ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Perarnau, membre de la Crida per Sabadell
A principis d’aquest mes, el fiscal va donar a conèixer les peticions de pena que feia en referència a les denúncies posades per la UAB i la que era vicerectora d’estudiants durant l’ocupació del rectorat el 2013, Sílvia Carrasco. 11 anys i cinc mesos de presó per a 25 estudiants, un professor i un treballador (personal d’administració i serveis) per uns delictes de desordre públic i coaccions que se’ls imputen, sense diferenciar, per les protestes i la tancada al rectorat.
Les diligències del fiscal sembla que han seguit fil per randa les indicacions dels denunciants i aquest aprecia l’agreujant d’una trama ordida per desestabilitzar la UAB. Els serveis de seguretat de la universitat van identificar a unes persones per la seva militància, per les seves reunions, i també va fer seguiments i informes sobre la xerrada d’un editor o la visita al campus del diputat per la CUP, David Fernández, entre d’altres. Cristóbal Martell, l’advocat defensor de la infanta, Pujol Ferrusola, Millet, Bustos… exerceix l’acusació particular en representació de la UAB. L’advocat, famós per estar en els principals casos de corrupció, ha construït una ‘confabulació’ que recorda les històries aquelles en què PP-PSOE veien per tot arreu l’entorn d’ETA.
La setmana passada, Sílvia Carrasco publicava un article en defensa seva al mitjà digital ctxt.es: Entre fuego cruzado (reproduÏt a iSabadell com a ‘Entre foc creuat‘) A continuació voldria fer alguna apreciació sobre el que allí diu.
- Hi ha persones involucrades en el procés judicial només per intervenir com a mitjancers, que es van oferir per buscar vies de diàleg entre l’equip de govern i els estudiants, com és el cas del treballador, membre del sindicat CAU. Si la denunciant considera que potser algú ha de “pagar justos per pecadors”, ja m’hi pot posar a mi també. I encara amb més motiu. El company del CAU, amb bona voluntat, va voler ajudar, mentre que d’altres vam restar al marge per comoditat.
- Sílvia Carrasco denuncia que va ser objecte de coaccions i intimidacions, una campanya de persecució sistemàtica (amenaces, insults, pintades). En qualsevol conflicte laboral, en una acció d’assenyalament (escrache), es duen a terme accions similars. La vivència d’aquestes situacions per a qui és objecte de la campanya no són mai agradables ni exemptes de tensions. L’ex-vicerectora podria plantejar si en alguna acció concreta no hi va haver algun excés en algun moment, el que permetria obrir una possibilitat de reflexió i debat sobre els mètodes de lluita, les mesures de pressió, etc. Però aquest exercici de debat pot ser viable en un espai de militàncies compartides, d’igual a igual, i és pràcticament inconcebible des de la tribuna del poder institucional. En tot cas, el que vull assenyalar és que el camí emprès per l’ex vice-rectora no va ser aquest, sinó el d’una demanda penal.
- Parla de persecució política i de sectarisme, perquè per part dels estudiants de l’ocupació del rectorat es feia referència a la seva condició de militant d’ICV. Però precisament dividir en “bons i dolents” i confrontar les associacions d’estudiants en funció de si accepten o no les vies de representació oficial, no sembla molt congruent amb lluitar contra el sectarisme a la universitat.
- Cap al final de l’article, per la contundència de l’expressió, es pot apreciar què és el que la motiva a tirar endavant el procés penal contra els 27: “Acabar d’una vegada per totes amb la irresponsabilitat de llençar a estudiants contra adversaris polítics, de fer-los servir com a carn de canó”. Acabo tenint la impressió que es tracta d’una mena de fixació personal seva, d’una obsessió. Una mà negra movent els fils dels estudiants? Per favor! O és que més aviat Sílvia Carrasco ha trobat la manera de tornar-s’hi contra els qui considera els seus adversaris polítics a través d’una demanda i un procés judicial que afecta a 25 estudiants?
