fa als dispositius, cada vegada més sembla que la tablet arracona la càmera de fotos, ja que permet l’enviament ràpid a qualsevol altra persona o grup de persones. Les veurem aviat als museus? Ho dubto molt, perquè la qualitat de la imatge encara no és superada per aquests estris moderns. Segurament s’adaptarà i afegirà elements que puguin competir amb aquests últims.

Finalment m’agradaria incidir en la gran tasca que fan els reporters gràfics a tot el món. És aquí on la imatge pren tota la seva grandesa. El periodista, incapaç de transmetre via oral o escrita allò que està vivint, pot suplir-ho amb un clic i donar-li una importància primordial. Molts d’ells han perdut la vida buscant la foto que pogués representar millor allò que estava passant. Algunes d’elles han passat a formar part de l’arxiu del World Press Photo i persones anònimes han esdevingut grans fotògrafs, immortalitzant-les i convertint-les en veritables icones. Seria complicadíssim triar-ne les millors, però m’atreveixo a destacar-ne unes quantes que en el seu moment i ara encara m’impacten.

En primer lloc aquella on un ciutadà desafia els tancs a la Plaça de Tiananmen, obra del nord-americà Charlie Cole; la de la nena Omayra Sánchez, del francès Frank Fournier, atrapada al 1985 pel fang durant l’erupció del volcà Nevado del Ruiz i que finalment va morir. En aquest cas concret, malgrat els enregistraments de la seva agonia durant tres dies, la foto compacta tot el patiment. També la del danès Mads Nissen on es veu una parella d’homosexuals i que vol denunciar el dolor i la persecució d’aquest col·lectiu a Rússia. El color de la fotografia, ple de tonalitats fosques, pren un sentit indiscutible d’aflicció, d’amargura i sensibilitat. No oblido totes aquelles que reflecteixen la tragèdia dels palestins, i que malgrat la seva duresa, encara no han sacsejat les ments dels nostres governants.

Cal destacar finalment el recull d’imatges de Samuel Aranda, guanyador del World Press Photo 2011, anomenat “España, austeridad y hambre” on retrata perfectament en un blanc i negre perfecte significatiu la crisi que pateix el nostre país. No calen les paraules. El noi amb la samarreta del Barça buscant menjar dins un container s’ha convertit ja en una icona de la pitjor Espanya i malgrat els interessos d’alguns per tapar les vergonyes, encara podem gaudir d’una certa llibertat per donar a conèixer allò que ens sembla conseqüent amb les nostres idees. No oblidem, però, que les grans elits volen foradar-nos el cervell per tal que no puguem entendre res i ens convertim en un ramat guiat per un fals pastor. Cal estar alerta.

Foto portada: Samuel Aranda per a The New York Times.