ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte, urbanista i regidor de l’ajuntament de Sabadell entre 1979 i 1987
Voldria fixar per escrit una memòria Antonio Trives Manresa, en el moment que ens ha deixat i, sobretot, perquè el pas del temps no esborri també a nivell públic allò que a la seva persona la vida li va fer els darrers i últims anys: eliminar-li els records i els referents.
Vull reivindicar la persona de l’Antonio en la seva dimensió de projecció pública, és a dir política. Fidel el escuder de l’Antoni Farrés, a qui acompanyà en tot el seu mandat, fou la persona referent de control amb qui Farrés contrastava el seu dia a dia i les decisions més severes i, en molts casos, aquest contrast quedà reservat exclusivament entre ells dos, fet que s´ha explicat i està escrit a altres llocs. El que no ha quedat escrit és que més d’un cop se’l saltava o no li transmetia determinats conflictes durs, i ho feia a fi de bé. Com escuder del nostre particular Quixot, era d’una personalitat potent, gens de supeditada ni de segona.
Però, al marge d’aquest paper d’acompanyant, l’Antonio va destacar amb llum pròpia com a regidor del 79, aquell moment fundacional. Format en l’antifranquisme i actiu en l’exercici de regidor fins el 1999, el moment de ruptura al Sabadell del 1979 no s’explica sense ell. Regidor de Via Pública, de la Policia Municipal, de Concessions dels serveis, de Règim Interior, i tantes d’altres responsabilitats… aplegà en aquells primers anys una gran dimensió, un poder enorme, més de personalitat que nom pas atorgat. Dimensió que amb el temps anà perdent a mesura que l’alcalde el va anar deslliurant d’algunes delegacions, un cop fet el tomb a cada lloc, però mai no li retirà la confiança personal.
L’Antonio Trives revelà el 1979 una personalitat que em sembla històricament significativa i que en cap altre regidor assolí el mateix perfil. Obrer i sindicalista fou el cap gerencial de la major empresa de la ciutat, l’Ajuntament. I crec que es pot constatar, perquè hi ha el perill que es perdi, que el seu paper no va ser simplement el d’ocupar un lloc de regidor sinó, en aquest cas, el fer d’empresari per part d’un sindicalista. Un obrer en la direcció de l’empresa, amb la responsabilitat i la visió general que corresponen a l’amplitud de la política requerida. Personalment em recorda l’experiència, de just quaranta anys abans, quan a Sabadell els obrers van dirigir responsablement les fàbriques col·lectivitzades i van saber gestionar amb una visió conjunta, la capacitat productiva, el respecte als treballadors i la visió finalista d’aquí s’adreçava el servei. Aquesta dimensió es correspon molt acuradament a un comunisme de compromís històric, visió que el pas del temps ha anant diluint, però que certament existí. I amb una actitud flexible, llesta, intel·ligent gens dogmàtica. En dono fe.
L’Antonio de vegades no era de tracte simple, era vehement, era barroc (fins i tot d’estètica fallera), sovint improvisador i de vers lliure, fins i tot anàrquic, però des del meu testimoni proper puc dir que fou molt humanament molt sensible, càlid i proper, una persona capaç d’engranar el que no eren sinó contradiccions: fer d’amo, exigir responsabilitats i contradir, si calia, “els teus”. I també vull fer constar el seu propi testimoni respecte que les relacions amb la dreta local les deixava a l’alcalde i als regidors més tecnòcrates del centre (alguns de nosaltres), mentre que a ell ja li plaïa el paper de dolent, radical comunista i de barri, per exemple respecte el Gremi de Fabricants, o la Companyia d’Aigües, poc adaptats llavors als canvis recentment ocorreguts.
En aquells moments ell estigué al mig de posar ordre dins la policia municipal, poblada de franquistes –armats-, la municipalització dels autobusos, via una cooperativa, o les disputes jurídiques sobre què es podia fer o no en el marc de les lleis heretades…. . El seu impuls incloïa enfrontaments jurídics amb el Secretari, llei en mà…. i posseïa una intuïció del sentit de la llei que era un motor de canvi. I en el camp econòmic recordo complexes discussions sobre les amortitzacions, o els beneficis de les empreses de serveis. Disputes amb molta profunditat econòmica i jurídica. I em plau recordar-ho ara, en un moment que es torna a parlar de municipalitzar serveis. Tots aquests eren camps estratègics i de primer ordre en uns moments decisius.
Home del 79, protagonitza un període personal brillant i, com correspon tot polític necessari, acotat en el temps. Però per sempre més aquest temps quedà com la seva definició vital. Amb una fama pública d’home cantellut, completament errònia, en recordaré, per contra, la mirada d’entesa i el somriure de llavis closos que ens creuarem en cada trobada dels anys posteriors.
Descansi en pau. A nosaltres ens correspon reivindicar la solidesa de la seva intervenció pública que ha quedat massa amagada i injustament poc reconeguda i fer que de la seva memòria en quedi constància, perquè, mèrit seu, forma part d’un moment singular de la història de la ciutat.
2 Comments