ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte.
La tesis d’aquest text seria que l’actual estat de manca de caràcter i decadència de Sabadell obeiria a causes profundes i, entre elles, al caràcter de ciutat mercaderia. Una mercaderia és un producte de consum, definit simplement pel seu valor de canvi i per una vida efímera. Per contra, un bé de capital o els béns de reserva de valor (l’art, l’or,…) obeeixen a altres consideracions més duradores i a un enteniment econòmic més sofisticat.
Les proves de demostració serien diverses. Per començar, la poca afecció de la ciutat a l’Arquitectura i, en canvi, una major actuació vers l’Urbanisme com a marc regulador, un marc molt mercantil. Un sentit de profit i utilitarisme ens hauria portat a valorar poc l’arquitectura i la seva permanència. La nostra difereix, per exemple, respecte Terrassa i l’impacte del Modernisme, no perquè allà hi hagué un gran arquitecte (Lluís Montcunill) i aquí no, sinó, més aviat, perquè aquí no ens vam servir de Juli Batllevell com hauria calgut. El poc sentit d’ostentació de Sabadell és paradigmàtic d’una classe mitjana que no lluïa edificis, com ho han fet tradicionalment les classes més benestants, però ni l’aurea mediocritas d’un cert modernisme popular (Josep Renom) no es va mai consolidar per dominar plenament la ciutat.
I així, el nostre sentit arquitectònic ha estat de poca volada, sovint de simple producte de consum, més que de presència urbana i a aquest poc nivell hem afegit la febre de la substitució d’edificis i quasi mai la valoració de la permanència dels antics.
La segona prova deriva d’aquest fet: Sabadell s’ha fet i refet continuada i profundament. No ens queden pràcticament ni un sol edifici medieval (casa Duran a part) i aquest fet és especialment rellevant al centre ciutat, el qual és tot nou, recent, sense ànima. I per no tenir-la no la té ni del segle XIX, ja que la major part només són peces amb menys de cinquanta anys. El contrast amb ciutats semblants: Terrassa, Granollers, Reus, Manresa… com també Vic, Mataró, o Vilanova,… és enorme. El nou allà s’ha fet veí i acompanyat de destacades peces velles, mentre que en nosaltres el nou es veí del més nou encara.
La tercera prova de la intensitat mercantil de la transformació de Sabadell rau en la ràpida i profunda substitució del teixit industrial. Les anomenades “transformacions d’ús” han aportat nova edificació, espais lliures i equipaments a un vell teixit molt dens, cert, però també massa sovint ho hem fet amb una rapidesa intensa, una mutació que en poques dècades ha capgirat la ciutat fins deixar-la sense paisatge industrial. Només ho explica un radical sentit mercantil, herència d’un caràcter de la propietat, sovint menys social del que és comú als escenaris europeus i fins i tot nord-americans, perquè el pes de l’immobiliari en la nostra economia és excessiu. És aquesta una causa general espanyola i catalana, però l’hem aplicat amb un fervor intens. En aquest context, només l’espai del Ripoll assoleix encara el caràcter de lloc indomable, amb inèrcia pròpia, on la materialitat no es deixa dominar per una economia de l’immediat. A part del Ripoll, el Rodal ha estat també enèrgicament protegit, sostret del mercat, però dins la ciutat la batalla ha estat extensa i intensa.
Finalment, la sacsejada en els edificis s’ha acompanyat en els darrers anys amb un profund abandonament i alteració de l’espai públic: al centre, la plaça Espanya, a la Gran Via sempre irresolta, les rondes i carreteres,… tot sense un model unificador i coherent.
La solució al nostre desgavell urbà demanaria estabilitzar i predicar un model conjunt que hauria de partir de l’espai públic. Aquest no ha sofert una actualització raonable des de fa almenys quinze anys, des de l’època del Pla URBAN al Centre i des de la urbanització del Parc Catalunya i el Taulí. Si Sabadell no es calça bé, no hi haurà vestit urbà possible. I el calçat són els seus carrers, la urbanització avui estropellada.
Només amb molt ordre en l’espai públic serà possible asserenar el conjunt de la ciutat i temperar la desfeta de la ciutat mercaderia. Per a redreçar-nos, fins i tot econòmicament, la ciutat ha de deixar de ser simple mercaderia. Aquest és un repte enorme per a l’Ajuntament. Notable per la dimensió del problema, pels migrats recursos i, particularment, per la dificultat de fer un salt en el disseny urbà. Per tal de superar la ciutat mercaderia, un cop passat el darrer cicle immobiliari i assumida la crisi del sector, ens cal un nou ordre cívil. I aquí, els nostres carrers són una prioritat absoluta en el camí de la recuperació de l’ànima de la ciutat, una reconstrucció que només pot ser amb una invenció completa d’urbanitat, amb un gran esforç d’idees i creativitat.
