ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte, urbanista i regidor de l’ajuntament de Sabadell entre 1979 i 1987
Carme Forcadell ha estat imputada pel fiscal per la seva feina al Parlament. Forcadell és una diputada més, presidenta dels seus iguals. La imputació trenca amb el vell concepte de la immunitat o inviolabilitat dels parlamentaris. Aquest concepte vol dir que en la seva feina de representació, en els debats, en la defensa de posicions i en el seu vot, els parlamentaris, en tant que representants del poble, no poden ser portats a tribunals ni bloquejats en la seva funció.
Aquest és un vell dret, de fa molts segles, de quan les corts medievals van evolucionar front el monarca i van assegurar la seva capacitat de no veure’s arbitràriament limitats. Però, hores d’ara al Regne d’España, Forcadell es veu violentada en aquest situació i l’ordre constitucional, o almenys com l’interpreten, ens diu que no pot desobeir les resolucions del Tribunal Constitucional, ni les lleis (quines ?), en el seu fer quotidià com a parlamentària.
Els juristes formalistes ens diuen que al Parlament de Catalunya no hi radica la sobirania del poble, que aquesta ha se situar-se només entre els murs del Congreso de los Diputados a Madrid i que aquesta sobirania no es pot trossejar. Bé, el fet és que la sobirania no radica en les parets, ni el lloc, sinó en els diputats que representen la gent, o sigui el poble, i que aquesta representació és la que aporta contingut.
Aquesta retòrica ens la reforcen amb el legalisme d’afirmar que Catalunya és “autonomia” i que només és plenament sobirà el parlament espanyol, ja que la Constitució ens reconeix el “principi d’autonomia”, però no més enllà.
La realitat és que, quan votem, sigui al Parlament o al Congreso, votem amb les mateixes urnes físiques, en les mateixes circumscripcions electorals, fins i tot en el mateix ventall de l’oferta de partits i, tot i que la sobirania radica en nosaltres -la gent-, resulta que ens diuen que el vot en una ocasió té major sentit que en l’altre. Aquesta és clarament una perversió del fet bàsic que la sobirania rau en la gent, que va de baix a dalt, i que els seus representats assumeixen el seu contingut polític.
Si hi ha desavinences entre la feina el Parlament de Catalunya i el Congreso de Madrid i són desavinences regulars, quotidianes, administratives, un Tribunal Constitucional (que no és un tribunal ordinari) pot ser-ne àrbitre per a resoldre-ho. Però el primer atribut d’un àrbitre és ser admès i respectat per les parts. No és el nostre cas, com és obvi. Si les diferències entre Parlament i Congreso són de major calat, com actualment succeeix, llavors som davant d’un conflicte polític que altera la literalitat dels procediments menors, per la qual cosa cal, en primer lloc, reconèixer la naturalesa política del conflicte i asseure’s a parlar. Exactament com aquí no es fa.
I així, en la deriva espanyola, el que succeeix és equivalent a recuperar la figura del vell monarca que limitava els drets dels parlamentaris i els exercia una coerció, però això ara s’executa per part del Tribunal Constitucional. Aquest és el nou rei de la pel·lícula, a semblança i imatge dels monarques medievals, situats per damunt dels parlaments. Parlaments, que encara que no fossin de sufragi universal, eren representatius d’estaments i, pas a pas, van aconseguir limitar els drets del monarca. I així fou de forma precursora en la història catalana en el context europeu. Avui, el nou titular que assumeix la sobirania final ja no serien els parlamentaris, en nom de la gent, sinó directament el Tribunal Constitucional.
Resultaria bèstia i inviable que aquesta feina la fes directament el rei, per la qual cosa aquest teatre queda més dissimulat, i els resulta molt més efectiu fer-ho, des d’una cort equivalent als antics favorits de la cambra del rei. El Constitucional no és una tercera cambra, més aviat són els cortesans del poder (una camarilla), però d’un rei segrestat (o potser plenament lliurat al joc). Però no pas sense cost, perquè el propi rei Felip VI perd legitimitat en un context degradat, perd de mica en mica, però inexorablement. El fet mateix que el rei no va rebre la presidenta de la cambra catalana és un signe concurrent. El cas Forcadell té cost per a la legitimitat del sistema, no és gratis.
Pel contrari, en les monarquies del nord d’Europa, a voltes també amb més d’una cambra (Regne Unit, Bèlgica), no es produeix aquest distanciament entre la població i l’Estat, per la qual cosa la família reial apareix com un vincle amb la gent, com un lligam no trencat per uns formalismes jurídics que aquí són realment un cop d’estat, un nou autoritarisme. Allà, entre el rei i la gent, només hi ha els parlamentaris, mentre que aquí hi ha tota una parafernàlia que debilita la democràcia i el paper mateix del rei.
Quan parlem de la baixa qualitat democràtica espanyola parlem d’aquests afers, d’aspectes ben profunds en la història parlamentària, no pas d’estètica i de bons costums. Parlem de qualitats essencials.