Carrasco diu estar disposada a una mediació, que eviti batalles judicials. Potser és que comença a adonar-se que s’ha enredat en un procés del qual no pot sortir res positiu per a ningú. Confio que sigui així. La via de la mediació, però, només pot prosperar si prèviament es retira la demanda i s’arxiva la causa. L’animo a emprendre aquest camí al més aviat possible.
Carezco de información precisa y dudo que nadie pueda tenerla en un proceso continuado con múltiples actores, ni siquiera el juez. No me gusta que la universidad pública sea noticia por la cuestión de que se trata, ni que una protesta estudiantil culmine con juicios por lo penal.
No obstante, pienso que:
-Las sociedades democráticas se dotan de normas para que no impere la ley del más fuerte o el más atrevido. Los tribunales están para que quien se cree atropellado reclame que se le garanticen los derechos legislados por nuestros representantes electos. Criticar que un ciudadano pueda recurrir a la justícia en su apoyo denominándola “tribuna del poder institucional” es… mejor evitaré (des)calificarlo.
-Quien se cree atropellado tiene el deber cívico de defender su derecho personal acudiendo a las instituciones. Gracias a ellas no seran los “amigos políticos” de los denunciados o de la denunciante quien dictamine si su denuncia tenía motivos y, además, supo o pudo acompañarla de pruebas. Si los tribunales considerasen que existió el atropello denunciado, la denuncia contribuirá a la garantia del derecho personal de terceros ante situaciones semejantes. Del mismo modo que impera cierta obligación ética de denunciar por quien es atracado, violado/a, etc. para evitarlo a sus semejantes.
-Si a quien padece un “escrache” se le demanda un debate “de igual a igual” con sus acusadores (ver debajo el párrafo “a”):
¿Se pretende de utilizar la militancia que antes sirvió para acosar a la denunciante como argumento para exigirle que actúe como “colega”? ¿Se le pide que equipare sus métodos a los de los denunciados y que responda con insultos, empujones, imposibilidad de ejercer su trabajo y/o pintadas? ¿Se le pide que contribuya a que mejoren sus prácticas de “acoso” de modo que comportamientos (presuntamente) delictivos no dejen pruebas?
-párrafo “a”: “si en alguna acció concreta no hi va haver algun excés en algun moment, el que permetria obrir una possibilitat de reflexió i debat sobre els mètodes de lluita, les mesures de pressió, etc. Però aquest exercici de debat pot ser viable en un espai de militàncies compartides, d’igual a igual, i és pràcticament inconcebible des de la tribuna del poder institucional”
-El que Lluis Perarnau considere común la existencia de esos actos desagradables (y potencialmente delictives) en un escrache (ver debajo párrafo “b”), dice poco en favor de los métodos que considera acceptables. Su pretensión de que dirimirlo quede al margen de las instituciones indica un poco más sobre el nivel democrático (ínfimo) al que podria aspirar quien opine o actúe en contradicción con quienes empleando al acoso se constituyen en un remedo de cuerpo integrista al servicio de (su) “revolución” (al estilo de los existentes en Irán y otros paises). Por extensión, lo expresado probaría el muy deficiente nivel de garantías personales al que la ciudadania podria aspirar en caso de gobierno y atropellos que Lluis o sus amigos considerasen “políticamente justificados”.
-párrafo “b” “Sílvia Carrasco denuncia que va ser objecte de coaccions i intimidacions, una campanya de persecució sistemàtica (amenaces, insults, pintades). En qualsevol conflicte laboral, en una acció d’assenyalament (escrache), es duen a terme accions similars”
-Por descontado, denunciar no equivale a tener la razón o disponer de pruebas, no prejuzga el resultado.
Cuestión diferente es que se acepte como razonable cualquier argumento “por venir de quien viene” (los “nuestros”, los “otros”…). Si eso fuese lo que aprenden muchos en la universidad, alguna responsabilidad colectiva nos incumbe a todos cuantos la financiamos.
Descalificar al presunto agredido y denunciante, o al abogado de la UAB por otras causas defendidas, tiene una calidad argumental y ética similar o peor a la que tendría el considerar responsables, por anticipado, a quienes fueron denunciados si alguno de ellos tenia hipotéticos antecedentes por actos violentos o delictivos.
