ARTICLE D’OPINIÓ
Lourdes Ciuró, diputada del Partit Demòcrata Europeu Català al Congrés dels Diputats
Era un dimecres rúfol i davant el Casino de la capital hi havia arremolinada gent esperant el President Mas. Tothom volia ser el primer en saludar-lo, però de manera hàbil els encarregats de l’ordre i protocol del noble edifici van anar dissolent la munió.
Pujàvem poc a poc les escales amb volgudes converses d’ascensor que permetien una atenció relativa i, alhora, mirar de reüll i comptar quants assistents significatius acudien a la cita.
Ningú del Gobierno. Cap sorpresa. Sí molts i destacats ambaixadors i representants de països del nostre entorn que volien escoltar de bona font i cansats que els mal expliquin, el què-qui-com del procés a Catalunya.
Mas, solvent com sempre, no va decebre ningú.
Va parlar del que havia estat el compromís permanent del catalanisme de centre: la democratització de l’Estat i el seu encaix amb Europa. La voluntat efectiva de construir progrés des de la solidaritat amb tots el pobles d’Espanya i de la lluita constant per al reconeixement de la plurinacionalitat d’un Estat divers però que s’entesten en voler-lo uniforme i castrat en totes les formes distintes d’expressió.
Va contrastar la història de compromís i pacte del catalanisme de centre per afavorir la governabilitat de l’Estat espanyol, amb la ignominiosa sentència del Tribunal Constitucional contra el nostre Estatut i les querelles com a resposta a la legítima aspiració del poble de Catalunya a poder votar el seu futur col·lectiu.
De com enlloc de donar una resposta a Catalunya, s’ha muntat una Operació contra Catalunya: expedients falsos, filtracions interessades, converses de despatx més pròpies de la Camorra que d’un Estat de dret, per no parlar de la ingerència del poder executiu en el judicial que ha fet saltar les alarmes al si de la UE, amb l’informe GRECO denunciant que la independència judicial de l’Estat espanyol es troba sota mínims.
La sala estava en silenci hermètic.
Mas va fer un repàs sintètic però sistemàtic del que representa el catalanisme de centre, avui sobiranista i independentista, que vol fer les coses bé, com sempre, però amb una fita majúscula que és la construcció d’un nou estat per a Catalunya.
Va cuidar-se de fer èmfasi en què la determinació d’avançar en aquest objectiu és absoluta, mentre la ciutadania de Catalunya ho vulgui. Depèn de nosaltres.
De la determinació de la ciutadania i responsables polítics en depèn l’èxit del procés i de l’economia, l’acord que va pronosticar que s’imposaria entre ambdues parts de manera inevitable.
Per acabar un advertiment: Catalunya representa el 20 per cent del PIB espanyol i en aquesta proporció, i només després d’un acord, el nou Estat Català podria assumir part de l’elevadíssim deute públic que arrossega Espanya. Una mena de win-win a tres bandes: Catalunya-Espanya-Europa.
Final. Aplaudiments d’aprovació dels propis i de cortesia dels estranys. Cap a quarts d’onze ja érem de tornada al Congrés dels Diputats. Havíem de recollir la notificació del Suplicatori enviat per la Sala 2ª del Tribunal Suprem en la causa penal oberta contra Francesc Homs pel 9N. Seguia plovent a Madrid.
