És evident que Catalunya està vivint moments delicats. A ningú no se li escapa que l’aposta d’una part de la societat catalana per un model diferent, està causant si més no, doloroses situacions que ja veurem com acaben. No, no estic espantant ningú, més aviat observo que moltes de les persones que segurament amb bona fe i amb fortes conviccions ideològiques volen convèncer-nos de les meravelles d’una Catalunya independent, moltes vegades no agafen els camins adients, hi ho dic amb tots els meus respectes. La legitimitat d’aquesta opció no es discuteix. Tothom té dret constitucional i estatutari a expressar les seves idees dins els marges de les lleis que ho són per a tots.

Ara bé, d’un temps cap a aquí hi ha una mena de disbauxa, de paranoia de certs grups que volen imposar el pensament únic amb la fal•làcia i el menyspreu a d’altres opcions. No només això, ja que la no acceptació dels seus postulats suposa inexorablement el rebuig i la pèrdua de la catalanitat que amb orgull molts de nosaltres hem assumit. Em dol i molt que persones sense criteris clars, sense conviccions democràtiques i sense cap mena d’anàlisi, es basin precisament en la democràcia i en els drets humans per tirar per terra d’altres maneres de pensar. El patetisme demostrat per certs dirigents de l’ANC recolzant la llibertat d’expressió arran de l’atemptat a la seu de Charlie Hebdo és comparable al de Rajoy a la manifestació de París. Es pot ser més cínic?

Primer van ser els Castellers que, sense comptar amb els seus associats, van decidir apostar per col•laborar amb campanyes per la independència obligant a tots a fer castells humans amb l’estelada al capdamunt. És això legítim? Ho veuríem igual si des d’una colla algú plantegés que onegés la bandera del Betis? O la de Palestina? O la d’Israel? Ja sé que em diran demagog, que no és igual, que el ‘poble català’ té dret a expressar els seus sentiments. Doncs aquí mateix hi ha la gran errada. El poble català no és únic; pertany a tots juntament amb les seves tradicions i ningú te dret a apropiar-se-les.

L’últim cas ha estat a Sabadell. L’ANC havia convocat els sabadellencs a recolzar “el carro per la independència”. Fins aquí podríem acceptar-ho. Però sembla que no van demanar permís als organitzadors de la Passada de Sant Antoni que finalment, en un acte que els honora, van impedir que uns quants se n’aprofitessin de la cercavila de tots.

Vull deixar clar, malgrat les etiquetes que alguns m’hi posaran, que la democràcia és l’essència del nostre poble, el català, el de tots,  i que Catalunya esdevindrà allò que el conjunt decideixi, sense complexos, sense pors, però igualment sense coaccions vinguin d’on vinguin. Ja vam patir una dictadura i em nego a acceptar dictadures embolicades en paper de regal, de promeses idíl•liques i de democràcies segrestades.

Els catalans estem orgullosos de les nostres tradicions: Pessebristes, Capgrossos i Gegants, Diables, Sardanes, Balls de Gitanes, Bastoners, Castellers… Sense oblidar les Fires Medievals i Modernistes, la gastronomia, la música, la literatura, la pintura i l’arquitectura. Tot, absolutament tot, forma part de la nostra essència com a poble i correspon a tots respectar-ho i sentir-nos orgullosos de la pertinença a una col•lectivitat culturalment rica i acollidora.

Tot i això, cal no oblidar que darrera aquestes tradicions, envoltades de forta simbologia cultural, hi ha persones que tenim les nostres particularitats. Voler arrossegar-nos cap a un determinat concepte o visió provoca indiscutiblement una trencadissa, una ruptura social de conseqüències terribles. Potser a l’ANC no li importa si una part de la societat cau pel camí i queda a les cunetes oblidada per tothom…

El seny ha estat malferit. Intenta sobreviure com pot a les ments de molts catalans, però ha estat maltractat, humiliat i finalment assassinat per aquells als quals els molestava. Els botxins en són plenament conscients i ho amaguen amb discursos presumptuosos i pretesament democràtics. Res més lluny de la realitat. Les classes dominants sempre han volgut apropiar-s’ho tot per després manipular el poble, però ha calgut primer embadocar-lo i modelar-lo. Sembla que estem en aquest procés. Per això és tan important que les entitats se n’adonin del perjudici moral que poden causar a tota la societat posant les tradicions del conjunt al servei d’una causa concreta. Igualment valuós el posicionament de les Colles el dia de la Passada de Sant Antoni, preservant la identitat comuna. Aquest és el camí. Almenys per una vegada el seny ha ressuscitat de la mà del respecte.