Convencer y tener vocación mayoritaria. La izquierda transformadora, no me interesa la revolucionaria, no debería abandonar estos principios. Cuando Lluis Perarnau cree que en un conflicto laboral se producen amenazas, empujones o acoso es que no ha participado en ninguno. O quizás tal vez, no ha participado en ninguno donde las reivindicaciones son seguidas mayoritariamente. El éxito de la Plataforma de afectados por la Hipoteca, no procede de su capacidad de intimidación, sino de su intolerancia cívica a un atropello legal. Dicho esto, ya hubo un tiempo en el que la cárcel era la solución a todo y afortunadamente, ese tiempo parece que pasó. No deberíamos permitir que volviera, pero Silvia no tiene porqué soportar sin defenderse, que unos atrevidos en nombre de su intención liberadora del pueblo la acosen, la insulten y la intimiden porque difiere de sus métodos, no de sus reivindicaciones.
Fa molt temps que a la UAB patim la intolerància i l’agressivitat d’un sector de post-adolescents d’algunes facultats (Lletres i Polítiques en especial), que a sobre parlen en femení i atrauen a un sector d’incautes que es pensen que ser radical és imitar-los en la barbàrie.
A tot això que descriu perfectament la Sílvia, que fa tremolar de ràbia i d’indignació quan a sobre s’adreça incomprensiblement a una persona com ella, tu en dius “conflicte sindical”? En què quedem? Us hauria de caure la cara de vergonya. A tu encara més, perquè et sumes a la persecució injusta amb aquest article i pretens justificar, sabent la veritat com la saps, allò que és injustificable.
Aquesta magnífica professora i investigadora ha estat valenta i coherent i té tota la solidaritat i admiració personal i política d’un munt de persones.
Més et valdria dedicar-te a convèncer als seus agressors que els convé demanar una mediació, ja que la generositat de la víctima els l’ofereix.
I deixeu d’utilitzar l’ocupació de 2013 com excusa, tu saps perfectament que això no té res a veure amb la Sílvia. I ja sabem totes que els encausats han parlat i pactat amb la rectora i l’actual equip de govern que no voldran ni cobrar la multa, perquè pensen ingènuament que així els deixaran en pau.
Per acabar, no torneu a venir a cap manifestació feminista ni obriu la boca davant la violència contra les dones o la feminització de la política. Així, no.
Este surtido de manipulaciones varias no se aguanta por ningún sitio. El autor (si es que el haber parido semejante basura merece este nombre) pretende disfrazar de conflicto sindical lo que es en toda regla una situación de acoso machista que debería contar con el rechazo sin titubeos de cualquier persona que defienda la libertad física y personal de las mujeres. Las piruetas mentales que tienen que hacer algunos para justificar agresiones machistas cuando los que las cometen son de los suyos son de un cinismo vomitivo.
A gritar “No pararem fins que et trenguis” a medio palmo de la cara por parte de un gorila de dos metros a una señora de metro y medio, o rodear su coche mientras ella está dentro para intentar hacerlo volcar el señor Perarnau lo llama escrache. Me pregunto porque sólo Silvia era merecedora de tales agresiones y no ninguna otra persona del gobierno de la UAB. ¿Qué políticas puso en marcha Silvia que merecieran un escrache, señor Perarnau? Porque no sé si sabe que ella es la misma persona que puso en marcha una ampliación sin precedentes de las becas propias de la UAB y del trabajo en el campus para sustentar las condiciones económicas de los estudiantes. ¿Escrache de qué, señor Perarnau? Más le hubiese valido escrachear al señor Mas Colell, responsable de los recortes en la UAB y de la subida sin precedentes también de las tasas que han dejado a miles de estudiantes en la cuneta. Pero claro, a esos se les olvidó hacerles escrache y pasaron directamente a ser sus socios en la Generalitat.
Vergüenza, señor Perarnau. Es usted un cínico, un deshonesto y un cobarde. No se atreva nunca más a reivindicarse como feminista.