Una part de la societat catalana no deixa de sorprendre’ns amb notícies esfereïdores. Sembla com res més no importés que fer-nos mal, que atacar-nos de manera masoquista per aconseguir uns objectius diabòlics i perversos. Mentre les entitats del Tercer Sector clamen en el desert insistint en l’agreujament de la pobresa al nostre país, mentre gairebé 130.000 dependents han mort esperant l’ajuda de la Generalitat en aquests últims quatre anys, i els moderats es queden sense l’ajuda i mentre els metges avisen que la situació als hospitals catalans ja no dona més de sí, uns 250 racistes, al més estil ranci i xenòfob, han impulsat un manifest en defensa del català com a única llengua en la suposada República Catalana.
No sobta gaire que la majoria dels signants provenen de sectors de la dreta catalanista més radical, de la burgesia que sempre ha governat Catalunya i que ha aplaudit tota mena de corrupteles i suborns que han enteranyinat la societat catalana en les últimes dècades. No sorprèn tampoc el silenci de membres de l’ANC, de Junts pel Sí i de la CUP, doncs són ben contents que d’altres, els suposats acadèmics de la llengua i pretesament cultivats, els hagin fet la feina bruta. Destacats dirigents independentistes es van veure obligats a defensar la cohabitació amb el castellà en un futur estat independent per tal d’intentar sumar la comunitat castellanoparlant, incloent-t’hi un desdibuixat i gran artista Gabriel Rufián. Mica en mica, amb el seu mutisme i la seva quietud, atorguen als més fanàtics la flama de la vergonya.
No és cap coincidència que la mateixa setmana aparegui una altra taca vermella en el panorama català, un altre dard enverinat capaç de malmetre els esforços de milions de persones per la convivència. Es tracta del llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes, escrit per Jordi Avià, Salvador Avià i Joan-Marc Passada amb el col·laboracionisme de Viena Editors. En Jordi Avià pertany a aquest grup d’escriptors cuidat i mimat pel règim. No cal amagar el seu vincle directe amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i per tant fidel als postulats no només independentistes sinó també monetaris i subvencionats. El títol del llibre ho diu tot. Es tracta d’un llistat al més pur estil maniqueista on els dolents surten ben retratats. Els perversos i traïdors, sense mitges tintes, són aquells que s’han atrevit a escriure en castellà a Catalunya o han defensat postures no independentistes. La llista negra la composen entre d’altres Josep Pla, Joan Antoni Samaranch, Cambó, l’alcalde Porcioles, Albert Boadella, Rosa Regàs, Carme Chacón, Miquel Roca o Duran Lleida. Els acusa d’intervencionistes, feixistes, colonialistes, antidemocràtics i moralment responsables “d’accions aberrants”. Qui la pot dir més grossa?
El cas és que coincidents en el temps, aquestes dues accions, com dic, sota el silenci sepulcral dels independentistes, corrobora el fet que el pas que el nacionalisme ha fet cap a l’autodeterminació comporta inexorablement actituds dictatorials i/o feixistes. La seva base, gens democràtica, pretén convèncer de les bonances d’un estat propi quan en realitat vol posar les bases d’una societat coercitiva, fonamentalista i excloent, basant-se en dogmes etnolingüístics i que entren directament en l’àmbit racista. Com diuen diversos escrits que pretenen desmuntar les fal·làcies d’aquests il·luminats, el que hauríem de treballar tots plegats és per aconseguir que el català esdevingui llengua oficial a Europa i no de que el castellà deixi de ser-ho a Catalunya; actuar per tal que d’una vegada per totes la llengua catalana tingui el lloc que li correspon, sense el menyspreu que ha patit durant dècades, però respectant els vincles que ens han unit sempre amb la llengua castellana. En definitiva, fugir de posicions extremistes vinguin d’on vinguin i apostar per l’entesa i la concòrdia. No hem de caure en el parany posat per quatre illetrats que viuen de les subvencions ique creuen que som ignorants al servei d’una idea, sinó empentar el carro en la mateixa direcció, la de la convivència i la integració.
Em dol i molt l’atac cap a la immigració castellanoparlant de les dècades dels 50, 60 i 70. En Jordi Avià parla clarament de “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”. Sento vergonya cada vegada que llegeixo aquesta maleïda frase i com a català convençut i professor de català que he dedicat tota la meva vida a aconseguir que nois i noies de llengua materna castellana estimessin la llengua del país. Lamento profundament el desconeixement i la manipulació addictiva de certs estaments culturals i polítics interessats només en posar més llenya al foc ignorant que aquest pot arribar a ser devastador. Deploro també l’actitud de l’exconsellera Irene Rigau, firmant del manifest a favor de l’exclusió del castellà com a llengua de Catalunya perquè ella mateixa va suprimir centenars d’aules acollida on nens i nenes de llengües maternes no romàniques que arribaven a Catalunya tenien l’oportunitat d’endinsar-se en les dues nostres. Ella, amb el seu elenc de fonamentalistes, està contribuint al trencament de la cohesió aconseguida precisament pels immigrants i fills d’immigrants que ara rebutja. No haviem quedat que la immersió lingüística era la panacea de la unitat de tots els catalans i del coneixement de les dues llengües?
No són aquestes les maneres. O potser sí, segons alguns. Recordem que l’Alemanya nazi va ser possible gràcies al silenci de la majoria i encara el gran país centreeuropeu pateix les reminiscències d’aquella turbulència històrica. Només amb seny i serenor podrem assolir les millors fites, tot i que espècimens de dubtosa arrel democràtica tractin de rentar-nos el cervell fent-nos creure que no és possible.
