ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Perarnau. Crida per Sabadell
Colpit pels fets terribles de dijous passat a les Rambles i a Cambrils, formo part també de les moltes persones que tenim el cor encongit per qui va executar aquests atacs, un grup de nois extremament joves, d’entre 17 i 24 anys. Ho ha expressat extraordinàriament bé a la seva carta la Raquel, que va treballar com a pedagoga amb els autors dels fets quan eren nens. Ella diu que se sent destrossada, trencada per dins: “Em fa mal que hagin estat ells” (Relat d’un malson a Ripoll). Per mirar de comprendre què ha passat, no n’hi haurà prou amb la part d’investigació policial sobre el paper de l’imam en l’adoctrinament i la manipulació dels joves. Els fets ens interpel·len a totes i tots, com a membres de la societat, més enllà de la comunitat educativa: com ha pogut fer forat el discurs d’odi i mort indiscriminada entre els nostres joves?
Si volem comprendre realment com és que ha pogut passar, no ens podem quedar en la superfície, repetint-nos que la nostra és una terra d’acollida. És l’hora de fer-nos les preguntes pertinents, d’aprofundir en les diferents claus: la qüestió de la construcció de la identitat, tan rellevant en aquestes edats, l’aïllament del grup, les dinàmiques socials… El que vull dir ho ha expressat molt bé l’Avenç al seu editorial:
Ens tranquil·litza la consciència pensar que nosaltres no en tenim la culpa, del seu odi, que els hem donat allotjament i educació, i que han jugat al futbol amb els nostres fills. Però estem segurs que, pel fet que viuen a casa nostra, podem afirmar que ja són “dels nostres”? Sabem com viuen el racisme latent que existeix, encara que s’expressi en veu baixa, i que ells pateixen? Sabem fins a quin punt els ha afectat la crisi econòmica, amb les seves conseqüències d’exclusió social? Ens pensem potser que, juntament amb les classes, ha desaparegut l’odi de classe? Finalment, què en sabem, dels seus sentiments, si ni tan sols sabem pronunciar els seus noms?”
La societat catalana, com la de tants altres països del nostre entorn més proper, es troba davant d’una cruïlla. Els atemptats poden reforçar la incomprensió, la indiferència o el rebuig cap a la població d’origen magribí o de religió musulmana i la discriminació per qüestió de raça, origen o religió pot trobar empara creixent sota diferents disposicions legals i institucionals. No ho podem permetre. Aquest camí no el volem recórrer, perquè no porta més que a un món més horrible i inhumà. El camí que volem fer és el contrari. El camí que assenyalava Martin Luther King quan deia que veure la raça no és el problema. Negar-nos a què ens importi la gent que veiem, és el problema. Combatre el racisme i la islamofòbia avui és un imperatiu per a les persones que defensem que cal lluitar contra la desigualtat i la pobresa.
El 1968, el mateix any que va ser assassinat, Martin Luther King estava impulsant un Moviment de Gent Pobra. Volia donar un gir a la visió del moviment pels drets civils als Estats Units. Una visió més àmplia que obrís la porta a aliances entre la gent pobra i la classe treballadora en general. També es plantejava que no n’hi havia prou amb la consecució d’alguna mesura legal concreta, que calia construir un moviment que qüestionés l’estructura total de la societat.
Durant els últims dotze anys, hem estat un moviment de reforma però després de les Marxes de Selma i de la llei de dret al vot, hem entrat en una nova era, que ha de ser una era de revolució. Hem de veure l’enorme diferència entre un moviment de reforma i un moviment revolucionari. Estem cridats a plantejar determinades qüestions bàsiques sobre tota la societat” (citat a Alexander, El color de la justicia).
Fem que l’impacte profund d’aquest atemptat ens faci qüestionar-nos amb més força algunes coses que ja coneixíem, com la desigualtat i l’exclusió social. Que serveixi per ser molt més conscients del racisme latent i l’estigmatització que cal combatre de manera persistent. No ens conformem amb repetir-nos com és d’acollidora la societat catalana. La nostra és una societat travessada per divisions de classe i per discriminacions per raó de gènere, origen o orientació sexual. No ho oblidem ni per un segon. I continuem lluitant, amb més força, per combatre la pobresa i la desigualtat, per transformar aquesta societat.
